divendres, 28 de setembre de 2012

L’artífex de la democràcia espanyola

Acaba de complir 80 anys -dimarts d’aquesta setmana, dia 25-, però des d’en fa 9 viu retirat de la vida pública i, a causa de la malaltia de l’Alzheimer, avui no coneix ningú ni recorda que fou president -el primer de la democràcia- del Govern de l’Estat espanyol, així com l´home que legalitzà, després de la mort de Franco, els partits polítics, amb el «temible» PCE (Partido Comunista d’España inclòs), a més de les centrals sindicals, i que possibilità que Josep Tarradellas, el president de la Generalitat de Catalunya a l’exili, tornés a casa nostra. M’estic referint a Adolfo Suárez, a qui el rei Joan Carles I concedí un ducat, el de Suárez, pels serveis prestats a l’Estat. 

Adolfo Suárez González, advocat, nascut a Cebreros (Ávila), que jugà un transcendental paper en la Transició, havia estat, del 12 de desembre del 1975 al 6 de juliol del 1976, ministre secretari general del Movimiento i, amb anterioritat, del 1969 al 1973, director general de Radio y Televisión. Tinc, per cert, un vell carnet que porta la seva signatura i que m’acredita com a tècnic de radiodifusió i televisió, en l’especialitat de programació (redactor), si bé el títol corresponent, expedit abans, duu la de Manuel Fraga Iribarne, ministre d’Información y Turismo, que era qui aleshores signava tots els títols de periodisme, escrit i audiovisual, quan els seus estudis s’impartien a l’Escuela Oficial de Periodismo i a l’Escuela Oficial de Radio y Televisión, respectivament, poc temps abans que esdevinguessin universitaris. 

Tornant a Adolfo Suárez, cal ressaltar que, essent ministre, sempre es mostrà molt educat i atent. Així, hom conta que solia rebre els governadors civils, quan el visitaven al seu despatx, amb una cordial salutació, posant-se incondicionalment al seu servei: «¡A tus órdenes, mi gobernador!». Gràcies a les seves virtuts, l’home, convertit en demòcrata, sense haver destacat gaire com a polític, aconseguí que li encarreguessin la tasca de fer el canvi de la dictadura a la democràcia, sortejant amb èxit esculls tremendament difícils, atès que s’hagué d’enfrontar a la gent més immobilista del règim franquista i, sobretot, als vells militars, encara vius, que havien guanyat la guerra sota les ordres del general colpista Franco. Fou, en definitiva, l’artífex de la democràcia espanyola, sempre obeint el Rei, ajudat per alguns polítics, com Santiago Carrillo, traspassat fa poc, a qui legalitzà el seu partit per sorpresa (un Divendres Sant), tot fent així possible que la «diàbolica» dirigent comunista Dolores Ibarruri, «La Pasionaria», després de quatre dècades d’absència, tornés tranquil•lament i pacíficament a Espanya, malgrat que l’inefable Manuel Fraga havia afirmat que, si ho feia, «no habrá bastante policía en el país para protegerla». Recordo la velleta Ibarruri, en posar de nou els peus a l’Estat, quan les seves idees ja gairebé formaven part de la història. I també recordo el que ens manifestà a un reduït grup de periodistes, quan la visitàrem a Madrid -en els inicis dels anys 80 del segle passat-, referent a Suárez, el de la famosa frase «puedo prometer y prometo»: «Ha hecho un favor realmente inmenso, impagable, a la reconciliciación nacional». 

Adolfo Suárez, fundador de la UCD (Unión del Centro Democrático), ha estat una persona marcada per la desgràcia familiar. Així, a part d’ell, que des de fa anys ja no és ni «tu ni vós», perdé María Amparo Iliana, la seva esposa, i María Amparo, «Nanin», la seva filla gran, víctimes de càncer, malaltia que ha afectat igualment una altra de les seves filles, Sonsoles, presentadora de TV. La vida política d’Adolfo Suárez, d’altra banda, també, tret d’aquells primers temps de la Transició, estigué marcada per la desgràcia, ja que, enmig d’un ambient dificilíssim, es veié forçat a retirar-se’n el 29 de gener del 1981, pronunciant un misatge als ciutadans de l’Estat, en el qual digué: «Yo no quiero que el sistema democrático de convivencia sea, una vez más, un paréntesis en la historia de España». 

Després, el PSOE agafaria les regnes governamentals, però no pas el PSOE històric, el fundat per Pablo Iglesias cap a finals del segle XIX, sinó el renovat, el de Felipe González, que havia aconseguit el 1974, de forma poc clara, «escombrar-ne» Rodolfo Llopis en un congrés celebrat a Suresnes (França). Segons s’explica, Alfonso Guerra, el molt «murri», mentre en González s’«apropiava» del PSOE i els «felipistes» l’aplaudien frenèticament, procedí a desendollar el micròfon de la sala, ofegant així del tot la veu d’en Llopis que volia protestar. I més tard, vingué el PP, ferm defensor de la unitat d’Espanya i enemic de Catalunya i de la llengua catalana, igual que el PSOE (ambdós s’han anat alternant en el poder), partit, aquest últim, que disposa d’uns «escolanets» presents a totes les autonomies, com els del PSC, els quals, en bona part, diuen «sí, pare» al «gran sacerdot» de torn. No és gaire neta la història dels socialistes. A més, al llarg de la dictadura franquista es mantingueren bastant amagadets. O sigui, tot el contrari dels comunistes -els del PCE i els del PSUC, per exemple, de casa nostra-, que s’hi jugaren molt més la pell que no pas ells...

El rei Joan Carles i Adolfo Suárez

Emili Casademont i Comas