L’assassinat de García Lorca

No se sap exactament quin dia del mes d’agost del 1936 fou assassinat Federico García Lorca, tot i que alguns donin com a segur el 19. I tampoc no se sap exactament a quin lloc enterraren les seves despulles, malgrat les investigacions que, en tal sentit, s’han practicat fins avui. A més, és molt possible que, pel que estem veient, no s’arribi a saber mai ni una cosa ni l’altra. El cèlebre músic Manuel de Falla que, arran de la detenció del poeta intentà intercedir per ell, explicà que, quan es personà al Govern Civil de Granada, féu tard. García Lorca, juntament amb altres presos, ja havia estat afusellat al barranc de Vizmar, segons els rumors que circulaven. Per contra, el que sí se sap -i amb tota certesa- és que els seus botxins enviaren una nota al pare de Lorca, escrita pel seu propi fill, que deia així: «Te ruego, papá, que a este señor le entregues 1.000 pesetas como donativo a las fuerzas armadas». I el progenitor de García Lorca, creient de bona fe que li protegiria la vida, pagà la quantitat demanada. I també se sap -i amb tota certesa- que, tres mesos després d’haver-se acabat la Guerra Civil, la família de Federico García Lorca aconseguí inscriure el traspàs del poeta al Registre Civil, traspàs que, segons el document oficial que rebé, «murió a consecuencia de las heridas producidas por hechos de guerra». O sigui que, per a la història immediata, Lorca no morí pas assassinat, sinó lluitant en el front republicà…

L’any 1936, Federioo García Lorca era el poeta i dramaturg espanyol que gaudia de més prestigi internacional. La tarda del dia 16 d’agost, quasi un mes després de produir-se l’alçament militar contra el govern legítim de la República, un grup de sublevats procedí a la detenció de Lorca, ferm defensor de la gent més desafavorida i que havia denunciat el caciquisme regnant a la província granadina. Abans d’emprendre definitivament un projectat viatge cap a Amèrica (ajornat en diferents ocasions), on l’esperava Margarida Xirgu, el poeta andalús, que residia a Madrid, se n’anà a Granada. Però, com que no ignorava que la seva vida perillava, s’hostatjà a casa d’un amic seu, el també poeta Luis Rosales, tot pensant que seria un bon amagatall, atès que la família Rosales era coneguda per la seva militància a la Falange. Un error, ja que, malgrat la protecció que li proporcionaren els Rosales, finalment fou apresat per elements de la CEDA (Confederación Española de Derechos Autónomos), encapçalats per Ramón Ruiz Alonso, el seu delator, segons les investigacions realitzades per l’historiador Ian Gibson.

García Lorca i Salvador Dalí

Cal ressaltar que, poc temps abans, els governs de Mèxic i Colòmbia oferiren, sense èxit, la possibilitat que Federico García Lorca s’exiliés als seus països, puix que, com a funcionari que era de la República espanyola, temien que patís un atemptat. I també cal ressaltar que el poeta hauria pogut salvar la pell si hagués acceptat, el mes de setembre del 1935, la invitació d’Edward James, un riquíssim mecenes, perquè, tant ell com Salvador Dalí, anessin a passar una temporada a Itàlia, invitació que Lorca refusà, al·legant que el seu pare es trobava greument malalt del cor. Dalí sempre lamentà (i així m’ho confessà una vegada) no haver insistit prou per arrencar d’Espanya el seu amic i emportar-se’l fins a les terres italianes, on hauria pogut fer una llarga estada, plena de tranquil·litat, tal com ocorregué amb ell i la seva esposa Gala. El pintor empordanès, temps més tard, escrigué, en el seu Diari d’un geni, el següent: «Van intentar, i intenten encara avui dia, convertir Federico en un heroi polític. Però jo, que vaig ser el seu millor amic, puc donar fe davant Déu i la història que Lorca era consubstancialment l’ésser més apolític que mai hagi conegut». I així era, en efecte. Perquè el mateix García Lorca declarava que «me siento catòlico, comunista, anarquista, libertario, tradicionalista y monárquico». Era de tot, però no era de res ni de ningú. Mai no s’afilià a cap formació política. Per damunt de tot, retia culte a l’amistat. I així, entre les seves amistats, per exemple, hi figurava el líder i fundador de la Falange Española, José Antonio Primo de Rivera, molt aficionat a la poesia. «Todos los viernes ceno con él -explicà un cop-. Solemos salir juntos en un taxi con las cortinillas bajadas, porque ni a él le conviene que le vean conmigo ni a mi me conviene que me vean con él». I és que, ben al contrari que José Antonio, García Lorca era republicà i homosexual.

La Xirgu rebé, amb llàgrimes als ulls, la tristíssima notícia de l’assassinat del seu gran i admirat amic. I no era per a menys, atès que li havia estrenat una bona colla d’obres importants, com Mariana Pineda, amb decorats de Salvador Dalí, l’any 1927, a Barcelona. I com a homenatge pòstum al dissortat Federico García Lorca, Margarida Xirgu, intervingué, el 1969, en la pel·lícula Bodas de sangre, filmada a l’Argentina i basada en el text lorquià, poc abans de morir i ser sepultada a Montevideo (Uruguay). Uns anys després, però, en temps del Govern de CiU presidit per Jordi Pujol, les despulles de la molt exímia actriu foren traslladades a Molins de Rei, on havia nascut, gràcies a les gestions personals dutes a terme pel meu cosí germà, Antoni Comas i Baldellou, conseller de Benestar Social, un home un xic palauenc (de l’antic poble gironí de Palau-sacosta), igual que ella, a qui Pujol li encarregà aquella noble missió, rescatant així de l’exili, patit voluntàriament durant el règim de Franco, una de les figures més excelses de l’escena catalana i espanyola de totes les èpoques.

        

García Lorca i Margarida Xirgu

Emili Casademont i Comas

«COMUNICACIONS ESCRITES DE LA SARDANA»

Llibre de Robert Roqué i Jutglà, prologat

per Emili Casademont i Comas

                      FRAGMENTS DEL PRÒLEG

L’EDICIÓ DEL LLIBRE que teniu a les mans, Comunicacions escrites de la sardana, benvolguts lectors, constitueix un veritable encert, ja que, a les seves pàgines, s’hi reprodueix bona part de tot allò més important i curiós que, en èpoques passades, s’escrigué sobre la dansa nacional de Catalunya. Es tracta d’uns textos, originals de prestigiosos escriptors, periodistes i músics del país, així com de més enllà del nostre territori patri, apareguts en llibres, diaris i revistes, la majoria de molt difícil localització avui dia. Això vol dir, lògicament, que Robert Roqué i Jutglà s’ha vist obligat a realitzar considerables esforços per poder fer, amb un èxit que considero més que remarcable, l’obra que ens ofereix. Roqué, cal recordar-ho, és el director de Som, la veterana i acreditada «Publicació de Cultura Popular Catalana», i el cap de la secció sardanista del Diari de Girona. Una persona, gran articulista, que ha estat guardonada amb la Creu de Sant Jordi, aquest any 2012, en reconeixement a la seva extraordinària i lloable tasca a favor de la sardana i del nostre món cultural en general, tasca que, empès per un entusiasme fora de sèrie, ve portant a terme des de fa una bona colla de dècades».  (…)

GRÀCIES AL FET d’acostar-me ja a la vuitantena -i en part, també, gràcies a la meva dilatadíssima dedicació a l’exercici professional del periodisme, tant a Catalunya com a l’estranger, he tingut el privilegi de conèixer alguns dels literats i músics que surten en aquest llibre. O bé, de persones que hi tingueren una profunda amistat. No puc oblidar, per començar, que el meu avi patern, en Francesc, propietari d’una coneguda carnisseria, fa anys desapareguda, situada al Barri Vell de Girona, fou amic de Santiago Rusiñol. Tan amic de l’inspirat autor de L’auca del senyor Esteve i d’un gran nombre de cèlebres peces literàries i teatrals, que sempre que «don Santiago» anava a la capital del Gironès, per tal de pìntar de meravella els jardins de la Devesa i l’aleshores veïna i paradisíaca Vall de Sant Daniel (feina en què l’acompanyava en «Pepet Gitano», el seu fidel «criat» gironí), acudia a saludar el meu avantpassat, a l’esmentat establiment càrnic, i ambdós feien petar la xerrada una bona estona. Rusiñol fou aquell que, poc abans de finar l’any 1931, escrigué a L’Esquella de la Torratxa, setmanari barceloní de força difusió, aquesta genialitat seva: «De les moltes coses que s’han dit, que es diuen i que es diran sobre la nostra sardana, no sé si s’ha arribat a dir que té el ritme de Catalunya». (…)

CATERINA ALBERT I PARADÍS, l’exímia novel·lista i poetessa «Víctor Català»; Albert Martí, coronat per Pau Casals com «el rei de la tenora»; el mític tenor Emili Vendrell, l’escriptor Prudenci Bertrana; Vicenç Bou, el compositor de sardanes més popular de tots els temps; el músic, escriptor i polític Josep Fontbernat, que fou un dels deixebles predilectes del mestre Morera i que, l’any 1926, féu que La Principal de la Bisbal efectués, per primera vegada en la seva gloriosa història, la primera sortida a l’estranger, a l’acabament de la qual sentencià, emocionat, que «El Creador se servirà de la cobla, el dia del Judici Final, per a cridar els morts», etcètera, formen part d’una llarga llista de figures il·lustres ja desaparegudes del món sardanístic, o relacionades amb ell, que m’honoraren amb la seva amistat». (…)

I JA PER ACABAR, permeteu-me, si us plau, aconsellar-vos la lectura d’aquest llibre, Comunicacions escrites de la sardana, un cop hàgiu finalitzat la del pròleg, el més apropiat, penso, que jo podia fer-li. I és que, en aquesta obra, Robert Roqué i Jutglà hi ha sabut ben plasmar, tal com he consignat de forma bastant clara al principi, una important i valuosa mostra del que s’ha dit, en lletres d’impremta i en temps pretèrits, sobre la nostra dansa nacional. Estic completament convençut que, si seguiu el meu consell (un consell ben modest, potser, però, això sí, d’allò més sincer), m’ho agraireu de debò».

   

Emili Casademont i Comas

Periodista i escriptor 

  

Robert Roqué i Jutglà

Llibre editat  pel Grup d’Informadors Sardanistes

de Catalunya (GISC)

Impressió: Arts Gràfiques Cantalozella, S.A.

Santa Coloma de Farners (Girona)

Dipòsit Legal: GI-1100/2012

ISBN: 978-84-615-8141-2

Hipòlit Nadal, un gran català d’Amèrica

En un opuscle titulat Cultura, consciència, independència. La tasca  d’Hipòlit Nadal i Mallol a Buenos Aires, editat per l’Obra Cultural Catalana de Buenos Aires el 2008 i escrit per Marcela Lucci, llicenciada en Història per la Universitat de la capital de la República Argentina, s’hi explica que «en el calorós Nadal “porteño” de 1912, un home jove, culte, ben plantat, amb ideals literaris i esperances de llibertat per a la seva pàtria, va baixar d’un vaixell en el puixant port de Buenos Aires», i que, d’aquesta manera, s’encetà l’exili d’en Pol, que duraria més de 60 anys, amb documents falsos, tot deixant enrere «la seva estimada Catalunya, empès pel seu activisme  independentista i la seva negativa a participar en la sagnant  guerra que Espanya duia a terme al nord d’Àfrica».

Hipòlit Nadal i Mallol -o en Pol, que li deien- havia col·laborat, abans de tocar el dos cap a Amèrica, en moltes publicacions de casa nostra, com les barcelonines La Nació i L’Esquella de la Torratxa, sense oblidar la figuerenca Empordà Federal, publicació editada ben a prop del seu poble natal, el Port de la Selva. I, un cop a Buenos Aires, reintegrat a la seva professió de sastre, cosa que li assegurà el pa, fundà, juntament amb altres compatriotes exiliats, la revista mensual Ressorgiment, que dirigí al llarg dels seus 56 anys de vida (del 1916 al 1972) i que ha estat, tal com assenyala Marcela Lucci en el referit opuscle (un exemplar del qual, per cert, me’l féu arribat Jaume Garriga, un bon amic de Figueres que, des de fa temps, resideix allà), el periòdic en català de més durada que hi ha hagut al món. La revista, que fins al número 19 portà el títol de Ressurgiment, contenia articles d’actualitat catalana, textos literaris, crítica de llibres, etcètera. I, a propòsit de llibres, convé remarcar que Hipòlit Nadal n’escrigué tres: Algues, Proses salobres i Articles de contraban, els dos primers editats l’any 1918 i l’altre, el 1928.

Ressorgiment, durant l’època de la dictadura de Miguel Primo de Rivera (1923-1930), publicà un elevat nombre d’articles sobre les activitats independentistes, redactats per catalans de l’interior i de l’exili, on es feia especial referència a Francesc Macià. Després dels fets de Prats de Molló, que acabaren amb el fracàs del moviment, Hipòlit Nadal fou el gran protagonista, encapçalant els membres del Casal Català de Buenos Aires i del Comitè Llibertat, dels successos que aconseguiren la permanència legal de Macià i Ventura Gassol a l’Argentina. I cal ressaltar, a més, que Ressorgiment, tant pel que respecta al règim dictatorial de Primo de Rivera com al de Francisco Franco, dedicà una especial atenció a les colònies catalanes establertes al Nou Continent que, un cop finalitzada la nostra malaurada Guerra Civil, foren moltes. D’altra banda, també cal destacar que, gràcies a en Pol, es recaptaren diners, queviures i roba per a les víctimes catalanes d’aquella confrontació bèl·lica, ajudes que meresqueren el reconeixement més sincer per part de la Generalitat republicana. Després, amb la victòria de Franco i el fet que governés a l’Argentina el seu amic Perón, les coses es complicaren força. Però, malgrat tot, la flama del catalanisme no s’extingí pas a Buenos Aires, ja que Ressorgiment prosseguí difonent la cultura catalana, els ideals catalanistes i el dret de Catalunya a exercir el seu destí com a nació, amb una identitat pròpìa. I quan la vida d’Hipòlit Nadal i Mallol s’apagà l’any 1978, vaig publicar un parell d’articles al bisetmanari 9País de la capital de l’Alt Empordà, que jo dirigia, relatant l’excepcional història d’en Pol.

Últimament, les cendres d’aquest gran català d’Amèrica han estat traslladades des de la capital argentina fins al Port de la Selva, al sector nord de la Costa Brava,  i els portselvatans han celebrat el retorn del fill predilecte de la seva vila amb una sèrie d’actes importants, fet gens estrany, atès que l’obra duta a terme per Nadal i Mallol a l’altre costat de l’Atlàntic fou realment extraordinària, conforme m’explicava una vegada Andreu Artís Tísner, que també hi visqué exiliat -a Mèxic, en concret- i que col·laborà a les pàgines de la mítica revista Ressorgiment. «En un un article que vaig enviar a en Nadal el 1956, titulat “El canó d’Hipòlit Nadal i Mallol”, perquè el publiqués, cosa que ell, vencent la modèstia que el dominava, va fer, així ho vaig ressaltar. Homes com en “Pol”, autèntics defensors i amants de la pàtria, són els que Catalunya necessita», em deia el popular Tísner, el de l’ull tapat, en una conversa que vaig tenir-hi, poc abans que morís, i durant un acte organitzat per la demarcació de Girona del Col·legi de Periodistes de Catalunya, en presència del meu també recordat amic i col·lega Carles Sentís.

                                                               

                                              

                   

Emili Casademont i Comas

Gómez Alarcón, rescatat de l’oblit

Portada del llibre publicat pel Centro

de Estudios Borjanos

El Centro de Estudios Borjanos, amb seu a la localitat de Borja (Saragossa),  acaba de publicar un llibre, original de Juan Carlos Martínez Calahorra, en què es rescata de l’oblit el pintor Juan Ángel Gómez Alarcón (Albacete, 1882-Girona, 1971), «uno de los grandes paisajistas de su época», ressalta. El volum, titulat Un pintor albaceteño en Borja, consta de 129 pàgines i reprodueix, en color, un total de 152 olis i 101 dibuixos fets per Gómez Alarcón, localitzats, en bastants casos, gràcies als familiars de l’artista. També inclou una biografia d’aquest il·lustre personatge, pertanyent a la carrera judicial, que, el 25 de juny del 1926, arribà, com a jutge de Primera Instància, al poble de Borja, on romangué un lustre, abans de ser destinat a Lleida i, per últim, a Girona, ciutat a la qual, després d’haver-se exiliat a Perpinyà en finalitzar la Guerra Civil, retornà el 1948.

                                Pintura original de Gómez Alarcón

A l’estiu de l’any 1964, vaig aconseguir entrevistar Juan Ángel Gómez Alarcón per a la revista gironina Usted, mercès al seu fill, el prestigiós aquarel·lista José (o Josep, perquè solia parlar en català) Gómez Martínez, traspassat el 1996 també a la ciutat del Ter i l’Onyar. Aquella entrevista, però, no em resultà gens fàcil de fer, atès que, ja d’entrada, Gómez Alarcón, que em rebé a mitja tarda estirat al llit i llegint una novel·leta barata, m’etzitbà: «Es a mi hijo a quien tiene usted que entrevistar. No a mí. Yo ya no soy de este mundo. Perdone que le hable así esta momia. Además, hace una docena de años que no he cogido un pincel». Però jo, no donant-me per vençut, vaig insistir tant i tant que, al final, l’home accedí a explicar-me quelcom relatiu a la seva vida artística. De la seva època gironina com a jutge, no vaig gosar formular-li cap pregunta, ja que sabia que m’engegaria a dida, dolgut, com encara se sentia, per haver-lo apartat el franquisme, sense miraments, de la carrera judicial. I així, Juan Ángel Gómez Alarcón només em contà, arrencant-li materialment les paraules de la boca, que havia estat deixeble del cèlebre pintor valencià Muñoz Degrain, que sempre havia pintat a l’oli, que havia estat amic de Santiago Rusiñol i que prosseguia mantenint una bona amistat amb Picasso. De l’importantíssim primer premi que guanyà l’any 1930 a l’Exposició de Belles Arts de Madrid, per la seva obra titulada Paisaje de Borja (un dels darrers guardons, per cert, que lliurà Alfons XIII), no me’n volgué parlar. Ni tampoc del fet que, de forma destacada, figurava a l’Enciclopedia Espasa. Per tant, vaig haver d’escriure aquella peculiar o «rara» entrevista com bonament i honradament vaig poder. Després, però, Gómez Martínez em digué que, al seu progenitor, li havia agradat molt. Es veu que, per sort, me’n vaig sortir prou bé.

                                  Gómez Alarcón vist per Ferran Rahola

Anys més tard, el 2001, Narcís-Jordi Aragó, en un excel·lent treball periodístic a la Revista de Girona, titulat Ferran Rahola Auguet, retratista d’excepció dels catalans a l’exili, explicà que en Ferran (fill de l’escriptor i historiador Carles Rahola, vilment assassinat pels franquistes, quan ocuparen la ciutat de Girona), caricaturitzà -era un magnífic dibuixant- tots els intel·lectuals de casa nostra exiliats, igual que ell, a l’Estat francès, entre els quals figuraven Juan Àngel Gómez Alarcón i José Gómez Martínez. El peu que posà al «retrat» del primer deia que, l’any 1938, el pintor manxec-català prengué part, amb l’oli Albada, en la mostra Pro-Socors Roig Internacional, celebrada a la Sala Municipal de la Rambla gironina, mostra en la qual també participà el seu fill, i el peu que posà al «retrat» de Gómez Martínez indicava que l’insigne aquarel·lista col·laborà en l’exposició organitzada per la Dona de la Rereguarda, mentre feia de professor a l’Escola de Belles Arts de Girona.

L’estada de Juan Ángel Gómez Alarcón a Borja (llavors ja gaudia d’un merescut prestigi com a pintor) fou molt positiva per a aquesta població aragonesa, els habitants de la qual -i això també succeí a Girona- el consideraven un gran mestre de l’art pictòric, consideració que s’incrementà extraordinàriament, quan li fou atorgat el primer premi de pintura a l’Exposició Nacional de Belles Arts de Madrid del 1930, amb l’obra denominada, repeteixo, Paisaje de Borja. Gómez Alarcón, en retornar de l’exili, organitzà una «expo» dels seus quadres a Saragossa, que contribuí a pal·liar la seva delicada situació econòmica. Després, el silenci sobre ell -imposat pel règim de Franco?- esdevingué quasi total i absolut. Fins que ara, en complir-se el 41 aniversari del seu decès, el Centro de Estudios Borjanos ha rescatat de l’oblit la figura d’aquest gran paissatgista, tal com ja he assenyalat abans.

La tasca de recopilar l’obra de Juan Ángel Gómez Alarcón, malgrat l’ajut rebut per part dels seus descendents, asseguren que ha estat difícil a causa de la seva dispersió, en museus d’arreu de l’Estat espanyol i en mans de particulars. I hi ha qui creu, cosa que no s’ha pogut confirmar, que ha descobert, entre els quadres que té a casa seva, aquell que guanyà el guardó més valorat de tots els que l’artista conquerí. Almenys, hi llueix una plaqueta metàlica, on pot llegir-se el següent: «Juan Ángel Gómez Alarcón. Borja. Año 1930»

               Una de les pintures de Gómez Alarcón, enguany recuperades

.                                             

Emili Casademont i Comas

La «mare» dels tossencs

Al llarg de la meva ja força dilatada existència, m’han fet fill de molts llocs. O sigui, de Girona, Palau-sacosta, Barcelona, Figueres, etcètera. I fins i tot, de determinats països estrangers, com el Regne del Marroc, on vaig exercir la professió periodística, i el Principat d’Andorra, que és l’únic del món que té el català com a llengua oficial, on he passat algunes temporades. Un país, l’andorrà, per cert, la nacionalitat del qual ara jo podria sol·licitar, després d’haver-s’hi canviat les lleis arran del seu ingrés a l’ONU, atès que els meus avantpassats materns n’eren originaris. I el 2007, per acabar-ho d’adobar, em van fer fill de Tossa de Mar. Així ho proclamava un llibre, editat per la Diputació de Girona, mitjançant un peu de foto, en què apareixia l’escultura que Bonaventura Anson erigí al déu Posidó i la nimfa Toosa, situada a l’Avinguda Costa Brava: «Basada en una llegenda escrita pel tossenc Emili Casademont l’any 1966». I, a tall d’explicació, hi afegia:el següent: «Posidó, enamorat de la nimfa Tossa, li ofereix els paisatges de la Mediterrània en els indrets ocupats ara per la vila, a canvi de la seva virtut».

Fent-ne, de tot plegat, una mica d’història, he de dir que aquesta narració, inspirada en la mitologia grega, la vaig escriure en castellà, una colla d’anys abans de l’indicat -fa més de mig segle- i que, el 1964, fou publicada a diversos periòdics de l’època, així com (però en català, en aquest cas) en el meu llibre L’Hora de Catalunya, subtitulat «Recull d’una emissió radiofònica», editat el 1968 a Girona, d’on, en realitat, sóc fill. I fou cap a la meitat de la dècada dels anys 80 que l’Anson, repassant premsa un xic antiga de la seva Tossa de Mar natal, descobrí la llegenda de Posidó i Toosa en un número de la revista Turissa del 1966. Una llegenda que conta que el rei del mar regalà a la nimfa, de la qual estava bojament enamorat, un palau realment meravellós, fet de marbre amb incrustacions de pedres precioses, per tal de conquerir el seu amor, palau enclavat en un racó paradisíac de la Mediterrània, que la gent, amb el temps, anomenaria Tossa. D’igual manera que d’un bosc veí, ple d’ufanosos llorers, amb les fulles dels quals Toosa teixia unes corones per premiar els vencedors d’uns estranys jocs que organitzava als jardins del seu palau, la gent acabà per denominar-lo Lloret de Mar.

Bonaventura Anson, després de llegir entusiasmat aquesta narració literària (inspirada, repeteixo, en uns fets que conta la mitologia grega, situats per mi, amb certa lògica, al litoral mediterrani gironí), considerà que la nimfa Toosa era mereixedora de tenir un monument en un dels carrers principals de la vila de Tossa de Mar, «vila a la qual ella va donar nom», manifestava al Diari de Girona el 1984, any de la inauguració del grup escultòric. I així, en encarregar-li l’Ajuntament que fes una peça per a la població, creà aquesta obra, qualificada de «vertadera joia escultòrica», en què hi ha representada una escena, desenvolupada sota un arbre, corresponent a l’aferrissada lluita que Posidó hagué de mantenir amb Toosa per aconseguir arrencar-li el «sí». «Així sortiren tots els tossencs», deia l’Anson, també al citat rotatiu, tot afegint-hi això: «Crec que és una història fascinant. Perquè, malgrat que actualment la matèria predomina sobre l’ànima, encara hi ha coses molt boniques que persisteixen. Aquesta història entronca directament amb les arrels mediterrànies. Crec que és molt important saber somiar». D’altra banda, l’internacionalment famós escultor tossenc indicava que la fabricació de la peça li havia suposat un «llarg i dur treball de més de mig any».

Bonaventura Anson

El primer cop que vaig visitar l’escultura erigida a Posidó i Toosa, força temps després d’haver estat inaugurada (acte al qual incomprensiblement no vaig ser convidat), vaig trepitjar la gespa del jardinet que l’envolta i, tot emocionat, vaig amanyagar, amb infinita tendresa, un dels «suculents» pits nus de la nimfa, tot explicant a uns turistes de casa, que em miraven estranyats, que Toosa era ben meva, com també ho era d’en Ventura Anson, ja que havia obrat aquella escultura, basant-se en una llegenda meva, i aquells turistes lamentaren que aquesta els fos desconeguda.

Tot això, però molt més ampliat (i corregits els greus errors que hi havia en el llibre de la Diputació del 2007), acaba d’aparèixer publicat en un volum titulat Escultures i altres elements d’interès a la via pública de Tossa, editat pel Centre d’Estudis Tossencs i magníficament escrit per Joaquim Planas i Gisbert. I he de consignar, ple de satisfacció, que aquest volum constitueix un acte de justícia per a la nimfa Toosa i el déu Posidó, com també un record-homenatge a la multitud d’escultures que hi ha a la vila de Tossa, entre les quals figura la d’Ava Gardner que, en el llunyà 1950, hi filmà moltes escenes de la pel·lícula Pandora. A l’acte de presentació d’aquest llibre, el número 10 dels Quaderns d’Estudis Tossencs, sentint-ho moltíssim, no vaig poder-hi assistir per causes de força major, malgrat la invitació que vaig rebre. De tota manera, el citat centre me n’ha fet arribar un exemplar, gentilment dedicat per en Planas, cosa que agraeixo de debò. En tot això, però, hi ha un detall que m’ha sabut greu. I és que, retent culte a la veritat -que és com ha de ser-, es fa constar al llibre que jo no sóc pas fill de Tossa de Mar, vila que em té el cor robat i que, sempre que puc, m’hi deixo caure, per tal de visitar i honorar la meva estimada nimfa Toosa, la «mare» dels tossencs… 

                          

                                             

        

Emili Casademont i Comas

La Juvanteny, una gran periodista sardanista

Montserrat Juvanteny i Espelt

A la Montserrat Juvanteny, filla de Ripoll, sempre, des que la vaig conèixer, la vaig trobar «ficada» al món dels mitjans de comunicació i, per regla general, a les seccions dedicades a la sardana. Me la presentà, en el ja llunyà any 1966, als estudis de La Voz de Gerona, aquella emissora sindical de l’antic règim, fa temps desapareguda, un dels seus locutors, Julián Martín, que m’hi cità per fer-me una entrevista. La Montserrat, aleshores -era al vespre-, estava tota enfeinada, amb uns papers als dits, realitzant un programa en directe. Pocs mesos més tard, la vaig trobar a Radio España de Barcelona, en ocasió d’una visita que hi vaig efectuar per saludar un vell amic, Emili Banda, que hi exercia un càrrec de responsabilitat i que, al llarg d’un parell de dècades, havia estat director de Ràdio Girona, anomenada, durant una època, en finalitzar la Guerra Civil, Radio España de Gerona. I encara, no gaire temps després, vaig trobar la Montserrat a Ràdio Olot. A la capital de la Garrotxa, per cert, s’hostatjava a casa dels meus futurs sogres i, en conseqüència, era amiga -o molt més que amiga, quasi germana, podria dir- de la dona amb qui jo contrauria matrimoni al Santuari de Núria, l’Emília, una entusiasta sardanista des de ben petita, igual que ella, vinculada també al món de la radiodifusió. 

La història de Montserrat Juvanteny, com a comunicadora, però, s’havia ja iniciat molt abans a la seva població natal, on, essent molt joveneta, col•laborava a Ràdio Ripoll. I el fet de començar-hi a destacar, la impulsà a provar sort en d’altres emissores de més categoria de fora, sense abandonar definitivament la capital del Ripollès, com les ja citades de Girona i Barcelona. Era una noia la mar d’espavilada que, deixant al marge les seves magnífiques qualitats com a locutora, escrivia amb molta soltesa, demostrant posseir uns grans dots periodístics, tal com posà en relleu, en retornar al seu Ripoll, fent-hi de corresponsal, per exemple, del Diari de Girona. L’any 1995, per cert, ja casada, publicà un llibret, editat amb el suport del Consell Comarcal del Ripollès, on s’endevinaven clarament les seves excel•lents aptituds literàries. El volum, intitulat T’anomenàrem Duc, l’escrigué en memòria d’un gosset que la Núria, la seva filleta, havia recollit al carrer, abandonat i amb evidents senyals d’haver estat torturat, ja que presentava ferides greus. Un gosset que, un cop curat, fou donat en adopció. Sempre, però, els de «ca la Juvanteny» anaven a visitar-lo, fet que en Duc, el nom que li posaren, agraïa de debò, tot reconeixent de seguida la Núria, la seva salvadora, fins que un mal dia els arribà la tràgica notícia, per telèfon: en Duc ja no el veurien mai més, ja que un cotxe l’havia atropellat mortalment. La Montserrat descriu, en un bellíssim i emotiu relat, l’enorme disgust que tant en Ramon, el seu marit, com en Jordi i la Núria, els fills del matrimoni, i ella mateixa tingueren. Sobretot, la nena. Per això, dedicà a la Núria aquesta narració, amb les frases següents: «A tots els Ducs que, com tu, han estat abandonats i, en el seu pelegrinatge solitari, no han trobat cap Núria qiue els oferís un mos i una mica d’amor». «I també a la Núria, la meva filla, que, des de la seva tendra infantesa, ha defensat amb valentia i sense complexos els drets dels animals, i m’ha ensenyat a respectar-los i estimar-los». 

Montserrat Juvanteny, instal.lada de nou -i de forma ja definitiva- a Girona, amb la resta de la seva família, ingressà al «meu» Diari de Girona, on, al llarg de dues dècades, tingué cura de la pàgina setmanal dedicada a la sardana, a part de col•laborar, durant una època, a Onda Rambla, emissora en què realitzava un programa, La Principal de la Rambla, ple d’interessants entrevistes fetes a algunes primeres autoritats de la política catalana relacionades amb la cultura i la sardana, cèlebres compositors i músics de la dansa més bella, etc., cosa que la féu famosa arreu de Catalunya i Andorra, atès que el programa era retransmès per totes les emissores de la cadena. Per dissort, però, la Montserrat es veié obligada, recentment, a plegar del Diari de Girona, per culpa del seu delicat estat de salut, i passà a formar part del gremi dels jubilats, després d’haver rebut els més importants premis sardanistes. I aquest cap de setmana, i dins els actes del llarguíssim Aplec de Ripoll que s’hi han organitzat, la Juvantey rep l’homenatge de la seva vila natal, on, per cert, figura una sardana, estrenada avui, divendres, als claustres de l’històric Monestir, que li ha dedicat el mestre Jaume Cristau, titulada Gentil ripollesa, i que se suma a la llarga llista de les que també li han dedicat altres prestigiosos compositors. Molt i molt més podria encara parlar de Montserrat Juvanteny, realitzadora d’una fenomenal tasca a favor de la nostra dansa nacional que, l’any 2000, féu que el Diari de Girona rebés el premi, atorgat per la Unió de Colles Sardanistes, a la difusió de la sardana a través de la premsa. Però no vull fer-me pesat, ni puc allargar-me massa. 

Tan sols diré, per acabar, que la Juvanteny podia haver triomfat, si s’ho hagués proposat, en d’altres facetes periodístiques. Però ella preferí abocar-se, en cos i ànima, a la informació sardanista -no oblidem la seva passió de tota la vida per la dansa més bella-, i l’homenatge que li ret Ripoll, a part de constituir un merescut reconeixement a l’esplèndida tasca duta a terme per una filla il•lustre (així és com la consideren els seus compatriotes), ve a acreditar que Montserrat Juvantenty ha estat, sens dubte, una de les més grans periodistes que ha tingut el món del sardanisme.

Emili Casademont i Comas

L’esperanto compleix 125 anys

Com a instrument neutral de comunicació, l’oftalmòleg polonès Lazarus L. Zamenhof creà, el 1887 -just ara fa un segle i quart-, una llengua internacional. El primer llibre sobre el nou idioma, Zamenhof el publicà el 26 de juliol d’aquell mateix any, en rus i a Varsòvia, i el titulà Lingo Internancia, tot signant-lo, però, amb un pseudònim. O sigui, amb el de Doktoro Esperanto, paraula, aquesta última, que no trigà a esdevenir el nom que es donà al dit llenguatge artificial.

En aquella època, a Bialystek, la vila natal de Zamenhof, hi vivien molts pobles i s’hi parlaven diverses llengües (l’alemanya, la russa, la polonesa, etcètera), cosa que feia difícil que els seus habitants es poguessin entendre entre ells. El doctor Zamenhof, que dominava bastants idiomes a la perfecció, a part de tenir coneixements de molts altres, decidí posar fi a la babèlica situació que imperava al seu lloc d’origen. I així, basant-se en el llatí, però sense menysprear el japonès o el xinès, per exemple, «construí», amb grans esforços (aproximadament, hi emprà una dècada), una llengua la mar de senzilla i de fàcil aprenentatge i comprensió per a tothom. I el primer mètode que féu editar per aprendre-la (el citat Lingo Internancia) fou traduït, de seguida, a l’hebreu, a l’alemany, al francès i a l’anglès.

El 1898, el president de la Primera República Espanyola, Francesc Pi i Margall, donà a conèixer l’esperanto a Madrid, mitjançant uns articles de premsa, alhora que a Barcelona es constituïa un important centre esperantista, impulsat pels parlants d’aquesta llengua que residien a la ciutat de València i a la vila de Ceret (Catalunya Nord). Entre els catalans que destacaren en aquells inicials moments de l’esperanto, cal esmentar el palamosí Frederic Pujulà, ànima del centre barceloní, Andreu Nin, Joan Amades i Delfí Dalmau, aquest darrer nat a Figueres, on desenvolupà una tasca realment esplèndida a favor de la llengua inventada per Zamenhof, llengua que s’escampà, amb rapidesa, pels cinc continents, «instal·lant-se» així en territoris aleshores impensables, com el de la Xina, el de l’Índia, el dels Estats Units o el del Japó. Tot plegat, un èxit veritablement remarcable.

Durant el primer terç del segle XX, l’esperanto fou molt utilitzat pel moviment obrer d’Europa (a Alemanya era anomenat el «llatí dels obrers»), així com pels països de l’antiga Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS), i a l’Estat espanyol fins i tot se’n celebrà algun congrés internacional. L’any 1939, però, com a conseqüència del final de la nostra malaurada Guerra Civil, amb la derrota republicana, els esperantistes, entre els quals figuraven molts catalans independentistes, comunistes i anarquistes, passaren a la clandestinitat, si bé les autoritats franquistes no arribaren a prohibir l’esperanto, però sí que hi ha constància que alguns militants dels esmentats grups polítics o sindicals foren executats. I amb la Segona Guerra Mundial, la cosa es complicà força, atès que Adolf Hitler cregué que els esperantistes eren un perill (els considerava integrants d’una mena de secta jueva, que volia apoderar-se del món) i procedí a enviar-ne una colla als horribles camps de concentració nazis, on acabaren les seves vides als seus crematoris.

L’esperanto està reconegut per la UNESCO i d’altres alts organismes internacionals, malgrat no haver-hi cap país que el tingui com a llengua oficial, ni com a segona llengua. De qualsevol manera, és ensenyat, en qualitat d’idioma optatiu, a la Xina, als Estats Units, etcètera, i rep el suport de les principals religions, començant per la catòlica, i el president nord-americà Obama ha fet traduir a l’esperanto la majoria dels seus discursos en anglès. Sobretot, ho féu amb aquells que pronuncià en la seva campanya electoral.

No obstant això, la llengua creada pel doctor Zamenhof continua, igual que sempre, ensopegant amb els idiomes dels països econòmicament poderosos. I així, tenint en compte que ara «mana» l’anglès, la llengua de Shakespeare és la que impera pertot arreu, tot marginant, d’aquesta forma, un idioma -fàcil d’aprendre, insisteixo-, que resoldria infinitat de problemes. Un d’ells, per cert, seria el que afecta als més importants polítics espanyols, els quals causen autèntica pena, ja que, deixant de costat la seva ineptitud (alguns fan la impressió que, com diria un castellà d’allò més «castís», «son incapaces de hacer una o con un canuto»), participen, exhibint  cares d’autèntics babaus, en les reunions i cimeres de la Unió Europea, acompanyats d’uns intèrprets, que tenen cura de traduir-los (abans això passava amb José Luis Rodríguez Zapatero, el líder del PSOE, i ara, amb Mariano Rajoy, el líder del PP) tot el que els altres diuen, per regla general, en anglès.

Hom creu -i no pas sense encert- que, si es declarés l’esperanto com a llengua oficial de la UE, de l’ONU, etcètera, i els membres d’aquests organismes internacionals estudiessin, fent un petitíssim esforç, cada dia una estona l’idioma de Zamenhof, en poc temps arribarien a dominar-lo perfectament. Suposant, es clar, que tothom hi «entrés», cosa que, pel que respecta als principals polítics castellans i pel que vénen demostrant, és més que dubtosa…

Emili Casademont i Comas