L'antiga coral Els Cent Homes d'en Fontbernat, reconeguda com una de les millors que hi ha hagut a Catalunya

Creada a Barcelona pel músic gironí, l'himne «El cant del poble», que va gravar l'any 1931, ha estat inclòs en un CD realment excepcional

L'Associació per a la Salvaguarda del Patrimoni Enregistrat (A.S.P.E.), amb el suport de la Diputació de Barcelona i la Biblioteca de Catalunya, acaba d'editar un CD, titulat El Cant Coral a Catalunya a 78 rpm (1906-1952), que conté un total de 23 gravacions fetes, en aquells llegendaris discos antics -que, gràcies a la nova tecnologia, s'han pogut reproduir amb gran fidelitat-, per una colla d'orfeons i corals, la majoria avui desapareguts. Així, hi ha interpretacions d'algunes de les seves peces més emblemàtiques, com La sardana de les monges, de Morera i Guimerà (Orfeó Badaloní), Els pescadors, de J.A. Clavé (Cors Violeta de Clavé), El cant dels ocells, harmonitzat per Lluís Millet (Capella Clàssica Polifònica del FAD), La Maquinista, de Clavé (Cor Euterpe, amb acompanyament d'orquestra), Jorn de Pasqua, de Bové i Huguet (Orfeó Vilafranquí), Cançó de la Moreneta, d'Antoni Nicolau (Escolania de Montserrat), Les Ginesteres, de J. Maragall i J. Balcells (Orfeó Gracienc), Sota de l'Om, de Morera (Orfeó Català)... i El cant del poble, d'Amadeu Vives i Josep Maria de Sagarra (Els Cent Homes d'en Fontbernat i la cobla Barcelona), obra, aquesta última, que va ser proposada, poc abans de proclamar-se la Segona República, per substituir Els segadors, ja que un grup de patriotes de casa nostra, encapçalat per Ventura Gassol, considerava que l'himne de Catalunya era «massa bel·licòs», proposta que no va reixir, tot i que després va arribar a gaudir de molta popularitat.

En un petit llibret que acompanya aquest CD, hi ha la història de cada un d'aquests orfeons i corals, treball elaborat, en gran part, per Antoni Torrent, membre fundador de Fonovilassar 78, de Vilassar de Mar, associació destinada a preservar la música popular i tradicional catalana. La d'Els Cent Homes, massa coral creada i dirigida pel músic Josep Fontbernat a Barcelona l'any 1930 (personatge que, més tard, seria elegit regidor de l'Ajuntament de la Ciutat Comtal i diputat al Parlament de Catalunya), ha estat feta pel seu biògraf, el periodista Emili Casademont i Comas, autor del llibre L'home d'Els Cent Homes, editat pels ajuntaments de Bescanó i Anglès, i coautor del titulat Josep Fontbernat i Verdaguer (1896-1977). Imatges i documents, editat per la Diputació de Girona. Entre d'altres coses, hi explica el següent:

«Josep Fontbernat i Verdaguer, nascut a Estanyol (Girona) l'any 1896, es traslladà de ben jovenet a Barcelona, on continuà els estudis de música i arribà a ser el deixeble predilecte del mestre Enric Morera. Exiliat a França durant la dictadura de Primo de Rivera, tornà a la Ciutat Comtal el 1930, tot ocupant, en temps de la Generalitat republicana, importants càrrecs, com el de director general de Radiodifusió. Acabada la Guerra Civil, s'exilià novament a França, país en el qual desenvolupà activitats polítiques i musicals. Després de la Segona Guerra Mundial, s'establí al Principat d'Andorra, on, a més de crear els Cors Andorrans, posà en marxa la Ràdio de les Valls (al principi dita Ando-ràdio i, al final, Sud-ràdio), emissora de titularitat francesa. Amb els textos que anaven brollant de la seva sàvia ploma, hi realitzà diàriament el Glossari andorrà, un programa molt escoltat arreu dels Països Catalans, que ell mateix llegia.

»El mes de maig del 1931, Els Cent Homes d'en Fontbernat, amb la col·laboració del tenor solista Emili Vendrell i de la cobla Barcelona, enregistraren en disc, als estudis de la casa Odeon, sis himnes de Catalunya, entre els quals figurava Catalunya, pàtria nostra, original del fill d'Estanyol (que encara, avui dia, molts orfeons el tenen en els seus repertoris), l'harmonització que l'home d'Els Cent Homes féu d'Els segadors i El cant del poble, donant així plena satisfacció al desig expressat per Francesc Macià.

»Cal ressaltar que aquells Segadors d'en Fontbernat foren els primers que, després de la mort de Franco, sonaren a les ràdios catalanes, gràcies a una regravació feta per Emi-Odeon, les còpies -els discos- de la qual s'exhauriren en un tres i no res. "Aquest va ser l'últim servei que Josep Fontbernat va prestar a la pàtria", remarcà el Diari d'Andorra, tot lamentant, però, que "ja greument malalt, ell no va poder arribar a assabentar-se'n". Morí el 1977 a Andorra la Vella i allà l'enterraren, si bé posteriorment rebé definitiva sepultura a Anglès, població gironina d'on era originària la seva mare.»

<0>Nota: Anglès és una vila veïna del petit poble d'Estanyol (municipi de Bescanó), on el mestre Fontbernat, músic, escriptor i polític va residir de petit, juntament amb la seva família.

Aquest CD, el preu del qual és simbòlic, es pot demanar a l'Associació per a la Salvaguarda del Patrimoni Enregistrat (A.S.P.E). Diagonal, 482, 2n. 08006-Barcelona. Telèfons: 93 379 00 52 i 93 843 01 80.

(INFORMACIÓ DE L'A.S.P.E.)

Montserrat i la seva illa del Carib

És del tot incert l'origen del monestir de Santa Maria de Montserrat. Això no obstant, hom creu saber que, l'any 1011, arribà a la muntanya de Montserrat, pertanyent a la comarca barcelonina del Bages, un monjo, procedent del monestir de Santa Maria de Ripoll, per tal de fer-se càrrec del de Santa Cecília, tot quedant aquest cenobi sota les ordres de l'abat Oliva de la capital del Ripollès gironí. Santa Cecília, però, no acceptà aquella situació, raó per la qual Oliva decidí fundar el monestir de Santa Maria al lloc on hi havia una antiga ermita del mateix nom, la qual, a partir del 1082, passà a tenir abat propi i deixà de dependre, en part, del de Ripoll. I cal afegir que la citada ermita era la més important de totes les d'allà -una bona colla, per cert- a causa de la imatge de la Verge que s'hi venerava.

Gràcies als donatius i les almoines -força respectables, pel que s'assegura-, aquell nou monestir adquirí, de mica en mica, un gran prestigi. Però no fou fins al 10 de març del 1410 que, mercès al Papa Benet XIII, aconseguí la total independència del ripollès. I així continuà al llarg d'una vuitantena d'anys. Després, el monestir de Montserrat passà a mans castellanes, ja que el rei Ferran el Catòlic hi envià catorze monjos, provinents de Valladolid.

El segle XIX fou especialment tràgic per al monestir, car les tropes napoleòniques l'incendiaren dues vegades, el 1811 i el 1835, i molts dels seus tresors es perderen. L'any 1844 es procedí a restaurar-lo (havia esdevingut altre cop independent, en desaparèixer d'ell els monjos vallisoletans), puix que tan sols hi restaven dempeus les parets. I, des de llavors, no ha parat de créixer. Així, cal destacar que, actualment, conté una de les millors biblioteques del país, com també una important pinacoteca, amb obres del Greco, Dalí, Picasso, etcètera. D'altra banda, convé ressaltar que el monestir benedictí de Montserrat té cap a un centenar de monjos, a part de residir-hi els nens que integren l'escolania, la famosa Escolania de Montserrat que canta com els àngels el Virolai, considerada l'escola de cant més antiga d'Europa, ja que la seva fundació data del segle XIII.

Segons la llegenda, la primera imatge de la Mare de Déu de Montserrat fou trobada en una cova, l'any 880, per uns nens que feien de pastors, després de veure una llum al seu exterior. En assabentar-se de la notícia, el bisbe intentà traslladar-la a la ciutat de Manresa. Però allò fou del tot impossible, per l'enorme pes de la peça, i el prelat interpretà que la Verge volia romandre al lloc on havia estat trobada, tot ordenant, a continuació, la construcció de l'ermita de Santa Maria, origen de l'actual monestir. Si fa no fa, aquesta llegenda és idèntica a les que s'expliquen d'altres marededéus trobades, com la de Núria, per exemple.

La imatge de la Mare de Déu de Montserrat, que actualment es venera, pertany al segle XII i el seu color és negre, fet que li ha donat l'apel·latiu de «Moreneta». I cal ressaltar que, malgrat que s'ha afirmat que l'origen d'aquest ennegriment rau en el fum de les espelmes que durant segles s'han col·locat als seus peus, hi ha molts estudiosos que sostenen (i això no és gens descartable) que el dit ennegriment és el seu color natural, producte de la cristianització del culte a les antigues deesses de la Terra (Isis, Cibeles, Artemisa, etcètera), unes verges negres venerades encara avui arreu d'Europa. Per últim, convé consignar que el Papa Lleó XIII declarà oficialment com a patrona de Catalunya la Mare de Déu de Montserrat en una data ben assenyalada, o sigui, un 11 de setembre -el del 1884-, i li concedí també el privilegi de tenir missa i oficis propis, a més d'establir la data de la seva festivitat, el 27 d'abril.

Reculant en el temps, trobem que, l'any 1493, Cristòfol Colom, en el seu segon viatge a Amèrica, descobrí una illa, situada en aigües del mar del Carib, que batejà amb el nom de Montserrat, de comú acord amb el frare Bernat Boil, antic ermità montserratí que l'acompanyava, cosa que alguns investigadors consideren que reforça la teoria que l'almirall (que, segons un document localitzat a l'Arxiu Diocesà de Girona, es deia, en realitat, Joan Baptista Colom i havia nascut a la ciutat del Ter i de l'Onyar) era català. Per altra banda, diuen que l'esmentat frare propicià l'expansió del culte a la Moreneta al continent americà.

L'illa Montserrat -dita també illa de Montserrat-, de clima tropical i assotada per violents huracans, és una illa muntanyosa i volcànica en la seva totalitat, que té com a punt màxim el volcà Soufriere Hills (914 m.). Un volcà, el més actiu del Carib, que provocà, el 1995, que molts montserratins fugissin del territori i que, una dècada més tard, la capital, Plymouth, fos completament abandonada, capital que, de forma provisional, es traslladà al llogarret de Brades, on encara roman.

Els primers pobladors de l'illa foren, l'any 1632, anglesos i irlandesos. França intentà ocupar-la en dues ocasions, entre el 1664 i el 1668 i entre el 1782 i el 1784. Però, al final, el Regne Unit pogué fer-se definitivament amb la propietat de Montserrat.

La població d'aquesta colònia britànica -de parla anglesa, naturalment- és integrada per mulats, molts d'ells africans, i també hi ha una minoria blanca, el 15 per cent de la qual és catòlica. Un governador actua com a cap d'estat de Montserrat, que és el representant de la Reina d'Anglaterra. Des de fa gairebé un any, el diplomàtic de carrera Peter Andrew Waterworth hi ve ocupant aquest càrrec. I l'economia de l'illa (la seva moneda és el dòlar del Carib oriental) es basa en la pesca i, si les circumstàcies li ho permeten, en el turisme.

Oficialment, Montserrat té un total de dotze festes, les més destacades de les quals són l'1 de gener (Any Nou), els dilluns de Pasqua Florida i Pasqua Granada (igual que a Catalunya), l'1 de maig (Dia del Treball), Nadal i (també igual que a Catalunya) Sant Esteve. No s'hi celebra, però, la diada de la Verge de Montserrat (i sembla que mai no s'hi ha arribat a celebrar), però sí que hi ha alguns montserratins -els que, com cal suposar, formen la minoria catòlica- que saben perfectament qui és la Moreneta.

Aquesta és la història -curiosa i, alhora, trista història- d'una illa del mar Carib, descoberta per Colom i batejada, entre ell i un frare, amb el nom de Montserrat. Una illa víctima dels huracans, especialment de l'Hugo, que, el 1989, li féu molt de mal. És clar que, per desgràcia, moltíssim més mal li han fet sempre les devastadores erupcions del volcà Soufriere Hills. Sobretot, la d'ara fa, tal com ja he relatat abans, justament tres anys...

Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona" (27-4-08)

Lluís Coll, exentrenador de la UE Figueres, en el record

Dimarts dia 8 de gener d'enguany morí a Anglès, població on havia nascut el 3 d'agost del 1937, Lluís Coll i Hortal.

Lluís Coll, que debutà com a jugador de futbol als juvenils del Girona, no trigà gaire a ser fitxat pel Barcelona, equip en què, posteriorment, milità sis temporades a Primera Divisió, sota les ordres del llegendari Helenio Herrera, tècnic que, de seguida, es fixà en les seves excepcionals virtuts «futboleres». I H.H., malgrat que disposava d'autèntics «monstres» del peupilota, com ara Kubala, Czibor, Kocsis, Evaristo Martínez i Luis Suárez, no dubtà a alinear el jove extrem anglesenc molts cops (en 49 partits, concretament), formant part d'aquell fabulós conjunt blaugrana, guanyador de dues copes de fires (anys 1955 i 1958), així com d'un parell de lligues (temporades 58-59 i 59-60), conjunt en el qual Lluís Coll arribà a marcar un total de 15 gols, alhora que fou la figura més destacada d'alguns encontres. No és d'estranyar, per consegüent, que, en donar la trista notícia del seu òbit, la premsa qualifiqués Lluís Coll de «mític davanter». Sobretot, ho féu la de Barcelona, València i Granada (equips, aquests dos últims, els colors dels quals després també defensà), sense oblidar els elogis que li prodigà Marca, el diari número 1 en difusió de tots els rotatius -inclosos els d'informació general- que s'editen a l'Estat espanyol.

Lluís Coll, abans de penjar les botes, anà a Olot i, durant una temporada, vestí la samarreta de l'equip de la capital de la Garrotxa, quan aquest militava a Tercera Divisió, amb tant d'èxit que rebé el premi al millor jugador de la plantilla. Després, en aprovar els corresponents exàmens, féu d'entrenador. I, cap al final de la primera volta de l'exercici lliguer 1973-74, s'assegué a la banqueta del Figueres, que aleshores jugava a Regional Preferent, substituint el destituït Segarra a causa dels mals resultats que obtenia el conjunt. La seva arribada al club de la capital de l'Alt Empordà fou espectacular, ja que l'equip blanc-i-blau guanyà al camp del Tàrrega per una golejada majúscula, 2-6, i els bons resultats posteriors feren que el president de l'entitat, Antoni Pagès i Surroca, prometés als components de la plantilla que, aquell estiu, els pagaria un viatge a Alemanya, coincidint amb el Mundial-74. I la promesa, efectivament, s'acomplí. Jo, com a periodista (del diari gironí Los Sitios i del setmanari figuerenc Ampurdán), vaig acompanyar els jugadors unionistes en aquella excursió turística i, alhora, futbolística, de la qual sempre he guardat un gratíssim record. I a l'imponent Walstadion de Frankfurt, vaig tenir l'oportunitat de presenciar el partit Escòcia-Iugoslàvia al costat de Lluís Coll i vaig poder «palpar» ben bé els enormes i envejables coneixements, tant tècnics com tàctics, d'aquest apassionant joc de la pilota, que ell tenia. Allà, en aquella ciutat alemanya, l'expedició figuerenca coincidí amb una colla d'exjugadors del Barça, com Kubala i Czibor, que abraçaren fraternalment en Lluís. I també coincidí, per exemple, amb Di Stéfano -l'antipàtic Di Stéfano!- i amb el famós exàrbitre internacional Pedro Escartín, bon amic meu (tinc alguns llibres seus, que em dedicà molt gentilment, com el relatiu a aquell mateix Campionat del Món, publicat poc després d'haver-se celebrat) i llavors ja acreditadíssim periodista. Anys més tard, per cert, els dos ens retrobaríem, exercint el periodisme, a les pàgines del diari madrileny Marca.

Recordo que, durant els dies que estiguérem a Frankfurt, vaig tenir llargues converses amb Lluís Coll sobre el futbol, que llavors començava a anar una mica a la deriva (es parlava de «futbol total»). D'altra banda, com que jo, en aquells moments, dominava força bé l'anglès i un xic l'alemany (en coneixia moltes paraules i frases fetes), li vaig donar un cop de mà, sempre que el necessità, perquè pogués moure's sense problemes lingüístics per una populosa ciutat que no m'era pas desconeguda, car ja hi havia estat alguns anys abans.

En Lluís, que fou el descobridor d'en Pitu Duran (i el féu debutar, essent un marrec, en el primer equip unionista), marxà del Figueres al final de la temporada següent, després de deixar-lo classificat en quarta posició. L'ascens no fou possible, igual que en l'anterior campionat lliguer, per veritable mala sort. I, a partir d'aquell moment, quasi es pot dir que vaig perdre Lluís Coll de vista, puix que, dissortadament, no trigà a rebre una brutal patacada física, que el convertí en un invàlid, obligat a romandre de forma contínua al seu domicili d'Anglès, on alguns dels companys que havia tingut al Barça, com en Kubala (igualment, ja traspassat, el pobre), el visitaven sempre que podien.

Lluís Coll, posseïdor d'un brillant historial com a jugador (fins i tot, arribà a ser internacional amb la selecció espanyola), com a entrenador, en canvi, es quedà, per culpa de la citada desgràcia, sense poder demostrar els seus extraordinaris coneixements futbolístics en equips grans, on, amb tota seguretat, hagués triomfat. A en Lluís, que era una persona realment excel·lent, sempre el recordaré amb molt d'afecte i simpatia. De la mateixa manera que sempre també -n'estic ben convençut- serà recordat amb molt d'afecte i simpatia pels seguidors d'aquell modest Figueres dels anys 70 del segle passat, que jugava al vell camp de la carretera del Far i que militava a Regional Preferent, una categoria llavors, per cert, molt forta. Això succeïa molt abans que el quadre de l'històric club altempordanès, entitat presidida aleshores per Emili Bach, arribés a posar, jugant a Segona A i al nou i modern estadi de Vilatenim, un peu i mig a la Primera Divisió...

Desitjo de tot cor, i amb això poso el punt i final a aquest article de MARCADOR, que Lluís Coll, el tan admirat Lluís Coll d'una època que queda ja una mica lluny, reposi en pau.


Emili Casademont i Comas
Publicat a "Marcador" (Figueres).- Extra de Fires.

Dos grans personatges: Millet i Vives

Lluís Millet i Pagès, un autèntic apassionat del modernisme musical, fou qui elegí l'arquitecte modernista Lluís Doménech i Montaner per a la construcció del Palau de la Música Catalana, seu de l'Orfeó Català, edifici barceloní beneït pel cardenal Casañas (alguns catalanitzen aquest cognom i escriuen Cassanyes), que acaba de complir -el proppassat dia 9 de febrer- un segle. Lluís Millet, que havia nascut feia 74 anys al Masnou (el Maresme), morí a la Ciutat Comtal el 7 de desembre del 1941. I cal afegir a tot això que Millet és un cognom originari de les terres gascones de França, introduít a casa nostra per un avantpassat del músic masnouenc.

Lluís Millet

En Lluís era el fill petit d'una família molt nombrosa. El seu pare feia de capità de vaixell. I els seus germans -els germans d'en Lluís, vull dir, naturalment- triaren diferents oficis. Però el menut de can Millet es decantà per la música, amb gran entusiasme, i es posà a estudiar solfeig i piano. Més endavant, i per tal de guanyar-se «les garrofes» mentre prosseguia els seus estudis, entrà de dependent en una cèntrica casa de música de la Ciutat Comtal, on era l'encarregat d'atendre les senyores i senyoretes de l'alta aristocràcia barcelonina, que desitjaven adquirir les particel·les de les obres més famoses d'aquell temps. I, amb l'objectiu de mirar de convèncer-les, interpretava al piano les peces de Bach, Beethoven, Haendel, etcètera, acabades d'arribar al Cap i Casal, peces que, sempre a primera vista, tocava meravellosament bé. El seu fill, per cert, una vegada confessà que, quan sentia que el seu pare interpretava la Serenata de Beethoven, se li posava la pell de gallina, fet gens sorprenent, atès que els crítics més prestigiosos remarquen que Lluís Millet ha estat un dels pianistes més extraordinaris que hi ha hagut arreu del món, alhora que es desfan en elogis envers tot el que, musicalment parlant, arribà a fer.

Un dels autors del llibre Un segle de vida catalana, publicat per l'enguany desapareguda editorial barcelonina Alcides, ja deia fa més de cinquanta anys allò que, avui dia, podríem ben bé repetir, sense modificar-hi res: «La personalitat de Millet va indefectiblemnent vinculada al naixement i activitats de l'Orfeó Català, de forma que tal consideració fa sovint oblidar la seva obra de compositor. A Lluís Millet devem el coneixement i difusió a través de l'Orfeó de les obres més significatives, no solament del nostre renaixement musical, sinó també de les més representatives de la polifonia castellana i universal, així com de les obres corals de Bach, Haendel i Beethoven, que, mancant aleshores dels actuals aparells de difusió, eren totalment desconegudes del nostre públic.

»Un espontani sentit de la naturalitat i una entranyable simpatia presideix l'obra de Millet en general i la de compositor en particular. La claredat i transparència de la seva expressió melòdica, íntimament lligada a la ponderació i mesura catalana, semblen extretes del propi element popular. La Pregària a la Verge del Remei, una de les més evocadores melodies amb què comptem, és l'obra de qui ha comprès i s'ha identificat amb l'ànima musical del seu poble per a oferir-li la quinta essència del seu sentit religiós.

»El gran mèrit de Millet és d'haver mantingut una estricta fidelitat a uns principis que per damunt de tot estimà. La seva obra de compositor, temperalment cenyida a l'horitzó de la música coral, és limitada; però la valoració d'aquesta gran personalitat resultarà sempre fragmentària si no la sospesem en funció de la positiva i entusiasta labor, empesa pel seu ideal, que culminà amb el naixement i la creixença de la institució que més pes específic ha tingut en tot temps en la vida musical de Catalunya: l'Orfeó Català.»

L'Orfeó Català, convé recordar-ho, nasqué a l'antic cafè Pelayo, lloc de reunió dels Albéniz, Granados, Puig i Cadafalch, Mistral, etcètera. Poc temps després, era inaugurat el Palau de la Música Catalana. I en aquella solemne inauguració, a més del bisbe Casañas -o Cassanyes- de la Seu d'Urgell i, per tant, copríncep del Principat d'Andorra, hi assistiren els reis d'Espanya, els quals, visiblement emocionats, escoltaren El cant de la senyera, amb lletra de Joan Maragall i música de Lluís Millet, peça adoptada com a himne per tots els orfeons de Catalunya: «Al damunt dels nostres cants,/ aixequem una senyera,/ que els farà més triomfants...». Millet, el gran cantaire de Catalunya, fundador i director de l'Orfeó Català (aquest gloriós orfeó també dels Vives, Nicolau, Pujol, Alió i Morera), rebé dels monarques espanyols, una molt sincera i cordial felicitació.

Amadeu Vives

Amadeu Vives, músic nascut el 1871 a Collbató (Baix Llobregat) en el si d'una família humil de flequers, fou l'home que, l'any 1891, ajudà Lluís Millet -i de forma molt eficaç- a fundar l'Orfeó Català, amb el qual estrenà les seves composicions L'emigrant i La balenguera, entre d'altres, sobre uns textos de Jacint Verdaguer i del poeta de les Ses Illes Joan Alcover, respectivament. Aquesta última composició, La balenguera, és, des de fa no gaire temps, l'himne de Mallorca, himne que ha tingut cura de popularitzar l'exquisida cantant Maria del Mar Bonet, tal com abans ho havia fet l'Orfeó Català. Vives, però, que féu dilatades estades a Madrid, on assolí èxits realment apoteòsics, és més conegut per la seva obra lírica, d'entre la qual destaca la sarsuela Doña Francisquita, considerada com una de les més importants que s'han escrit. Amb tot, cal consignar que, en els darrers anys de la seva vida (morí el 2 de desembre del 1932 a la capital de l'Estat, on també estrenà Bohemios i La Generala), s'implicà, sense que la sort l'acompanyés, en la vida política catalana, com a candidat a regidor de Barcelona per Acció Catalana, tot declarant, davant les crítiques rebudes dels nacionalistes catalans, el següent: «Jo us asseguro que tota la meva música és pensada i escrita en català; els d'ara no se'n poden adonar, però algun dia, quan seré mort, ho descobriran els qui estudiïn sense prevencions i per damunt de l'ambient del nostre temps». I és molt possible que tingués raó, malgrat que determinats estudiosos de la seva obra mai no ho han vist del tot clar...

Sigui com sigui, la qüestió és que Lluís Millet i Amadeu Vives foren dos grans personatges. El primer, gràcies al qual es construí l'històric i centenari Palau de la Música Catalana, ha obligat, per cert, que alguns reconeguts musicòlegs afirmessin que «encara que Millet no hagués fet res en aquest món, amb la Pregària a la Verge del Remei, ja n'hauria tingut prou per passar a la posteritat», afirmació que, personalment, trobo la mar d'encertada...


Emili Casademont i Comas

Publicat a "Diari de Girona" (20-4-08)

La Xirgu i la dissortada Irene Polo

L'actriu Margarida Xirgu, nascuda l'any 1888 a Molins de Rei (Baix Llobregat), féu el salt a Madrid el 1914, després d'haver triomfat al barceloní Teatre Romea, interpretant peces de Valle-Inclán, Gabriele D'Annunzio, Alejandro Casona... i, sobretot, de Federico García Lorca, de qui estrenà la quasi totalitat de les seves obres importants, com Mariana Pineda, amb decorats de Salvador Dalí (1927), La zapatera prodigiosa (1930), Doña Rosita la soltera (1935), etcètera, així com La casa de Bernarda de Alba, l'últim drama escrit per l'assassinat poeta de Fuentes Vaquero (Granada). Això darrer ocorregué a Buenos Aires, l'any 1945, ja que, poc abans d'esclatar la Guerra (in)Civil espanyola, la companyia de teatre de la Xirgu, emprengué una gira per Amèrica del Sud, que no tindria retorn. I a la capital de l'Uruguai, el 25 d'abril del 1969, ella hi trobà la mort, després d'haver ocupat el càrrec de directora de l'Escola Dramàtica Municipal de Montevideo i d'obtenir la nacionalitat d'aquell país. El 1988, però, al cap 19 anys del seu traspàs, la Generalitat de Catalunya reclamà les despulles de Margarida Xirgu, que romanien allà, i aquestes, a partir de llavors, reposen al cementiri de la seva població natal. D'altra banda, cal dir que la gloriosa actriu intervingué en algunes pel·lícules, la més destacada de les quals fou Bodas de sangre, obra escrita també per García Lorca i filmada a l'Argentina el 1938.

En aquella gira per Amèrica de la companyia de la Xirgu, per cert, hi havia d'haver anat Federico García Lorca. Però, com que a última hora el poeta se'n desdí (cosa que, lamentablemente, li costaria la vida), Irene Polo, a petició de Margarida Xirgu, el substituí. Irene Polo era una barcelonina, nascuda l'any 1909 en el si d'una família de condició força humil, que, des de molt joveneta, es veié obligada a posar-se a treballar, per tal de mantenir la seva mare, que havia quedat vídua, i les seves dues germanes petites. Això, però, no fou cap obstacle perquè, en les hores lliures, es formés intel·lectualment com a autodidacta. D'aquesta manera, quan encara no tenia 20 anys, ja escrivia a la premsa, feina que compaginava amb d'altres treballs, com el de portar la publicitat de la productora de cinema Gaumont. Era, la Irene, una dona cosmopolita, moderna i progressista, tal com molt bé hom la defineix en el llibre Irene Polo, la fascinació del periodisme (Quaderns Crema, Barcelona 2003), on es recull gairebé tota la seva producció periodística en català. I, en l'actualitat, apareix, encarnada per una actriu, a la minisèrie de TV3, que evoca els temps de la Segona República a casa nostra, titulada Els diaris de Pascal.

Irene Polo fou redactora dels més importants diaris barcelonins dels anys 30 (La Humanitat, fundat per Lluís Companys; La Rambla, L'Opinió, L'Instant, Última Hora, etcètera), així com, per exemple, dels setmanaris Imatges i Mundo Gráfico, aquest de Madrid. Per altra banda, la Polo, que era una lluitadora a favor dels drets laborals (Elvira Altés així ho ressalta a Les periodistes dels temps de la República, obra acabada d'editar pel Col·legi de Periodistes), impulsà la creació, a la Ciutat Comtal, de l'Agrupació Professional de Periodistes, de caire sindical, de la qual fou vicesecretària del 1933 al 1935. I a més, convé destacar que conreà tots els gèneres periodístics i que arribà a innovar el de l'entrevista «amb tècniques que presagiaven la immediatesa de la ràdio i la televisió», en paraules de Josep Maria Casasús (Periodisme que ha fet història, Diputació de Barcelona/Col·legi de Periodistes, 1991). Jo, naturalment -sóc nat el febrer del 1936-, no vaig conèixer Irene Polo, però sí que me la féu conèixer, en part (l'altra part, consultant les hemeroteques), Andreu Avel·lí Artís i Tomàs, «Sempronio», l'il·lustre periodista i cronista oficial de Barcelona, avui traspassat, que coincidí amb ella a la redacció d'un rotatiu barceloní de l'època. Una vegada, Sempronio em parlà de les excepcionals qualitats periodístiques d'Irene Polo, la qual assistia a les assemblees del sindicat de la CNT-FAI, desafiant les seves amenaces, per tal de denunciar la manipulació que el citat sindicat feia de les reclamacions dels obrers i obreres. I Sempronio m'explicà, també, que la Polo estigué uns mesos sense dirigir-li la paraula, ja que, en una conversa, li «engaltà» que ja sabia (en realitat, la cosa era del domini públic) que era lesbiana...

Margarida Xirgu, a punt d'embarcar-se cap a Amèrica (i després que Federico García Lorca, tal com he consignat abans, desistís d'emprende aquell viatge), preguntà a Irene Polo si volia acompanyar-la. La resposta de la periodista fou afirmativa, ja que deia, en una entrevista al diari La Noche, que volia viatjar, conèixer altres països dels quals pensava fer grans reportatges. Però, sobretot, manifestava que li feia il·lusió de ser a la vora de l'actriu, a qui admirava com a amiga i com a artista. I el 29 de gener del 1936, la Irene, com a secretària general, directora artística i cap de premsa de la companyia teatral de la Xirgu, se n'anà, a bord de l'Orinoco, cap al Nou Continent, vaixell des del qual envià una entrevista al rotatiu barceloní Última Hora que havia fet al polític Santiago Casares, durant l'escala a la Corunya, entrevista que aparegué publicada, el 5 de febrer del 1936, a la portada.

A causa de la Guerra (in)Civil, Irene Polo no pogué tornar a Barcelona, raó per la qual treballà, al llarg de tres anys, per a la companyia de Margarida Xirgu. I un cop dissolta aquesta, s'instal·là a Buenos Aires (inicialment, l'actriu ho féu a Xile), on es dedicà a fer de traductora de francès per a un parell d'editorials, vivint amb la seva mare i les seves germanes, que havien aconseguit fugir de l'Estat espanyol. A partir del 1941, però, la Polo entrà en una etapa de gran desànim i depressió que «la va portar a posar fi a la seva vida, el 3 d'abril del 1942, quan tenia 33 anys», conta Elvira Altés. Sempronio, poques dates abans, segons em comentà, havia rebut una carta d'ella, on li anunciava que estava a punt de cometre una barbaritat, encara que el veritable sentit de l'anunci -anunci redactat d'una manera un xic estranya- no el captà fins que li arribà la notícia del suïcidi d'Irene, suïcidi (això, almenys, és el que sempre s'ha afirmat) motivat pel fet que el seu amor per Margarida Xirgu no es veié correspost...

Així, dissortadament, acabà Irene Polo, la periodista catalana més brillant dels temps de la República. Una periodista que era tan avançada a la seva època, tan «progre», que, amb una colla de joves col·legues barcelonins, anava, als estius, a la població empordanesa del Port de la Selva -llavors molt de moda entre la gent intel·lectual de la Ciutat Comtal- i, davant d'ells i sense gens ni mica de vergonya, es banyava tota nua a les aigües de la Mediterrània...

Durant els anys 30, els reportatges d'Irene Polo van ocupar moltíssimes portades dels diaris barcelonins, com aquesta de «La Rambla»

Emili Casademont i Comas
Publicat al "Diari de Girona" (13-4-08)

Un home alt i bo

Fou a Tolosa de Llenguadoc, capital de l'Occitània, on se celebraren, l'any 1924, els Jocs Florals de Barcelona, lluny de la Ciutat Comtal, perquè la dictadura del general Miguel Primo de Rivera feia poc que s'havia «implantat» a l'Estat espanyol, amb el vistiplau del rei Alfons XIII. La Flor Natural es concedí al poeta Joan Maria Guasch, l'autor de Pirinenques, i el Premi Fastenrath s'atorgà a Josep Roig i Raventós, per la seva obra L'ermità Maurici, guardó que rebé de mans de l'escalenca Caterina Albert i Paradís, Víctor Català, que, en la dita ocasió, presidia la Festa.

Aquells Jocs Florals, organitzats per la Coral Déodat de Séverac (els seus cantaires, que tantíssims èxits assoliren arreu de França, eren dirigits pel músic gironí Josep Fontbernat), comptaren amb l'assistència d'una bona colla de rellevants personalitats franceses i catalanes (algunes d'aquestes últimes ja exiliades), entre les quals cal esmentar Antoni Perbosc, Marc Lafargue, el baró de Saint Blanquet, l'abat Salvat, el doctor Roca i Roca, Francesc Mateu, Nicolau d'Olwer, Filadelfa de Yerda, Jaume Bofill i Matas (Guerau de Liost), Ventura Gassol... i qui més tard esdevindria president de la Generalitat de Catalunya, Francesc Macià, que ja començava a preparar la invasió del territori català, per Prats de Molló, a fi de proclamar-hi la República i alliberar-lo, d'aquesta manera, de les urpes del dictador. Un fet d'armes fracassat el mes de novembre del 1926, per culpa de la traïció d'un soldat feixista italià infiltrat a les files de l'exèrcit de l'Avi, que denuncià el que es «coïa» a la policia de l'Estat veí...

El sitgetà Josep Roig i Raventós (a ell vull referir-me en particular, ja que ara es compleix el 125è aniversari de la seva naixença) fou un metge -el més destacat promotor de l'anomenada Lluita contra la Mortalitat Infantil, l'any 1920- i un brillant escriptor. Poques dates després de produir-se el seu òbit -esdevingut el 25 d'agost del 1966 a Barcelona-, vaig parlar d'ell, fent l'elogi de la seva figura, en el programa diari en llengua catalana que, miraculosament en ple franquisme, jo realitzava a Ràdio Popular de Figueres, emissora que depenia del Bisbat de Girona, titulat L'Hora de Catalunya, elogi que, tot seguit, vaig repetir a l'andorrana Ràdio de les Valls, en què jo també col·laborava, i que, mitjançant les seves potents antenes instal·lades al Port d'Envalira, escampà pels cinc continents. I era de justícia que fes tot allò, atès que Roig i Raventós havia estat un gran enamorat de la Costa Brava (la part compresa entre Tossa de Mar i Blanes, amb Lloret de Mar pel mig), cosa palesada en l'extraordinària obra literària -poètica i no poètica- que deixava escrita, a part que, en els meus inicis com a periodista, vaig tenir el goig i l'honor de conèixer-lo personalment.

A Josep Roig i Raventós, arran d'una malaltia que contragué a Alemanya (m'estic referint a quan ja era metge, carrera que cursà a Barcelona), li aconsellaren que cerqués una distracció. I fou llavors que començà a escriure de debò (abans havia publicat alguns llibres mèdics), lliurant a la impremta títols molt celebrats: L'esbarzer, Muralles de silenci, Flama vivent, La Congesta, Montnegre, Sang nua... i el més important de tots, L'ermità Maurici, obra un exemplar de la qual, per casualitat, vaig trobar trist i abandonat, remenant llibres vells en una barraca dels populars Encants barcelonins, poc després de la Guerra Civil.

L'ermità Maurici, novel·la editada el 1924 per la Llibreria Catalònia i reeditada el 1933 per la mateixa llibreria de Barcelona, és un llibre escrit a Blanes, durant els estius dels anys 1921 i 1922, que fou quan Josep Roig i Raventós més temps hi sojornà. Es tracta d'una novel·la que podríem anomenar de la Costa Brava sud. En les seves pàgines, hi ha un munt de narracions bellíssimes de la processó marítima de Santa Cristina, del pelegrí de Tossa, de Sant Elm... I el seu autor també hi explica la història de Maurici, l'ermità, i de la seva filla Cileta. «Si tu, lector -diu al final-, llegint-me sents la pruïja de visitar-la, jo estaré molt cofoi d'haver-te sembrat el desig de conèixer un bocí encisador de la nostra gloriosa Catalunya, convençut que, amarat de belleses, adoraràs amb més fervor el Creador».

Josep Roig i Raventós estimava apassionadament el mar -al seu costat, a la Blanca Subur, havia obert els ulls a la vida- i, de forma especial, el mar que banya Tossa, Lloret i Blanes, tal com posa de manifest en un poemari titulat L'encís de la mar, dedicat a la seva esposa, Filomena Miralbell, amb les paraules següents: «Pren aquest llibre i ves-te'n ran del mar, omple tots ulls de blavors i ta ànima de remors plàcides, i llegeix a poc a poc tres voltes aquest poema. Si no et plau, llença'l. Les onades piadosament l'amagaran als ulls dels homes». Un dels seus càntics (escrit per Roig i Raventós, mentre contemplava embadalit la Mediterrània des del tros del litoral gironí citat, abans que, per desgràcia, la mà barroera de l'home, amb la construcció d'edificis bestials i sense respectar res, el destruís) diu així:

«Mar esbullada pel vent, mar blava, mar de safir, mar d'alegrança, ompliu mon cor de la florida del goig i l'alegria.

Mar dels matins, mar blanca, mar de perla, mar de puresa, amareu el meu cor de sinceritats.

Mar arraulida en les cales quietes, mar de maragdes, mar de les devocions constants, sembreu en ma ànima esperances eternes.

Mar de les calmes, mar de la quietud, mar del silenci, mar de turquesa, doneu al meu esperit la planúria i el repòs de les vostres aigües encantades.

Mar dels migdies plens de sol, mar de diamants enlluernadors, mar de claredats, il·lumineu-me com els àngels del cel.

Mar de les nits fosques, mar de les tenebres, mar d'ametista, sadolleu-me de solemnitat i magnificències augustes.

Mar de les nits clares, mar ruixat de lluna, mar d'argent reblert de vida, enjoieu mon cos miserable amb les vostres lluentors.

Mar dels crepuscles radiants, mar, immensitat d'or, miracle de bellesa, endolciu-me amb les suavitats meravelloses de les colors que neixen i s'apaguen en el cel, misteriosament».

Una vegada, l'il·lustre poeta Josep Carner lliurà una foto seva a l'autor de L'ermità Maurici, amb aquesta dedicatòria: «A Josep Roig i Raventós, alt i bo». Res de més encertat, atès que el fill de Sitges, a part de ser un home una mica alt -d'estatura un xic elevada, vull dir-, com a persona, metge i escriptor, era un home d'allò més bo...

Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona" (6-4-08)