L'Ernest Mascort i en Fèlix Bouso

Dimarts d'aquesta setmana, dia 19 de juny, una esquela apareguda al Diari de Girona deia que era el 25è aniversari de la mort d'Ernest Mascort i Marquès i que els seus fills, néts i besnéts el recordaven amb enyorança. I l'endemà, dimecres, dues esqueles, publicades també al nostre diari, informaven que es complia el primer aniversari del traspàs de Fèlix Bouso Mares. En una d'elles, signada per La Colla de Platja d'Aro, s'hi podia llegir el següent: «Com deia en Pla: Hi ha amics, coneguts i saludats. I nosaltres et saludem i, com que et coneixíem, sempre t'estimarem».

Ernest Mascort -i començo pel primer-, morí, en efecte, ara fa un quart de segle, coincidint amb aquell Mundial de futbol, celebrat al nostre Estat, en què la selecció espanyola es cobrí de ridícul. L'Ernest fou un periodista que assolí una immensa popularitat arreu de les comarques gironines, gràcies, sobretot, a la feina que desenvolupà a Ràdio Girona, on, durant molts anys (des del principi de la dècada dels 50 i fins poc temps abans de finar), féu de cronista esportiu i estava constantment «en antena». Amb això últim, vull dir que la seva veu tant la podies sentir al matí com a la tarda i al vespre a través de les ones, parlant de tots els esports haguts i per haver, o entevistant els seus principals protagonistes. «Dins el món de l'esport, a Girona el nom de l'Ernest Mascort tindrà sempre un lloc de privilegi per la tasca realitzada. Home de molta vitalitat, obrí nous camins a Ràdio Girona, la plataforma idònia per reflectir les inquietuds esportives, ampliant el tema amb resultats de totes les categories futbolístiques i dels altres esports. Començà en la secció de muntanya del GEiEG, després hoquei sobre patins, i arribà a ser secretari de l'entitat. Escrigué a Vida Deportiva i altres publicacions. Però fou en la ràdio on donà la plenitud. Hi incorporà el programa Stadium, envoltant-se de bons col·laboradors. Fou distingit amb la insígnia d'or i brillants del GEiEG, la insígnia de la Federació Espanyola d'Hoquei, la placa d'argent de la Federació Catalana de Futbol, els Veros de plata de la ciutat de Girona, la Medalla de la Generalitat, i d'altres.» Amb aquestes breus paraules, Miquel Gil i Bonancia fa, en el seu llibre 50 anys de Ràdio Girona (1933-1983), un fidel retrat del gran Mascort, que es podria ampliar molt, consignant que també col·laborà a Girona Deportiva, El Mundo Deportivo, etcètera.

Ernest Mascort, força més gran que jo, pertanyia a la meva llunyana època de redactor d'aquella llegendària Ràdio Girona, E.A.J. 38, instal·lada al vell carrer de la Força número 8, principal, així com a la meva també llunyana època de redactor del mític setmanari Girona Deportiva, que dirigia Jaume Sureda i Prat. I puc ben bé afirmar que, més que un company, fou un amic realment entranyable, sempre disposat a donar savis consells i a fer favors. Així, per exemple, sempre recordaré, amb profund agraïment, que en Mascort tingué la gentilesa de presentar-me com a pregoner de la Festa de l'Esport de Lloret de Mar, l'any 1978, quan jo era director, a Figueres, del bisetmanari 9 País, brillant festa esportiva l'ànima de la qual tenia un nom: Pere Morón, col·laborador de Girona Deportiva i editor de la revista Lloret Gaceta. Per altra banda, l'Ernest era un defensor a ultrança del Girona FC i mai no tolerava que se'n malparlés, tret del que jo en malparlava, però en clau d'humor, en un espai de Ràdio Girona. I això, tothom -tot l'Estat espanyol- ho pogué constatar perfectament, quan, en un programa de la Cadena SER, es negà a seguir el joc que intentava marcar-li el «terrible» José María García, que pretenia desacreditar -segurament, amb certa raó, en aquell moment- el club gironí. La seva veu fou últimament registrada en un disc compacte, editat amb motiu de commemorar-se els 70 anys de vida de l'emissora degana de les comarques gironines. Es tracta del comiat d'Ernest Mascort com a cronista d'esports de Ràdio Girona, en el qual -possiblement, saltant-li les llàgrimes- recomanava, amb la veu embargada per l'emoció, el següent: «No deixeu d'escoltar mai Ràdio Girona...».

Pel que fa a Fèlix Bouso Mares, cal dir que aterrà a Girona, procedent de terres castellanes, al principi dels anys 60, i que, ràpidament, s'integrà a Catalunya, on contragué matrimoni amb una noia d'aquí i on tingué una filla, la Magda, que, amb el temps i fins que es casà, esdevingué redactora del Diari de Girona. En Bouso començà col·laborant a Ràdio Girona, mitjà en què vaig coincidir amb ell i amb en Mascort. En els anys anys 1962 i 1963, escrivia un article diari (a mà i en un bloc) sobre temes ben diversos, que llegia personalment davant el micròfon, dins el programa Meridiano del día, i en un espai titulat Por el ojo de la cerradura, que es féu cèlebre. Després, se n'anà a La Voz de Gerona, emissora sindical, acabada de fundar, i, posteriorment, graduat en periodisme per l'Escola Oficial de Madrid, passà a formar part, com a redactor de plantilla, de Los Sitios, rotatiu que més endavant es convertiria en l'actual Diari de Girona, on, un cop jubilat, continuà escrivint, fins que, malauradament, la Parca el visità. I cal ressaltar que la seva sàvia ploma, sempre tan plena de gràcia i ironia, es mogué amb molta soltesa en català, llengua de la qual s'havia arribat a «apropiar», fins al punt que, quan els que el coneixíem d'antic, li parlàvem en castellà (per allò de la força del costum), ell se'ns mostrava -no ho podia pas dissimular- un xic molest i, donant-nos una bona lliçó, ens responia i ens continuava parlant en el nostre idioma, que era, en certa manera, també el seu...

Ara fa un any, vaig assistir, amb el cor adolorit, a l'enterrament de Fèlix Bouso Mares, que durant un temps fou un cronista destacat dels partits de futbol del Girona. Una temporada, per cert, recordo que féu empipar els directius del club roig-i-blanc a causa de la seva «punxant», divertida i llegidíssima secció Tiros al poste, que ells li havien pregat que fes per animar l'ambient futbolístic local, i que sortia publicada tots els dimarts a Los Sitios, però, d'una manera en particular, a causa de la misteriosa desaparició d'una foto de carnet seva que els havia lliurat, per tal que li expedissin un passi de premsa. Al final, i després de fer en Bouso molta conya periodística de la fina amb allò, la «ditxosa» foto aparegué com per art de màgia... I ara fa vint-i-cinc anys, vaig assistir, amb el cor també adolorit, a l'enterrament d'Ernest Mascort (una foto del qual il·lustra aquest article), acte que constituí una impressionant manifestació ciutadana de dol.

L'Ernest Mascort i en Fèlix Bouso, en definitiva, foren un parell de figures populars, estimades i prestigioses del periodisme gironí. Un parell de figures, ben dignes, sens dubte, de no ser mai oblidades...

Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona" (24-6-07)