La història d’«Els Segadors»

Ventura Gassol, quan tornà del seu primer exili, després de la mort del dictador Miguel Primo de Rivera, era partidari que Catalunya tingués un himne nacional nou de trinca, totalment diferent d’Els Segadors, ja que considerava que aquest, en paraules seves, pecava de ser «massa bel·licós.» I així, sense pèrdua de temps, procedí a encarregar-lo a Amadeu Vives, el músic, i a Josep Maria de Sagarra, el poeta, tasca que, ben aviat, deixaren enllestida. Es tractava de l’himne titulat El cant del poble, basat en la cançó Els Xiquets de Valls, composta per Josep Antoni Clavé. La seva estrena tingué lloc, a Barcelona, la nit del 18 d’abril del 1931 per l’Orfeó Català. Però el públic que hi assistí es negà en rodó a acceptar, com a substitut dels vells Segadors, El cant del poble, tot i reconèixer la bona qualitat de la peça. I Francesc Macià, que també es mostrava partidari del canvi d’himne, féu que la cèlebre coral Els Cent Homes d’en Fontbernat, acompanyada per la cobla Barcelona i el mític tenor Emili Vendrell, enregistrés, als estudis barcelonins de la firma discogràfica Odeon, la composició de Vives i Sagarra, juntament amb cinc himnes més de Catalunya. Entre ells, i a part d’Els Segadors, hi havia Catalunya, pàtria nostra, obra del mateix músic gironí Josep Fontbernat i amb lletra de Gassol, que encara avui dia figura en el repertori de molts orfeons de casa nostra, i que esdevindria, després de la Guerra Civil, l’himne dels casals catalans d’Amèrica.

En aquells històrics moments polítics dels anys 30 del segle passat, en què es proclamà la República a l’Estat espanyol (i a casa nostra, una efímera República catalana, transformada després, per pressions de Madrid, en Generalitat), gràcies a unes eleccions municipals, l’himne nacional de Catalunya no sols tingué com a rival El cant del poble, sinó també, per exemple, dues sardanes: La Santa Espina, que sempre ha estat el veritable himne popular català, amb el seu contundent «Som i serem gent catalana/ tant si es vol com si no es vol», d’Angel Guimerà i Enric Morera, i Juny. El cas d’aquesta última sardana, per cert, és molt desconegut. Juli Garreta, músic de Sant Feliu de Guíxols, estrenà aquesta peça el 1921, amb lletra del poeta Ambrosi Carrion. Una lletra que, amb l’esperança que Juny pogués convertir-se en l’himne oficial català, fou canviada per una altra, feta per un poeta anònim, que començava (és lúnic que se’n sap) així: «Amunt segadors/ que l’espiga és daurada,/ tot n’és cobert d’or/ allà enllà de la plana./ La falç empenyem/ que la terra ja ens crida,/ seguem lo blat/ que és lo pa de la vida». Els segadors i la falç, per cert, feien evocar els orígens d’Els Segadors, que ara ha donat a conèixer Jaume Ayats, professor d’etnomusicologia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), en el seu llibre De cançó eròtica a himne nacional, on la falç, al principi, era reemplaçada pel fal·lus. I per això, en comptes de dir «Bon cop de falç!», hom deia «Bon cop de fal·lus!».

L'himne d'Els Segadors prové de quan, antigament, es féu molt popular una cançó titulada Els tres segadors i la dama, que descrivia com joves «ufanosos i ben dotats» baixaven de les muntanyes per segar als camps de la plana, i una mestressa, impressionada per la visió de la seva «falç», hi enviava la criada per acordar-hi una cita. Poc després de la revolta del 7 de juny del 1640, diada de Corpus, se li canvià la lletra per una altra (no tan eròtica, però sí molt guerrera), que narrava els abusos i rapinyes comesos per les tropes castellanes a Catalunya i que animava els pagesos a aixecar-se en armes. Aquella nova cançó, fàcil de memoritzar, fou recollida per Milà i Fontanals, que li recità la mare de Jacint Verdaguer. I a finals del segle XIX, el jove músic Francesc Alió la recuperà (i Emili Guanyavents, posteriorment, li posà lletra), tot arribant, amb algunes modificacions, però amb multitud de prohicions, fins als nostres dies. El Parlament, el 25 de febrer del 1993, declarà Els Segadors l’himne oficial de Catalunya.

I cal recordar, per acabar, que aquells Segadors, harmonitzats per Fontbernat i enregistrats en disc pels seus Cent Homes, foren els primers que, immediatament després de morir en Franco, sonaren a les emissores de ràdio catalanes, mercès a la regravació que n’efectuà Emi-Odeon, tal com digué el Diari d’Andorra, país on aquest il·lustre músic, escriptor i polític gironí (fill d’Estanyol i enterrat avui al cementiri de la població veïna d’Anglès), que fou lloctinent de l’«Avi» Macià als fets de Prats de Molló, passà bona part del seu segon exili. Llàstima, però -i així ho ressaltava el citat rotatiu, que el mestre Fontbernat, que es trobava ja greument malalt -i deixaria d’existir, al Principat pirinenc, pocs dies més tard-, no «va poder arribar a assabentar-se de l’últim servei que va prestar a la pàtria».

Els Segadors de Josep Fontbernat, considerats un dels millors -per no dir el millor- que s’han escrit per a coral, ocupen, sens dubte, un lloc d’honor dins la història de l’himne nacional de Catalunya, himne que, repeteixo, començà com una cançó eminentment pagesa i eròtica.

Emili Casademont i Comas
“Diari de Girona”

Biografia sardanistica d’un periodista

Emili Casademont i Comas (Girona, 1936). Periodista i escriptor. Fou president de l’antiga Unió de Periodistes de les Comarques Gironines i és membre del Col·legi de Periodistes de Catalunya.

Rebé el premi «Mosca de Galena, 1999» per part del Col·legi de Periodistes de Catalunya, com a pioner de la ràdio en català de postguerra, ja que l’any 1965 començà a realitzar, a Ràdio Popular de Figueres -que depenia del Bisbat de Girona-, la primera emissió diària (diumenges i festes inclosos) de la Radiodifusió espanyola en llengua catalana, al principi Figueres, tres de la tarda i, més tard, L’hora de Catalunya. Sempre acabava amb una sardana, relacionada anb la crònica del dia. El 1968 es publicà un llibre que recull aquests programes. Un dels seus guions, Homenatge a Pep Ventura, fou guardonat per l’Obra del Ballet Popular amb motiu del Dia Universal de la Sardana 1966. Es tractava d’una emissió especial cara al públic, al Casino Menestral Figuerenc, amb la participació de la cobla Montgrins.

Ha escrit guions i articles sobre temes sardanistes per a Ràdio Girona, Ràdio Popular de Figueres i Ràdio Olot; treballs literaris per als programes dels Aplecs de Figueres, l’Escala, Ripoll, Ribes de Freser, Anglès, Lleida, Reus, etc. i ha publicat articles referents a la sardana a les revistes i diaris següents: Usted (el primer en català, l’any 1960, en ple franquisme), El Noticiero Universal, Diari de Girona, Som, Àncora, etcètera.

És l’autor de l’epíleg de l’edició facsímil de l’obra Estètica de la Sardana, escrita a Anglès (Selva) pel periodista Esteve Fontbernat i Verdaguer (germà d’en Josep, el creador, a Barcelona, de la famosa coral Els Cent Homes d’en Fontbernat dels anys 30 del segle passat i compositor d’algunes peces sardanístiques), director de l’antic diari Lo Geronès, de Girona, i col·laborador del també antic diari La Publicitat, aquest barceloní. Fou un dels primers llibres publicats sobre la sardana. Posseïdor d’un dels pocs exemplars, potser l’únic que en quedava de les diverses edicions fetes a Barcelona i Girona l’any 1908, el facilità a l’Ajuntament d’Anglès, a petició d’aquest, per tal que, amb motiu del centenari de la prematura mort de l’Esteve, anglesenc d’adopció, pogués reeditar-lo. La seva presentació tingué lloc a l’Aplec d’Anglès del 2010.

Aquest text, resumit per J.C.P., pertany al llibre "Comunicadors i organitzadors", original de Robert Roqué i Jutglà. (Ed. GISC-Girona, 2011).

«Del Pirineu estant»

A Ràdio Olot, i en una època -al principi dels anys 1980- en què aquesta històrica emissora de FM (la primera, després del franquisme, a fer tota la programació en català) gaudia de molta escolta, fins i tot al sud de França, hi vaig realitzar un espai diari. Es tractava d’una crònica (Del Pirineu estant era el seu títol genèric), emesa poc abans de la mitjanit. En la del 18 d’octubre del 80, em referia al fet que, en tal data, s’enterrava un llarg i calorós estiu. «Un estiu -deia- que, descaradament, s’havia introduït en la tardor, tot impedint que aquesta tranquil·la i assossegada estació de l’any pogués lluir la seva personalitat. Les altes temperatures que hem suportat fins ara, en ple mes d’octubre -impròpies de la tardorada-, avui han sofert una gran davallada. I després del regal dels núvols, que han obert llurs aixetes d’una manera moderada i sensata, cal suposar que, per fi, farà la seva aparició real la tardor, amb tota solemnitat. O sigui, oferint-nos de dia unes temperatures agradables i suaus, amb uns raigs de l’astre rei que s’agraeixen, i unes nits més aviat fresques, que ens permetran reposar plàcidament, per bé que «embolicats» amb alguna manta. Després, ja arribarà l’hivern. Però, de moment, no ens hem pas de preocupar gaire d’ell, car encara es troba un xic lluny. Generalment, l’octubre i el movembre són mesos dominats per la tardor. Domini que enguany, potser, aquesta estació voldrà fer més intens, després d’haver-se vista «trepitjada» per l’estiu».

Aquesta crònica, lògicament, podria tornar-la a escriure quasi igual avui mateix, al cap de 31 anys, ja que, en l’actualitat, també hem patit un llarg i calorós estiu força semblant a aquell. El que passa és que ningú no se’n recorda. Com tampoc ningú, pràcticament, no recordava abans -i ara encara és pitjor- tota una sèrie d’historietes curioses relatives als mesos d’octubre i novembre. Per això, en diferents cròniques, les vaig contar, per tal d’intentar refrescar la memòria dels oients de Del Pirineu estant, títol inspirat en la circumstància que Ràdio Olot anunciava que era l’«estació musical del Pirineu gironí» o que emetia «des del Pirineu gironí», cosa ben certa d’acord amb l’emplaçament de les seves antenes. Una d’aquelles historietes curioses, per exemple, era la referida a un núvol gros i negre, que surt de tramuntana i se’n va cap a ponent, conegut pel «mal home», i un altre de més clar, que surt de llevant, conegut per la «mala dona», i que el dia que es troben es barallen de mala manera, baralla que provoca un aiguat d’aquells que, com diria un graciós, fa nedar fins i tot els escarabats...

I sense necessitat de refrescar tant la memòria dels oients, perquè molts d’ells -els de les comarques de la Garrotxa i de l’Alt Empordà, especialment- ja la coneixien, també contava aquella altra historieta curiosa. O sigui, la d’aquells dos núvols anomenats la «Noguera» i la «Falgassa», que fan referència a les mestresses de dues grans pagesies de la muntanya de la Mare de Déu del Mont (la de Can Noguer de Segueró i la de Can Falgàs), a les quals se’ls morí el primer fill i que, tot sovint, es visitaven per tal de consolar-se mútuament. Unes visites acabades en una forta «plorera» (pluja). Sobretot, per part de la dona del pare Falgàs, aquell que anà a Girona a buscar, a casa d’un courer, la primera campana que ha tingut l’ermita del Mont, segons els versos de mossèn Cinto Verdaguer inclosos a les pàgines del cèlebre, immortal i bellíssim poema Canigó, alguns passatges del qual escrigué en una cambra d’aquesta ermita o santuari.

I també jo explicava als oients de Del Pirineu estant aquella altra historieta curiosa -avui, per dissort, gairebé del tot oblidada-, que diu que la Mare de Déu del Mont i Sant Pere de Roda es tenen molta simpatia. Tanta que, quan Sant Pere de Roda està serè i el cim del Mont molt núvol, el frare, o sigui, el prior de l’antic monestir de Sant Pere, fa l’ullet a la Mare de Déu i aquesta es posa tota cofoia i prodiga la seva joia fent ploure o nevar. D’aquí ve, per cert, un vell refrany: «Quan el frare/ fa l’ullet a la Mare de Déu/ pluja o neu». Però, al contrari, quan el Mont està mig serè i Sant Pere de Roda núvol, el frare s’enfureix, bufa com un mal esperit i desencadena la tramuntana. Per això, en aquests casos, el refrany pren la forma següent: «Quan la Mare de Déu/ fa l’ullet al frare/ fa tramuntana».

En aquella època, per cert, jo mai no deixava de recordar, en explicar aquesta última historieta curiosa, que un il·lustre científic empordanès, Alexandre Deulofeu, l’autor de La Matemàtica de la Història, creia que, a Sant Pere de Roda (a la serra de Verdera i davant el mar), s’hi amagava el sepulcre de l’apostòl sant Pere. I així, el meu inoblidable i admirat amic ho exposà en un llibret, titulat, precisament, Sant Pere de Roda, publicat en català, francès, alemany i anglès, atès que, fins llavors, no havia estat possible de localitzar enlloc el citat sepulcre, cosa que, malgrat algunes declaracions en sentit afirmatiu que s’han anat fent d’aleshores ençà, continua constituint tot un misteri...

Emili Casademont i Comas
(“Diari de Girona”)

La Lluna

De la Lluna d’octubre, que brilla com cap altra, sempre se n’han tret nombrosos averanys de caràcter meteorològic. Així, Virgili, per exemple, ja deia en les «Geòrgiques», referint-s’hi, que «Rotllo a la Lluna,/ senyal de pluja». I no tan antigament, sinó en temps força recents, la gent prenia la Lluna «octubrina» per testimoni de jurament. D’aquesta manera, si es jurava en fals, ella, segons diuen, tenia bona cura de castigar tots aquells que ho feien.

D’altra banda, hom creia veure, en el relleu de la Lluna d’octubre la figura d’un home amb l’objecte motiu del delicte. A les terres barcelonines del Vallès, tant l’occidental com l’oriental, era un home carregat amb un arç a coll, arbust que una nit fosca del citat mes posà en un caminet, al costat d’un precipici, per on havia de passar un veí seu que li feia dolenteries, amb la diabòlica intenció que els seus peus s’hi emboliquessin i caigués al fons del barranc. A Martorell, localitat del Baix Llobregat, era un home enfilat dalt d’una figuera, que robava figues. I a Sarrià de Ter i Campdorà, al Gironès, era el llegendari Mal Caçador, que empaitava la llebre maleïda que el féu pecar. Cal remarcar que la creença que, en el relleu de la Lluna «octubrina» s’hi veia la fesomia d’un home damnat per una malifeta, era comuna als pobles de cultura romànica i mediterrània.

Altrament, hom assegurava que la Lluna era molt «parladora», en el decurs dels 31 dies del mes d’octubre, i que, si algú l’entenia, podia arribar a saber què passaria en el futur. Així, si sortia rodejada de núvols blanquinosos i prims, indicava que la sembra seria profitosa i, com cal suposar, les collites d’allò més bones. Però si, per contra, sortia lleganyosa o entelada, volia significar que les collites serien dolentes, que es moriria el bestiar, que l’any vinent es patiria molta fam i que, per acabar-ho d’adobar, esclataria alguna guerra. A Cadaqués i a d’altres llocs del Cap de Creus, per cert, encara hi trobaríem alguna persona vella, d’edat bastant avançada, convençuda que la fi del món s’iniciarà amb un eclipsi de Lluna. Per això, els cadaquessencs, cada vegada que abans es produïa un fenomen d’aquesta naturalesa, estaven amb l’ai al cor fins que finalitzava, ja que temien que arribés l’hora fatal.

La Lluna sermpre ha estat temuda, respectada, estimada i venerada per l’home. I ha inspirat moltes cançons, poemes i novel·les, com la famosa de Jules Verne, així com contes infantils i cançons de bressol. La majoria de melodies romàntiques que s’han fet han tingut com a protagonista -o mig protagonista- la Lluna. De la Lluna, en parlen els enamorats. Fins i tot, del viatge de noces i dels primers temps del matrimoni, en solen dir la «lluna de mel». També, quan una persona no té el cervell gaire «fi» i agafa manies, és qualificada de «llunàtica». O quan un bada, o no s’adona de les coses, li diuen que «està a la lluna de València».

A la Lluna sempre, també, l’home ha sospirat per posar-hi els peus. I, per fi, el 20 de juliol del 1969 sembla que ho féu. I dic això últim, perquè no tothom està segur que allò fos veritat. Hi ha un tant per cent elevadíssim de persones d’arreu del món (ho demostren els «blogs» d’Internet), que posen en quarantena aquella «gran gesta» protagonitzada pels Estats Units i, a més, alguns dels seus autors no dubten a qualificar-la de «frau». Que els tres astronautes nord-americans arribessin molt a prop de la Lluna no ho discuteixen, de la mateixa manera que tampoc no discuteixen que abans ja ho havien fet els cosmonautes soviètics, que guanyaven per «golejada» la cursa espacial. Però no accepten que hi «desembarquessin», atès que hi ha proves molt evidents, segons denuncien els citats «bloguers», que les imatges que s’oferiren per televisió -i en directe- no podien pas ser reals. Entre d’altres coses, hi havia una bandera nord-americana plantada pels astronautes dels Estats Units que voleiava, quan a la Lluna, en no existir-hi atmosfera, allò era del tot impossible que succeís. Com també era del tot impossible que no s’hi veiés cap estrella, que les ombres dels astronautes fossin tan rarotes, etc. Tot fou una farsa, asseguren, «engiponada» des de la Terra (i realitzada en uns estudis cinematogràfics de Nevada) per Richard Nixon, un dels presidents més fraudulents de la història d’USA, que, un lustre més tard, seria destituït del seu càrrec a causa de l’escàndol Watergate.

Per altra banda, la tecnologia d’aleshores era limitadíssima -Internet acabava de néixer- com perquè els astronautes, a part de coronar amb èxit aquella aventura, poguessin tornar després tan «frescos» i carregats de «pedres llunars» al nostre planeta. Molts diuen que els Estats Units, enfrontats a la Unió Soviètica en l’anomenada «guerra freda», volgueren «demostrar» als governants comunistes, sense que aquests estranyament hi posessin cap «pega», que eren la gran potència mundial. És més que probable, doncs (per què no?), que la Lluna encara avui dia conservi la seva «virginitat». Una «virginitat», que els nazis, ajudats pels japonesos, no aconseguiren fer-li perdre -tot ho fa ben creure-, poc abans del final de la Segona Guerra Mundial, quan efectuaren un viatge sense retorn, suïcida, al nostre satèl·lit.

Emili Casademont i Comas
(“Diari de Girona”)

El Rosari de l’Aurora

Fou el 7 d’octubre del 1571, ara fa justament 440 anys, que es lliurà la famosa batalla de Lepant, en què les forces de la Lliga Catòlica, formades per les esquadres espanyola, veneciana i pontifícia, comandades per Joan d’Àustria i dirigides per l’almirall Lluís de Requesens, que tenia el seu palau a Barcelona, inflingiren una severíssima derrota a les forces navals turques. I el papa Pius V, per tal de remembrar aquella gesta, que coincidí amb la diada del Sant Rosari, instituí, en tal data, la festa del Roser. O la festa dita també del «Roser de tot el món». En aquella batalla -cal remarcar-ho-, hi participà Miguel de Cervantes Saavedra, l’autor d’El Quijote. I en ella, Cervantes (que, segons alguns investigadors com Jordi Bilbeny, era català, igual que Cristòfor Colom) hi perdé la mobilitat de la mà esquerre, raó per la qual és anomenat El manco de Lepanto.

El 7 d’octubre, per consegüent, és quan les Rosers catalanes i les Rosarios castellanes han de celebrar la seva onomàstica, encara que sempre hi ha hagut molta discussió sobre aquesta qüestió. Hi ha Rosers que no admeten de cap manera que se les «fiqui» al sac de les Rosarios. Al·leguen que el seu nom prové de la flor del roser, la rosa, i no pas del rosari, «instrument» integrat per un enfilall de grans i emprat per comptar els parenostres i les aves maries d’una sèrie d’oracions adreçades a Jesús i la Verge Maria. I és que no saben que, en català medieval, roser i rosari significaven el mateix, ja que eren paraules sinònimes, cosa que, malgrat el pas del temps, no ha canviat gens ni mica, com queda ben demostrat en el fet que el diccionari «Albertí», per exemple, tradueix Rosario per Roser i viceversa.

Són moltes les Rosers catalanes que celebren la seva onomàstica el primer diumenge de maig, és a dir, per la festa del Roser. I també són moltes que no la celebren mai. O que, davant la seva ignorància (ignorància derivada de la circumstància que mai no se’ls ha explicat prou bé la cosa o no l’han entesa), ho fan en una data del calendari que és incorrecta. En aquest sentit, recordo que, anys enrere, una Roser catalana d’Itàlia, o sigui, filla de pares catalans que havia nascut en aquell país i hi residia, demanava, a través d’una carta oberta publicada en un periòdic de Barcelona, que algú li aclarís quin dia era el seu sant. Poc temps després, la citada Roser catalana d’Itàlia tornava a escriure a la publicació barcelonina, agraint les respostes rebudes. Unes respostes, però, que eren molt diverses, atès que, mentre uns li indicaven que el seu sant era pel maig, d’altres li asseguraven que era el 7 d’octubre. I, al final, explicava que, en vista de la situació i com que ella es deia Roser i no pas Rosari o Rosario, optava per celebrar la seva onomàstica el 8 de setembre, diada de les Mare de Déu trobades, tot esperant poder «trobar» al calendari catòlic universal la «seva» Mare de Déu del Roser algun dia...

Relacionat amb la diada de les Rosers, Rosaris i Rosarios, abans havia estat costum molt estès de celebrar, durant tots els diumenges d’octubre, l’anomenat Rosari de l’Aurora, una processó que sortia de bon matí de les parròquies, en el decurs de la qual la gent resava el rosari i cantava els Goigs de la Mare de Déu del Roser. A Girona, per cert, hi hagué un popular Rosari de l’Aurora, que s’iniciava a la Catedral, que baixava a la Vall de Sant Daniel i que tornava al seu punt de partida, on quedava dissolt. En aquella època, el citat Rosari de l’Aurora gironí s’acabava pacíficament, cosa que no succeïa en molts dels que es feien arreu del país, atès que s’hi produïen aldarulls i concloïen a «cops de pal». D’aquí ve la cèlebre frase, que ens arribat ben fresca fins als nostres temps, «Acabar com el Rosari de l’Aurora», que hom diu quan alguna cosa té un final desastrós.

Segons l’historiador Antoni Pladevall, fou el moviment revolucionari del mes de setembre del 1868, que suposà l’exili de la reina Isabel II, qui propicià aquells aldarulls. Així, a les pàgines de la Gran Enciclopèdia Catalana, hi explica el següenrt: «Un dels primers signes anticlericals del 1868 fou l’intent de desbaratar i d’impedir a Barcelona i a d’altres llocs els rosaris de l’aurora, intent que originà autèntiques baralles campals entre devots i agitadors». D’altra banda, també hi ha qui conta que, si aquelles processons restaven sempre inacabades, era a causa del fet que, de tornada, els devots que hi assistien solien abandonar-les, bé perquè passaven per davant dels seus domicilis particulars i s’hi quedaven, o bé per algun altre motiu, com el d’al·legar que estaven fatigats i carregats de son. La versió recollida per Pladevall, però, és l’única que pot considerar-se realment certa.

En resum, doncs, ja sabem exactament de què ve la frase «Acabar com el Rosari de l’Aurora» i les seves derivades, entre les quals figura aquesta: «Això s’acabarà com el Rosari de l’Aurora». Una frase força pronunciada avui dia, causada per la dramàtica situació econòmica que estem patint, amb moltíssima gent a l’atur, amb retallades dels serveis socials més bàsics, etc. Una situació que, per dissort, indueix a fer pensar que pot acabar amb el pitjor Rosari de l’Aurora de la història...

Emili Casademont i Comas
(“Diari de Girona”)

La «primera pedra» del Museu Dalí

Hi ha molta gent que ignora -o que ho vol ignorar, que encara és pitjor- que la desapareguda plaça de braus figuerenca (per pocs mesos no arribà a ser centenària) féu grans favors a la capital de l’Alt Empordà. Així, gràcies a les curses que s’hi començaren a celebrar el 1904, any de la seva inauguració, la Fira de Figueres prengué la denominació de Fires i Festes de la Santa Creu, i el 1934, en aplegar en un mateix cartell els tres millors matadors del moment (Rafael Gómez «El Gallo», Manuel Jiménez «Chicuelo» i Joaquín Rodríguez «Cagancho»), el nom de la ciutat «sonà» arreu del món. Això sense oblidar que, gràcies igualment a la plaça de braus figuerenca, avui la capital altempordanesa posseeix el famosíssim i visitadíssim Teatre-Museu Dalí, atès que fou en el transcurs d’una excepcional cursa que s’hi organitzà en homenatge al genial artista el 1961 -ara s’ha acomplert mig segle-, quan ell, ple d’entusiasme davant les mostres d’afecte de què era objecte per part dels seus conciutadans, tingué la més que lluminosa idea de crear-lo. O de parlar-ne per primera vegada, més ben dit, en visitar al final de l’espectacle taurí, les ruïnes del Teatre Municipal, lloc on l’ubicaria.

I, a part d’aquests grans favors, Figueres encara en deu molts d’altres a la seva plaça de braus. Així, cal ressaltar que, al llarg d’una dilatada època, l’èxit de les Fires i Festes de la Santa Creu estigué estretament lligat a les extraordinàries curses celebrades al seu rèdol. I també convé ressaltar que, durant el «boom» turístic dels anys 60 i 70 del segle passat, cada diumenge d’estiu la plaça figuerenca atragué molta gent a la ciutat, mercès als seus espectacles taurins, la informació dels quals, per cert, sempre trobà un ampli ressò als mitjans de comunicació de l’Estat espanyol, de França (als diaris de Perpinyà i Montpeller, principalment) i, fins i tot, d’Àmèrica, quan hi participaven «artistes» -cavallistes, torejadors o jonegaires- del Nou Continent, gràcies als serveis de les agències de premsa Efe, Logos i Mencheta.

Fent-ne una mica d’història, assenyalaré que la plaça de braus de Figueres fou obra d’un ciutadà il·lustre, el farmacèutic Pau Gelart, que era una persona d’empenta. Un dia exposà a cinc amics, en una tertúlia de cafè, la idea de construir-la. Tots, al principi, hi estigueren d’acord; però, com que la cosa semblava difícil i arriscada, l’home, al final, es quedà ben sol. I ben sol, per tant, hagué de tirar endavant el projecte. A la mort de Pau Gelart (el 1925), Màrius, el seu fill, el succeí com a propietari-empresari de la plaça, que en gestionaria d’altres a França, i, davant l’èxit que assolí la festa taurina a la capital altempordanesa, es veié obligat a ampliar les graderies del recinte, per tal que poguessin acollir més de 8.000 aficionats.

Després del traspàs d’en Màrius Gelart pare, que organitzà l’abans esmentada «cursa del segle» de l’any 1934, la plaça figuerenca passà a dependre del seu fill, anomenat també Màrius, mort no fa pas gaire temps, a qui li tocà viure el trist final de l’històric escenari, quan el món dels toros, a Catalunya, ja quasi havia deixat del tot enrere el seu vell esplendor. Així, de les nombroses places que arribaren a existir a les comarques gironines (les de Sant Feliu de Guíxols, Girona, etcètera), només en resta, actualment, una «en peu», que és la d’Olot, considerada la més antiga de l’Estat espanyol -hi ha qui afirma, però, que és la segona-, on no té lloc, des de fa alguns anys, cap «corrida» de toros o de jònecs.

Aquell homenatge a Salvador Dalí se celebrà el dissabte 12 d’agost del 1961, amb un cartell il·lustrat pel propi pintor i amb tres matadors d’autèntic luxe: Paco Camino, Curro Girón i Fermín Murillo. Els organitzadors, pare i fill Gelart, ajudats per Ramon Guardiola, alcalde de la ciutat (Guardiola, per cert, esdevindria el gran impulsor de la construcció del Museu Dalí), aconseguiren, atenent el desig d’en Dalí, contractar un helicòpter, per tal que aquest s’emportés els toros, després d’estirar la pota, en substitució de les clàssiques mules, i fossin llençats al mar, en homenatge a Neptú, a la badia de Roses, tot atorgant així a l’espectacle un toc molt dalinià i surrealista. Però, a causa de la tramuntana, allò fou impossible de dur a la pràctica. Paco Camino lliurà la cua que tallà del seu primer brau a Salvador Dalí, el qual procedí, tot seguit, a col·locar-la al coll de Gala, la seva esposa i musa. I, ja al final, un picador «picà» un toro de guix, instal·lat al rèdol, el qual, en rebre les «picades», provocà que s’engeguessin uns colossals focs artificials. «El foc que el toro desprén expressa el vigor, i dóna un to de rite sagrat al que és la corrida de toros», declarava l’artista, que pintaria posteriorment el quadre El torero alucinògeno, adquirit, el 1970, pel matrimoni Morse i que s’exhibeix al museu que Dalí té a St. Petersburg (EE. UU.).

"El torero alucinógeno"

L’homenatge a Salvador Dalí d’ara ha fet mig segle, que constituí un èxit realment sensacional, amb bandes de música, els Xiquets de Valls, etc., fou divulgat arreu del planeta Terra per dos centenars de periodistes. Però el més important de tot, sens dubte, és que serví per posar la «primera pedra» del figuerenc Museu Dalí.

Emili Casademont i Comas
(“Diari de Girona”)