«Trompades llatines»

Assenyala la història que sant Cosme i sant Damià, els patrons de les classes mèdica i farmacèutica, eren originaris d´Aràbia. I també assenyala que, durant la persecució que l’emperador romà Dioclecià decretà contra els cristians, els dos -que eren bessons- foren martiritzats l’any 187. El culte a sant Cosme i sant Damià, metges de professió, coneguts com els Sants Metges, s’estengué, a partir del segle V, per tot el món, fins al punt que, en honor seu, els fou construïda, a Roma, una basílica. Una tradició barcelonina, però, diu que sant Cosme i sant Damià obriren els ulls a la vida a la capital catalana. Concretament, al carrer dit «dels Metges», on hi ha, a la façana d’un edifici, una capelleta, en la qual sempre se’ls ha venerat, per tal d’agrair-los els favors que, practicant la medicina, realitzaren al llarg d’algunes guerres, en què, més que guarir els ferits, els ressuscitaven. Això, segons la llegenda, ocorregué, per exemple, en la llunyana reconquesta del nostre territori en poder dels sarraïns. Aneu-ho a saber.

El que sí que, en canvi, se sap de manera certa és que, entre els segles XVII, XVIII i XIX, es dedicaren, arreu de casa nostra, moltíssims altars a sant Cosme i sant Damià, com els de les catedrals de Tarragona i de Lleida, el de l’ermita de Sarral (la Conca de Barberà), etcètera, i que, per allà l’any 1445, es col•locà un retaule a l’església catedralícia de Barcelona, atribuït a Bernat Martorell, fet que s’esdevingué després que Catalunya patís una terrible epidèmia de pesta, tifus i febres. Altrament, cal consignar que els Sants Metges han estat venerats -i, en molts casos, encara avui dia ho són- a nombrosos llocs dels Països Catalans, com les localitats gironines d’Esponellà, Llanars, Sils, Vilopriu, Sant Julià de Ramis, etc. En aquesta última població, per cert, s’han localitzat recentment, en unes excavacions practicades al subsòl de l’esglesiola dels sants Cosme i Damià, algunes monedes antiquíssimes, encara que no pas pertanyents a aquella remotíssima època -època barrejada d’història i de llegenda-, en què, trobant-se bona part de la comarca del Gironès «ocupada» per les aigües de la Mediterrània, arribaren a Sant Julià de Ramis, a bord d’un petit vaixell, uns esclaus fugitius de la destruïda ciutat de Troia, la de La Ilíada, i en fundaren una d’idèntica, a la qual donaren també el nom de Troia, que equival a Júlia, denominació convertida pel cristianisme en Sant Julià.

Antigament, els metges, el dia dels seus patrons (alguns calendaris indiquen que és aquest diumenge, 26 de setembre, i d’altres, per contra, l’endemà), no visitaven. Tan sols ho feien en casos d’extrema gravetat. I és que hi havia la creença que, en tal data, els malalts no es morien, ja que ho impedien els Sants Metges. I com una extensió de la festa dels metges, també en feien els estudiants de medicina, que -no se sap per quina raó- eren qualificats de «cigonyes». Així, al patí de l’Hospital de la Santa creu, a la Ciutat Comtal, es lliuraven a grans gresques, tot oferint, per exemple, a les donzelles que passaven pel carrer, els seus serveis, i les que ho acceptaven eren ruixades amb xeringues, l’aigua de les quals era extreta del pou existent al costat d‘una farmàcia propera. I parlant de farmàcies, cal indicar que els farmacèutics o apotecaris també celebraven els Sants Metges, associant-se així a la festa dels seus companys, i no cobraven, durant tot el dia, cap medicament.

Sant Cosme i sant Damià havien estat, igualment, els patrons dels barbers cirurgians. O sigui, d’aquells barbers que, sense tenir estudis, sabien adreçar ossos trencats, arrencar queixals, etcètera. Uns barbers que gaudien de la preferència de la gent, perquè, quan parlaven, ho feien de forma clara i catalana, mentre que ningú no arribava a entendre el que deien aquells que havien estudiat, atès que, per l’afany de presumir, deixaven anar «llatinades» a dojo. Aquests cirurgians eren anomenats, despectivament, «els llatins».

I permeteu-me, benvolguts lectors, que, en la diada dels Sants Metges -molt celebrada encara enguany per la classe mèdica-, expliqui el motiu pel qual s’ha representat sempre la figura del metge amb bastó i ulleres. Això ve del fet que abans els homes de certa categoria portaven, com a signe de distinció, una espassa. I com que els metges consideraven que ells no podien dur-ne, car la seva missió era guarir i no pas «matar», es decantaren pel bastó i les ulleres; ulleres, per cert, totalment rebutjades pels citats homes de certa categoria (al•legaven que feien lleig), malgrat que molts es trobaven força malament de la vista i, per tant, les necessitaven. I així, bastants d’ells, anant pel carrer, en no veure un burro a quatre passes, sovint es «fotien» unes fortes trompades. Unes trompades que, en record dels presumits cirurgians «llatins» (presumits igual que els distingits portadors de l’espassa), foren denominades popularment, durant molt de temps, «trompades llatines».

Església dels Sants Metges, a Sant Julià de Ramis

Emili Casademont i Comas

L’important Ventura Gassol

El prestigiós i recordat escriptor, crític literari i traductor barceloní Leandre Amigó, arran de la mort de Ventura Gassol, als 87 anys, esdevinguda en una clínica de la ciutat de Tarragona (aquest diumenge, dia 19 de setembre, farà tres dècades), afirmava que «amb Josep Maria de Sagarra, Gassol no hi ha dubte que ha estat el poeta més llegit i recitat pel poble, després, cronològicament, de mossèn Cinto Verdaguer». I tenia tota la raó. Així, per exemple, els seus versos de Les tombes flamejants, tot un símbol de la persecució contra el català que desencadenà el general Miguel Primo de Rivera, foren recitats, al llarg d’aquell règim dictatorial, per la gent d’arreu del país. I, encara actualment, algunes persones d’edat força avançada que fineixen se’n fan posar un fragment (aquell que diu «Tan a la vora de la mar dormia», etcètera) a l’«estampa-recordatori» del seu funeral.

Bonaventura Gassol i Rovira, considerat un dels homes més importants dins la història de Catalunya del segle passat, nasqué a la població tarragonina de la Selva del Camp i, en abandonar els estudis de capellà (li faltava molt poc per acabar-los), es traslladà a Barcelona, on, el 1916, ingressà en la Comissió de Cultura de l’Ajuntament. Un any més tard, publicà el seu primer recull de poemes, en un llibre titulat Àmfora, preludi de la seva intensa i guardonada producció literària i poètica: La cançó del vell Cabrés, La Dolorosa, Mirra, etcètera, a més dels citats versos de Les tombes flamejants, que ara, per dissort, encara continuen conservant certa frescor: «Fou una pàtria. Va morir tan bella,/ que mai ningú no la gosà enterrar;/ damunt de cada tomba, un raig d’estrella;/ sota de cada estrella, un català. // Tan a la vora de la mar dormia/ aquella son tan dolça de la mort,/ que les sirenes dia i nit oïa/ com li anaven desvetllant el cor. // Un dia es féu una claror d’albada,/ i del fons de la tomba més glaçada/ fremí una veu novella: el cant dels cants.// Foc nou, baixa del cel i torna a prendre./ Ja ha sonat l’hora d’esventar la cendra./ Oh Pàtria de les tombes flamejants!».

Ventura Gassol fou nomenat conseller de Cultura de la Generalitat presidida per Francesc Macià (amb ell havia participat abans en els històrics fets de Prats de Molló, tot acompanyant-lo després a Amèrica del Sud, a fi de cercar-hi suport per enderrocar la dictadura d’en Primo), així com en la que, posteriorment, encapçalà Lluís Companys, dificilíssima etapa aquesta última, en què Gassol es distingí fent moltíssims favors. D’aquesta manera, en esclatar la Guerra Civil, a part de salvar el patrimoni artístic de Catalunya i d’evitar, gràcies a una acció duta a terme amb els mossos d’esquadra, que fos incendiada la Catedral barcelonina, impedí l’assassinat de nombrosos religiosos, com el cardenal Vidal i Barraquer i el bisbe de Girona Josep Cartanyà. Amenaçat de mort pels elements incontrolats de la FAI, Ventura Gassol hagué de fugir a l’estranger, cames-ajudeu-me, i no tornà de l’exili fins al 28 de juny del 1977 -ja traspassat l’altre dictador, Francisco Franco-, tot residint una llarga temporada a l’Hostal del Senglar (l’Espluga de Francolí) i, durant uns mesos, a Palamós. Però, trasbalsat pels òbits de l’Abel, el seu fill gran, i de Lucia, la seva segona esposa, s’establí de forma definitiva al Mas de la Coma (la Selva del Camp).

Cap a la meitat de la dècada dels anys 1960, vaig conèixer personalment Gassol al seu «amagatall» francès, on li vaig fer una entrevista, en què parlava dels seus records de Girona, del poeta figuerenc Carles Fages de Climent (li havia prologat el poema Les bruixes de Llers), etc., entrevista en català que, després d’una dilatada espera, vaig poder publicar al diari Los Sitios, un cop desaparegut en Franco. Literàriament parlant, però, ja coneixia l’autor de Les tombes flamejants, que a tothom tractava de germà, des que jo era jovenet. En concret, d’ençà que, en els inicis dels anys 1950, vaig adquirir alguns llibres seus, venuts a preu de parracs en una parada dels populars Encants barcelonins. I, entre ells, hi havia un exemplar de Mirra, que lluïa la dedicatòria següent: «A Francesc Macià, primer president de la Catalunya renascuda». Tot un tresor, sens dubte, lamentablement menyspreat.

L’última vegada que vaig veure Ventura Gassol, «en viu», fou per TV el 1977, quan el president Josep Tarradellas, des del balcó del Palau de la Generalitat, tot just retornat a la pàtria, pronuncià el seu famós «Ja sóc aquí!», car es trobava a prop seu. Un «Ja sóc aquí!», per cert, que l’hauria pogut pronunciar perfectament el mateix Gassol, atès que havia estat una de les personalitats intel•lectuals i polítiques catalanes exiliades proposades per substituir Josep Irla. Però, davant el «no» de totes elles, Tarradellas, que «sospirava» per convertir-se en el quart president de la Generalitat de l’era moderna, se’n beneficià.

Emili Casademont i Comas

La bóta de sant Ferriol

La feina de les veremes, o de la collita del raïm, sol repartir-se entre aquest mes i el que ve. Per això, hom diu que les veremes duren una mesada, que comprèn mig setembre i mig octubre. I també hom diu que convé iniciar-les en lluna creixent, ja que resulten més productives i els raïms donen més vi. Antigament -i no tan antigament-, aquesta feina havia estat sempre acompanyada de cançons. Així, per exemple, pel que respecta a les comarques gironines, els veremadors (també anomenats veremaires) entonaven una melodia dedicada a sant Ferriol, típica de Besalú. I, tradicionalment, menjaven, a més de pa i figues, carn de cabra. D’aquí ve que hi hagi un parell de refranys que en facin referència: «Pel veremar,/ la cabra s’ha de matar» i «Verema sense cabra,/ com núvia sense arracada». I és que la cabra recordava el déu Dionís, fill de Zeus i de Sèmele, que fou qui ensenyà als homes a conrear la vinya i a elaborar el vi, segons la mitologia grega, divinitat molt venerada a diversos pobles de la vella cultura mediterrània. Aquest déu Dionís, per tal d’escapar d’alguns perills, s’assenyala que prengué, en moltes ocasions, la forma d’una cabra. Ah!, i no oblidem Bacus, nom donat en llatí pels romans al déu de la vinya, representat com un home-cabra. O sigui, amb un cos meitat d’home i meitat de cabra o de boc; boc (potser, no caldria que ho digués) és la cabra mascle.

En tot moment, el vi ha estat molt relacionat pertot arreu amb sant Ferriol, fins al punt que a Figueres, per exemple, hi ha la Venerable Confraria de la Bóta de Sant Ferriol, confraria que, amb motiu del centenari del naixement de Salvador Dalí, organitzà, durant els primers dies d’octubre de l’any 2004, unes jornades de tast de vins, tot evocant el fet que el genial artista empordanès havia il•lustrat un llibre titulat Los vinos de Gala, on s’esmenten els que eren del gust de la seva esposa i musa. En aquelles jornades, per cert, la confraria investí Carles de Montoliu com a confrare d’honor, atès que, segons una llegenda, és descendent dels barons d’Albi, barons que, segons una altra llegenda, foren els que portaren a les terres catalanes, des de l’Àsia Menor, les despulles de sant Ferriol.

I aquesta relació de sant Ferriol amb el vi té un origen la mar de curiós. Explica la tradició que Ferriol era capità de lladres (per això, els lladregots escolliren aquest sant per patró), i que, malgrat l’esborronador del seu ofici, tenia un bon fons i era creient. Així, cada vegada que cometia un crim, se n’anava a confessar i pretenia, sense penedir-se’n, que el capellà l’absolgués. I com que això no era possible, aleshores matava el pobre sacerdot. Es donà el cas, però, que un dia Ferriol en trobà un que aconseguí fer-li entendre que havia de canviar la seva forma d’obrar. I ell, ja ben penedit dels seus pecats, immediatament féu via cap a una taverna, on l’esperaven els components de la seva banda per anar-ne a fer una de molt grossa, i, en dir-los que calia deixar la mala vida que duien, el titllaren de covard, el mataren i, tot seguit, enterraren el seu cos sota una bóta existent al celler de l’establiment. Al cap d’un temps, el taverner observà que no s’acabava mai el vi d’aquella bóta i arribà a descobrir, després de remenar-ho tot, que un dit de la mà del cadàver d’en Ferriol la tocava, cosa que produïa el miracle.

Això, segons els barcelonins, passà en una taverna situada al carrer de les Carretes de la Ciutat Comtal; però, segons la gent de la Garrotxa, a Besalú, on es veneraven (i avui encara es veneren) unes relíquies del sant. I així, cada 18 de setembre, diada de Sant Ferriol, molt jovent acudia a la històrica població garrotxina, atret per la devoció al sant i pel goig de divertir-se. La nota típica de la festa era un ball esbojarrat, en què intervenien tots els homes, mentre tenien forces per ballar i saltar. Per això, hom deia que «Irem a Sant Ferriol,/ i ballarem, si Déu ho vol». Per altra banda, convé remarcar que la parròquia de Falgons, al Pla de l’Estany, també havia posseït una relíquia de sant Ferriol (ignoro si actualment la continua posseint), que treien en processó quan es patia eixut. I no puc obviar el barri de Sant Ferriol, a la ciutat d’Olot, que honora el sant, ni el poble de Ceret, a la Catalunya Nord, que, en honor seu, celebra la festa major.

Sant Ferriol donà origen a la popularíssima frase «Sembla la bóta de sant Ferriol», que s’utilitza per indicar, tant en català com en castellà, que hi ha abundància d’alguna cosa o que aquesta no s’acaba mai. No fa gaire, per cert, vaig poder llegir, en un article d’opinió publicat en un diari editat en llengua castellana (article que feia referència a un possible augment dels impostos per part dels governants), aquest encertat comentari: «Parece que el contribuyente es como la bota de san Ferreol, que no dejaba nunca de manar».

Emili Casademont i Comas
(“Diari de Girona”, 12-9-2010)

El setembre i la Diada

Els nostres avantpassats llunyans consideraven que el setembre era el darrer mes de l’any. El famós Tapís de la Creació, existent a la Catedral de Girona, així ho dóna a entendre. I també ho dóna a entendre la representació del setembre que hi ha a la portalada del monestir de Ripoll, ja que, al costat d’un boter (un home que adoba una bóta, feina que sol precedir a la verema), s’hi pot veure un soldat amb una llança, que recorda els vells costums guerrers de bregar només en bon temps. És a dir, des de la primavera fins a la tardor. Per aquest motiu, tan bon punt s’acostaven les pluges tardorals, la lluita es deturava i molts lluitadors se’n tornaven cap a casa, per tal de passar la hivernada amb la família. El gran rei En Jaume, per cert, bé prou que se’n queixa, d’això, a la seva Crònica, on explica que, en arribar les primeres fredors, els cavallers aragonesos l’abandonaren, deixant-lo en mans de la morisma, però sense mancar-li a la fidelitat, davant la població de Borriana (País Valencià), fet que el féu plorar.

El mes de setembre ens porta la tardor (entre els dies 21 i 23, si bé, meteorològicament, ja ho fa el dia 1) i tot un seguit de festes majors (la d’Olot, la de l’Escala, etcètera, pel que respecta a les comarques gironines) i de diades molt assenyalades, com la de les Marededéus trobades, el dia 8, entre les quals figuren (pel que respecta igualment a les terres gironines) la del Mont i la de Núria. La primitiva imatge d’aquesta última Verge, segons la llegenda, fou obrada per sant Gil, fill d’Atenes (que arribà al nostre Pirineu per fer-hi vida de penitència), servint-se de fusta de noguera: «La Mare de Déu de Núria,/ feta de cor de noguer;/ les nouetes eren bones,/ la Mare de Déu també», diu la corranda. Al Santuari de Núria, que presideix la formosa vall del mateix nom, on fa 42 anys jo vaig contraure matrimoni, es redactà, per cert, el primer Estatut de Catalunya, el del 1932, durant l’època de la Generalitat republicana, presidida per Francesc Macià
.
I el mes de setembre ens porta també, el dia 11, la Diada Nacional de Catalunya. Repassant una mica la història, cal ressaltar que, després que les tropes de Felip V de Castella, ataquessin Barcelona el 25 de juliol del 1713, on trobaren una forta resistència, Rafael Casanova i Comes fou nomenat conseller en cap de la ciutat, o sigui, la màxima autoritat de la capital catalana. I un any més tard, en un atac ferotge contra la plaça, realitzat l’11 de setembre, es produí l’assalt final al Cap i Casal, que obligà Casanova a treure al carrer la senyera de Santa Eulàlia (molt venerada pels barcelonins i que tan sols sortia del lloc on era guardada en casos de greu perill), a fi de donar ànims al seu exèrcit. El conseller en cap, ferit en una cuixa, fou traslladat a un hospital de sang, el del col·legi de la Mercè, i el triomf dels borbons es consumà. A Rafael Casanova li foren embargats els béns i, tot seguit, passà a residir a Sant Boi de Llobregat, a casa del seu fill. Posteriorment, però, tornà a exercir la seva professió d’advocat a Barcelona, sense problemes, fins al 1737, moment en què es jubilà, i exhalà el darrer sospir, vuit anys més tard, al citat poble de Sant Boi. Per tant, Casanova (titllat per alguns, justament o no, de botifler), no morí pas l’11 de setembre, en contra del que, a vegades, s’ha afirmat. I, per altra banda, se li retornaren els béns confiscats, quan posà de nou els peus a la capital catalana. Això, en resum, és el que relata la història sobre Rafael Casanova, el personatge que, durant unes tràgiques jornades, comandà les forces barcelonines que foren vençudes per les borbòniques, després de lluitar amb veritable heroïsme contra elles, infinitament més nombroses, lluita en la qual moriren i resultaren ferits moltíssims defensors de Barcelona, fet que significà la pèrdua de les llibertats de Catalunya. L’11 de setembre, doncs, és el aniversari d’una tristíssima i cruel derrota. I celebrar aquella derrota és, sens dubte de cap mena, quelcom desencertat. «Malament -se sol dir, amb raó-, quan un poble celebra les seves derrotes».

.L’11 de setembre hauria de ser, per tant, un dia de dol i de record per als herois barcelonins del 1714, però no pas el de la Diada, que podria ser traslladada, d’acord amb el que molts han demanat sempre, al 23 d’abril, dia de Sant Jordi, patró de Catalunya, data catalaníssima i joiosa, que s’escau en plena primavera. No obstant això, les peticions, en aquest sentit, sempre han estat desoïdes, lamentablement, pels polítics que, d’ençà que es recuperà la Generalitat, ens han governat. O, com alguns diuen -referint-se, sobretot, als d’aquests últims temps-, ens han desgovernat…

Emili Casademont i Comas