75 anys d’«El més petit de tots»

Immediatament després de la Guerra Civil, les mares catalanes tornaren a cantar als seus fillets una vella cançó: «Si n’eren tres tambors,/ que vénen de la guerra,/ i el més petit de tots/ porta un ram de rosetes./ Ram, ram, pataplam!». Aquesta vella cançó, titulada Els tres tambors, tenia la mateixa tonada d’una de més  moderna que, creada el 1937, havia gaudit de molta popularitat, però que, des que les tropes franquistes ocuparen Catalunya, ningú no s’atreví a interpretar-la. Es tractava de la cançó El més petit de tots, molt divulgada gràcies al tenor Emili Vendrell, amb lletra del poeta sabadellenc Joan Oliver (Pere Quart): «Si n’eren tres germans/ que van a la caserna./ Tots tres canten a cor:/ -Volem guanyar la guerra!/ Ram, ram, pataplam! // El gran porta fusell,/ l’altre tambor i trompeta,/ i el més petit de tots/ empunya una bandera./ Ram, ram, pataplam!/». Cal advertir que, com ja haureu endevinat, m’he limitat a transcriure momés les estrofes inicials de les dues cançons.

El més petit de tots fou una figura elaborada per l’escultor barceloní Miquel Paredes, just ara fa tres quarts de segle, per encàrrec del Comissariat de Propaganda de la Generalitat republicana, comissariat fundat i dirigit pel figuerenc Jaume Miravitlles, com a icona de la seva activitat. Representava un nen milicià, vestit amb granota i amb la bandera catalana en una mà, que cridava a lluitar contra el feixisme. D’aquesta figura, se’n feren molts milers de còpies, tot «inundant» les llars de casa nostra. Un cop acabada la guerra, amb la desfeta de la Segona República, però, no en quedà pràcticament cap enlloc, ja que, per por a represàlies, la gent procedí a destruir-les. I la mainada que havia cantat a l’escola la cançó d’El més petit de tots es veié obligada a substituir-la -d’amagatotis, perquè el català estava prohibit- per la d’Els tres tambors, mentre la resta, o sigui, la immensa majoria, per imposició del règim dictatorial de Franco, cantava el Cara al sol. Així, el record d’El més petit de tots s’anà esvaint, fins a desaparèixer, com aquell qui diu, completament.

Cal ressaltar que, per encàrrec del Comissariat de Propaganda de la Generalitat, Lola Anglada, destacadíssima narradora infantil i dibuixant -una de les més il·lustres amb què ha comptat Catalunya-, escrigué un conte inspirat en El més petit de tots, il·lustrat per ella mateixa, tot convertir-se així en una gran divulgadora d’aquest personatge de ficció. Dolors Anglada i Sarriera, nascuda a Barcelona el 1893 i traspassada a Tiana (El Maresme) el 1984, estudià a l’Escola de la Llotja barcelonina, al costat de Miguel Utrillo i Joan Llaverias. Després, residí i cursà estudis a França, becada pel govern del país veí, i compromesa amb els valors democràtics i la causa catalanista organitzà, en retornar a la terra natal, una sol·licitud d’amnistia per als acusats d’haver participat en el complot de Garraf contra el rei Alfons XIII. D’altra banda, convé també ressaltar que Lola Anglada col·laborà en diverses revistes infantils editades a la capital catalana (abans ho havia fet en les de París), com En Jordi, En Patufet, La Mainada, etc., i en fundà i dirigí una, La Nuri. Malgrat la seva important producció literària i gràfica, però, sempre ha estat coneguda per la seva obra dedicada a El més petit de tots, símbol d’identitat de l’època. Finalitzada la Guerra Civil, hagué de viure amagada, per tal d’evitar ser detinguda i empresonada. L’any 1981, tres abans de finar, l’Anglada fou guardonada amb la Creu de Sant Jordi, per part de la Generalitat presidida per Jordi Pujol, guardó que se sumà als molts que, amb anterioritat, ja se li havien concedit. L’amagatall més utilitzat per ella, al llarg de quatre dècades, fou la finca que la seva família tenia a Tiana, localitat on és enterrada.

Quant a Miquel Paredes, convé indicar que aquest escultor (Barcelona,1901-Ceret,1980), també estudià a la Llotja barcelonina. El 1938, a punt d’entrar l’exèrcit franquista a la capital catalana, s’exilià al Rosselló, on realitzà monuments als morts de la Guerra Civil espanyola en moltes poblacions, tot arribant després a ser professor d’escultura a l’École Nationale des Beaux-Arts d’Orleans. Però, malauradament, al contrari del que succeí amb Lola Anglada, Paredes, home d’una actitud cívica i patriòtica exemplar, abandonà aquest món sense que se li reconegués que fou el creador de la figura d’El més petit de tots. Als arxius del Comissariat de Propaganda de la Generalitat republicana hi havia el seu expedient. Però els franquistes el destruïren, igual que tota la documentació que s’hi guardava, on es recollia l’excepcional tasca duta a terme pels col·laboradors del departament, entre els quals sobresortia Mercè Rodoreda. Això és el que Jaume Miravitlles em digué un dia, tot lamentant aquella pèrdua. I tenia tota la raó en Met, atès que, a causa de la citada destrucció, no s’ha pogut reconstruir fidelment la destacada història del seu Comissariat de Propaganda.

El president Lluís Companys, rebent la figura d’El més petit de tots, al seu despatx de la Generalitat, l’any 1937, en presència, entre d’altres, de Jaume Miravitlles i Miquel Paredes.

           

Emili Casademont i Comas