Nou llibre sobre Fontbernat

Albert Manent, l’il•lustre historiador, explica, en un extens article que porta per títol «Perennitat de les glosses de Josep Fontbernat», publicat a Papers de Recerca Històrica, de la Societat Andorrana de Ciències, que el periodista gironí Emili Casademont i Comas escrigué una biografia entranyable de Fontbernat, el llegendari director d’Els Cent Homes, la popular coral barcelonina dels anys 30 del segle passat, i que, fent honor a la història -avui esdevinguda llegenda- titulà el llibre L’home dels Cent Homes, editat, el 1996, pels ajuntaments de Bescanó i Anglès. «Casademont, aprofitant que feia molts anys que tractava el mestre, va poder salvar molts episodis i seguir molts fils d’una existència tan agitada, vitalista i dispersa com la de Fontbernat», diu, i destaca el Glossari andorrà, l’emissió que el gran músic, polític i escriptor (i l’únic director general de Radiodifusió que tingué la Generalitat republicana) realitzà diàriament, des del 1959 fins al moment quasi de finar, el 1977, a la potent estació francesa Radio des Vallées d’Andorre, instal•lada al país de la Verge de Meritxell, on vivia exiliat. «El sentit polític de Fontbernat -no en va havia estat diputat-, l’ajudava a evitar els esculls que ell mateix es podia posar, amb el seu impuls patriòtic català o intentant referir-se a la situació de Catalunya sota el franquisme. I, com que era un home culte, ho sabia relacionar tot i posseïa la gràcia del periodista; del periodista radiofònic que ha de modular oralment allò que ha escrit», relata Manent, parlant dels intents fets, per part del govern espanyol, perquè fos suprimit el seu Glossari.

Amb el temps, diversos escriptors i estudiosos (alguns ara ja traspassats) han descobert la figura del glossador Fontbernat i li han dedicat elogiosos comentaris, com l’acadèmic Octavi Saltor i la poetessa Montserrat Vayreda, autora del pròleg del meu llibre i del que, posteriorment, edità la Diputació de Girona, Josep Fontbernat i Verdaguer (1896-1977). Imatges i documents, i que comptà amb la col•laboració literària de Carles Fontserè, el cèlebre cartellista de la Guerra Civil, del musicòleg Joan Gay i Puigvert i dels periodistes J. Víctor Gay, Pius Pujades, Dani Vivern i jo mateix. I també l’han descobert Jaume Guillamet, Anna Balletbò i Josep Maria Casasús, el darrer dels quals ha afirmat que, en el Glossari andorrà de Fontbernat, «s’hi conjuminen la percepció dels avenços, les novetats i els costums socials amb el testimoniatge d’unes tradicions encara vives. Des d’aquesta perspectiva, les seves glosses radiofòniques (recollides, en part, en un llibre el 1966) són un document providencial d’aquells instants de la transició andorrana devers la modernitat». Cal ressaltar que el doctor Casasús, un erudit del periodisme, ha col•locat Fontbernat a la llista dels prestigiosos periodistes catalans que han fet història.

Jo vaig tenir l’honor de ser un col•laborador del Glossari andorrà, cosa que m’impulsà a crear, l’any 1965, la primera emissió diària en català a la Catalunya ocupada, amb el tiítol inicial de Figueres, tres de la tarda, convertit després en el de L’Hora de Catalunya, emissió altament valorada per J. M. Figueres, professor de periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona, un recull de textos dels seus prrimers anys de vida fou publicat, el 1968, en llibre. Aquell programa, en què col•laborà el meu inoblidable amic Fontbernat, el vaig poder fer a l’avui desapareguda Ràdio Popular de Figueres, que depenia del Bisbat de Girona i la censura, per tant, gairebé no l’afectava. D’altres emissores catalanes no començaren a radiar espais en la nostra llengua fins força temps més tard, com bé han indicat Guillamet, a La nova premsa catalana (Edicions 62. Barcelona, 1975), i Balletbò, a Periodisme en temps difícils (Diputació de Barcelona-Col•legi de Periodistes de Catalunya, 1989).

Dissabte de la setmana passada, a la sala que Josep Fontbernat té dedicada a Anglès fou presentada l’obra El glossari d’en Fontbernat, publicada per l’Ajuntament d’aquesta vila selvatana i l’Editorial Andorra. Entre els presentadors, hi havia l’alcalde anglesenc Pere Figuereda, Àngels Mach, representant de la Societat Andorrana de Ciències, Enric Fontbernat, nét del mestre, i jo, autor d’una part del text del volum. I vaig recordar, en el meu parlament, que Josep Fontbernat, el primer polític català que ha tingut competències de govern en el camp del periodisme i de la comunicació social, escrigué pàgines bellíssimes del Glossari andorrà -algunes incloses en aquest nou llibre-, relatives al seu Estanyol natal (municipi de Bescanó), al seu Anglès, on visqué de petit i és enterrat, i a la seva estimada Girona. I, per últim, també vaig recordar que Fontbernat fou, a París, conseller particular de Vincent Auriol, el primer president de la República francesa, després de la II Guerra Mundial, i, més tard, proposat per ocupar la presidència de la Generalitat a l’exili, en dimitir Josep Irla per motius de salut, cosa que el fidel col•laborador que tingueren Francesc Macià, Lluís Companys i el propi Irla no admeté, al•legant, amb la modèstia i la senzillesa que el caracteritzava que «No s’escau que un pobre, un pelat com jo, ostenti un honor i una responsabilitat tan grans en terres de l’exili», fet que afavorí Josep Tarradellas.

Carnet, signat pel president Lluís Companys, que acreditava Josep Fontbernat i Verdaguer com a director general de Radiodifusió de la Generalitat de Catalunya

Emili Casademont i Comas
(“Diari de Girona”)

“EL GLOSSARI D’EN FONTBERNAT”

L’il·lustre historiador barceloní Albert Manent explica, en un documentat i extens article titulat “Perennitat de les glosses de Josep Fontbernat”, publicat a “Papers de Recerca Històrica”, de la Societat Andorrana de Ciències, que el periodista gironí Emili Casademont i Comas, que es qui us parla -enguany jubilat i resident a Figueres-, va escriure una biografia entranyable del mestre Fontbernat, el llegendari director de la coral barcelonina Els Cent Homes dels anys 30 del segle passat. “Casademont -diu-, fent honor a la història, avui esdevinguda llegenda, va titular el llibre “L’home d’Els Cents Homes”, que va ser editat conjuntament pels ajuntaments de Bescanó i Anglès el 1996. L’autor, comptant amb l’ajut imprescindible i generosament enyorívol de les filles del biografiat, Josette i Marylou, i aprofitant que feia molts anys que tractava el mestre, va poder salvar molts episodis i seguir molts fils d’una existència tan agitada, vitalista i dispersa com la de Fontbernat. I ens va confirmar allò que alguns ja sospitaven i que l’immens “Glossari andorrà” confirmaria a bastament: que Fontbernat, que es formaria en el clima del Noucentisme i sobretot en el periodisme inquiet, rigorós dels anys vint i trenta, que tenia les finestres esbatanades al món, podia parlar de moltes coses i era mig trobador i mig rondallaire”.

I després de referir-se als anys que Josep Fontbernat, casat amb una ciutadana francesa, va viure com va poder el seu segon exili (el que va encetar l’any 1939, ja que abans ja n’havia viscut un altre, al costat del futur president Francesc Macià, que es troba ben reflectit al llibre “La batalla de Prats de Molló”, escrit pel mestre i editat a Barcelona el 1930), Albert Manent conta que Fontbernat, que era fill del poble d’Estanyol (municipi de Bescanó) i fill adoptiu d’Anglès, on va passar l’adolescència i és enterrat, s’establí per una circumstància feliç a Andorra, racó de catalanitat on trobaria altres exiliats, i va poder fer-se un raconet en una ràdio francesa. En realitat -permeteu-me aclarir això últim-, l’antic primer -i únic- director general de Radiodifusió que va tenir la Generalitat republicana (i, en conseqüència, el primer polític català que ha tingut competències de govern en el camp del periodisme i els mitjans de comunicació), va posar en marxa, per encàrrec de l’empresa gala Sofirad, aquella emissora, anomenada inicialment, l’any 1959, Ando-ràdio; després, Ràdio de les Valls d’Andorra, i, finalment, Sud-ràdio. El nom, però, que ha quedat en la memòria de tothom ha estat el de Ràdio de les Valls, estació d’ona mitjana d’enorme potència, que posseïa les antenes més altes del món, instal·lades al port d’Envalira, la veu de la qual arribava molt lluny. Fins i tot, durant l’època que emetia també en ona curta, a Amèrica. Aquella emissora, repeteixo, era francesa. I potser el fet que Andorra tingués com a llengua oficial el català va fer que els seus propietaris acceptesin que hi hagués algun programa no compromès, folklòric, en el nostre idioma. “No devien saber -assenyala Manent- el passat, radicalment nacionalista de Josep Fontbernat, quan van admetre que diàriament i quasi sense interrupció fos qui omplís un espai que era dels més escoltats d’una emissora que retransmetia fonamentalment en francès.”

El “Glossari andorrà” va començar aquell mateix any 1959, amb un article dedicat a Pau Casals, cosa que va contrariar els serveis especials del franquisme. I més es van contrariar quan van saber que aquella ràdio andorrana arribava i s’escoltava perfectament a tot Catalunya. Albert Manent relata que Fontbernat, en un del seus escrits, afirmava que “el Glossari no vol ésser altra cosa que una modestíssima crònica andorrana”. “Però, ben mirat -continua dient l’historiador-, aquelles notes radiades eren alhora una mena de memòries disperses de l’autor i també una crònica de moltes coses del passat brillant i recent de Catalunya. Els serveis d’informació, espanyols i francesos, es contrariaven, i sabem que els directors d’aquella ràdio francoandorrana van intentar suspendre les emissions de Fontbernat.” Cosa que -afegeixo jo- no van aconseguir, però sí, durant uns pocs dies, el bisbe de la Seu d’Ugell i copríncep del Principat d’Andorra, Ramon Iglesias Navarri, antic capellà castrense, perquè Josep Fontbernat havia acabat el “Glossari” radiant la sardana “La Santa Espina” d’Enric Morera, de qui ell havia estat deixeble predilecte a Barcelona, i, sobretot, perquè havia recitat amb contundència allò de “Som i serem gent catalana, tant si es vol com si no es vol”, escrit per Àngel Guimerà. No obstant això, Fontbernat va tenir la glòria de radiar diàriament el “Glossari andorrà” una bona colla d’anys, fins gairebé al moment de produir-se el seu decès, el mes de març del 1977. “No sé -diu Manent- si algú els ha comptat, però podria ben ser que hagués radiat unes sis mil glosses». Jo, francament, tampoc no ho sé. Caldria consultar-ho a la Diputació de Girona. que guarda l’arxiu, tant literari, com polític i musical, del polifacètic personatge. O el que se n’ha pogut salvar...

Albert Manent ressalta que “a través del “Glossari andorrà”, Josep Fontbernat, bon comunicador, idealista bondadós, escriptor de ploma amb afinament literari, anà expressant les vivències de la seva llarga i fecunda trajectòria vital”, tot afegint que hom s’adona, llegint els seus articles radiofònics, que “el mestre de música i creador de tantes corals, tant a Catalunya com a França, tenia també un sentit polític -no en va havia estat diputat- que l’ajudava a evitar els esculls que ell mateix es podia posar, amb el seu impuls patriòtic català o intentant referir-se a la situació de Catalunya sota el franquisme. Fontbernat va saber copsar l’ànima, la història i les arrels andorranes, perdudes en el temps de tan antigues, però vives i, com que era un home culte, ho sabia relacionar tot i posseïa la gràcia del periodista. I concretament del periodista radiofònic que ha de modular oralment allò que ha escrit”.

Amb el temps, alguns escriptors o estudiosos han descobert la figura del glossador Fontbernat -ell, en lloc de glossador, en deia glossaire- i li han dedicat algun comentari. Així, per exemple, la recordada i exímia poetessa i escriptora empordanesa Montserrat Vayreda i Trullol, autora del pròleg del meu llibre “L’home d’Els Cent Homes”, així com del que més tard editaria la Diputació gironina amb el títol de “Josep Fontbernat i Verdaguer (1886-1977). Imatges i documents”, en el qual van col·laborar literàriamente diversos periodistes i escriptors, a més d’aquest que us parla. “Amb prosa fluïda i transparent a la vegada, rica d’imatges poètiques, d’una frescor i naturalitat que enamora, descriu costums i tradicions viscudes o fa brollar els records, remembra personatges i exprem les essències d’aquesta terra nostra amb l’apassionament de l’enamorat”, deia la Montserrat.

I el barceloní Josep Maria Cassasús, erudit del periodisme, per la seva part, ha definit l’obra de Fontbernat, tot col·locant aquest entre els periodistes catalans que han fet història, d’aquesta manera: “Les seves glosses diàries de l’any 1959 (cal fer notar, afegeixo també jo, que el mestre només en va recollir un centenar en un llibre publicat a Barcelona el 1966) són encara avui un model de llenguatge i d’estil periodístics catalans, adaptats al mitjà radiofònic. Són també una mostra d’articles desplegats amb unes solucions amables, amenes, moderadament imaginatives, eclèctiques. Sabia dosificar mestrívolament la nota poètica amb l’apunt d’actualitat, les dades històriques i erudites amb el toc d’unes observacions agudes sobre una Andorra que anava canviant. Va escriure i va llegir les seves glosses quan es deixondia en aquell petit país el «boom» econòmic dels seixanta i setanta. En l’obra de Fontbernat es conjuminen la percepció dels avenços, les novetats i els costums socials amb el testimoniatge d’unes tradicions encara vives. Des d’aquesta perspectiva, aquestes glosses radiofòniques del 1959 són un document providencial d’aquells instants de la transició andorrana devers la modernitat.”

Jo vaig tenir l’alt honor de ser un col·laborador del “Glossari andorrà”, cosa que em va impulsar a crear, l’any 1965, la primera emissió diària en català a la Catalunya ocupada, amb el títol inicial de “Figueres, tres de la tarda”, convertit després definitivament en el de “L’Hora de Catalunya”, aprofitant la “increïble” circumstància que la censura franquista no afectava aquella potent emissora de l’Església, Ràdio Popular de Figueres -avui, desapareguda-, que depenia del Bisbat de Girona. Fins i tot, vaig poder publicar en un llibre, el 1968, un recull dels textos de l’emissió, corresponent als seus tres primers anys de vida, llibre sobre el qual van parlar molt elogiosament els diaris barcelonins “La Vanguardia” “El Noticiero Universal” i “El Correo Catalán”. Per altra banda, l’escriptor i acadèmic Octavi Saltor va qualificar de “miracle radiofònic i cultural” el fet que jo realitzés aquell programa diari en català (que comptava amb alguna col·laboració de Fontbernat) i així ho va fer constar a diverses publicacions, com el “Boletín del Círculo Catalán de Madrid”. Entre el meu inoblidable amic Josep Fontbernat, des d’Andorra, i jo, des de la capital de l’Alt Empordà, vam fer, per tant, que algunes emissores catalanes comencessin a posar en antena uns breus espais en la nostra llengua, tal com bé va ressaltar l’estudiós Jaume Guillamet, en la seva obra “La nova premsa catalana”, editada a Barcelona el 1975, i la diputada socialista al Congrés de Madrid Anna Balletbò, en “Periodisme en temps difícils”, volum editat conjuntament, l’any 1989, pel Col·legi de Periodistes de Catalunya i la Diputació de Barcelona.

Josep Fontbernat, que apareix fotografiat a Meritxell al meu costat el 1966 a les pàgines inicials del llibre “El glossari d’en Fontbernat”, publicat per l’Ajuntament d’Anglès i l’Editorial Andorra, que avui presentem en aquesta magnífica sala anglesenca de can Cendra que duu el nom del mestre, va escriure glosses bellísimes dedicades al seu Estanyol, al seu Anglès i a la seva Girona. I cal destacar, per últim, que «l’home d’Els Cent Homes», com popularment se’l coneixia arreu de Catalunya en els llunyans anys 30 del segle passat, va ser, a París, conseller particular de Vincent Auriol, el primer president que va tenir la República francesa, un cop acabada la II Guerra Mundial, i proposat per ocupar la presidència de la Generalitat a l’exili, en dimitir Josep Irla per motius de salut, cosa que Fontbernat no va admetre, al·legant, amb la modèstia i la senzillesa que el caracteritzava, el següent: “No s’escau que un pobre, un “pelat” com jo, ostenti un honor i una responsabilitat tan grans en terres de l’exili”, fet que va afavorir Josep Tarradellas.

Senyores, senyors, amics tots, he dit.

EMILI CASADEMONT I COMAS
Periodista i escriptor

Text escrit i llegit per Emili Casademont i Comas, coautor del llibre “El glossari d’en Fontbernat” (Ajuntament d’Anglès-Editorial Andorra), durant la presentació de l’obra, el 22 de gener del 2011, a la Sala Fontbernat anglesenca.

Els periodistes

Sant Francesc de Sales, patró dels periodistes

El gener és ric en festivitats de sants i santes que, pel seu prestigi, han estat escollits per gremis i corporacions, a fi que els aconselli i els protegeixi. I, acostant-nos ja a les acaballes d’aquest mes privilegiat, trobem que el dia 24 -enguany, serà dilluns vinent- és sant Francesc de Sales, la protecció del qual abraça tota la gent de la ploma, així com les persones que, abandonant l’antic i meravellós instrument que serveix per plasmar i fixar les idees i els pensaments, han emprat la màquina d’escriure, fins que aquesta ha estat «cruspida» pel modern ordinador, que és l’instrument que avui jo utilitzo. Sant Francesc de Sales, per tant, és el patró dels periodistes i dels escriptors en general, la diada del qual, en una època encara força recent, se celebrava cinc dates més tard, el 29, dia en què, per cert, rebé sepultura, l’any 1966, a la seva població natal de l’Escala, l’escriptora Caterina Albert i Paradís, Víctor Català, l’autora de la cèlebre novel•la Solitud, traduïda als idiomes més importants del planeta Terra.

Cada any, els periodistes de París s’apleguen a l’església que Sant Francesc de Sales té dedicada a la ciutat del Sena, per tal de celebrar-hi, en part, la seva festa. I dic en part, perquè, després d’oir la Santa Missa, es donen cita en un bon restaurant parisenc per completar-la amb un dinar, tal com abans fèiem els periodistes de Girona, quan érem poquíssims els que exercíem aquesta meravellosa però sacrificada i no sempre ben vista i agraïda professió, entre els quals recordo molt especialment Fulgencio Miñano Ros, director del diari Los Sitios, traspassat i enterrat al cementiri gironí en encetar-se el 1967, les despulles del qual foren traslladades, el mes de novembre passat, al de Molina de Segura (Múrcia), localitat d’on era originari i on se li reté un emotiu homenatge pòstum. I també recordo molt especialment Jaume Sureda i Prat, primer director del Diari de Girona; Manuel Bonmatí, president de l’antiga Associació de la Premsa gironina; Josep Vilà, director de Ràdio Girona; Antoni Moner, Miquel Gil i Bonancia, Ernest Mascort, Fèlix Bouso Mares, etcètera, destacats professionals, avui absents, així mateix, del món dels vius.

I tornant a la capital de França, cal remarcar que el cardenal Pierre Veuillot, l’any 1967, s’adreçà als periodistes, que es trobaven presents a l’acte religiós, i amb una curta al•locució, però d’una gran volada espiritual, els digué: «Em permeto recordar-vos quines són les qualitats del perfecte periodista, que també són, en certa manera, el vostre codi ètic d’honor: fidelitat a la veritat i a la caritat, prudència en la informació i estima i respecte a les persones». Monsenyor Veulliot, magnífic escriptor i fill d’un acreditat periodista, podia donar aquests encertats consells. I és que sabia molt bé que les informacions no poden ser mai manipulades, ja que, si ho són, el fet constitueix un greu atemptat contra la llibertat d’expressió i de pensament. Insignes pensadors, homes de llei, prelats, etc., per cert, han afirmat que, allà on no existeix aquesta llibertat, no pot haver-hi justícia, tot remarcant que, en els llocs en què la dita llibertat ha estat ofegada, hi ha aparegut la tirania.

Sant Francesc de Sales, venerat tant a l’Església catòlica com a l’anglicana, i considerat el primer periodista autèntic que ha existit (escrivia uns petits «diaris», on denunciava, sense ofendre mai a ningú i retent culte a la veritat, les coses equivocades o injustes), nasqué en un poblet de l’Alta Savoia, ben a prop del Montblanc, l’any 1567. I fou bisbe de Ginebra, a part de fundar, conjuntament amb sant Joan de Chantal, l’orde religiosa de la Visitació. Aquest nom de sant Francesc, convé ressaltar-ho, té un prestigi enorme. Hi ha hagut el místic d’Assís, al segle XIII; el de Paula, al segle XV, i el de Sales, un segle més tard.

Cal que els periodistes preguem a sant Francesc de Sales (tal com fèiem abans, ja que, actualment, tenim el nostre patró bastant oblidat, com si hagués passat de moda), perquè no ens deixi caure en la temptació de donar notícies que, amb el zel de voler ser els primers a fer-ho, després resulta que no s’ajusten prou a la realitat. I, sobretot, perquè impedeixi que hi hagi directors de determinats mitjans i grups que, de cara als seus interessos particulars, ens impulsin -o obliguin, que encara és pitjor- a donar notícies falses o a escriure articles mentiders, sense tenir en compte que, en l’exercici del periodisme, l’honestedat hi ha de jugar un paper primordial.

Resumint tot això, els periodistes (jo sempre em considero i em consideraré periodista «en actiu», malgrat que estic jubilat de la professió, iniciada fa més de 60 anys a la meva ciutat de Girona) hem de demanar a sant Francesc de Sales que ens ajudi, ens inspiri i ens doni bon seny, per tal que el públic al qual ens adrecem -el de la premsa escrita, el de la ràdio, el de la televisió o el d’internet-, ens pugui qualificar sempre de totalment seriosos, honrats i creïbles. No oblidem mai, per altra banda, que els mitjans de comunicació poden fer un gran bé, si són ben utilitzats. O, en cas contrari -per desgràcia-, un gran mal.

Emili Casademont i Comas

La truja de sant Antoni

Els sants barbuts, anomenats així perquè duen barba, són sant Maure, sant Antoni abat i sant Pau ermità, tot i que hi ha el costum d’afegir-n’hi alguns més. Les seves diades s’escauen dins un període de temps, a mitjan gener, conegut com la «setmana dels barbuts», considerada la més freda de l’hivern, encara que no sempre és així, malgrat el refrany que diu: «Per la setmana dels barbuts/ governen els tres germans/ tos, moquina i amagamans». I el més popular d’aquests sants barbuts és sant Antoni abat, el dia 17, representat, tant a les imatges com a les estampes, amb un porquet al costat, el qual, com si fos un xaiet, l’acompanya. Per això, la gent, en referir-se a ell, parla de Sant Antoni del porquet. O bé, perquè és el patró dels animals de peu rodó (cavalls, mules, rucs, etc.), de Sant Antoni dels ases. De fet, aquest sant barbut és el protector de tots els animals domèstics, motiu pel qual hom procedeix a portar-los a beneir per un sacerdot, el citat dia 17 de gener (o un diumenge abans o posterior a aquesta data), i se celebren diversos actes festius, com la cavalcada dels Tres Tombs, denominació que, segons alguns estudiosos, ve de quan, un cop acabada la benedicció, un genet feia alçar la cavalcadura sobre les potes del darrere de l’exemplar equí que muntava i, com a acció de gràcies i d’exhibició de destressa, l’obligava, sense renegar, a fer tres tombs davant el capellà. També s’explica que el nom d’aquesta cavalcada, que arribà a assolir a Barcelona una extraordinària importància, deriva del fet que la comitiva feia tres voltes a l’entorn de l’illa on hi ha enclavada l’església dedicada a sant Antoni abat.

I a propòsit de renegar, cal indicar que els que sí renegaven -i ho feien de debò-, segons he trobat escrit en un llibre d’història, eren els gitanos,.que mig tenien sant Antoni per patró. Així, a la capital catalana, duien a beneir els rucs més tarats que posseïen i, mentre durava la cerimònia, llançaven renecs «molt recargolats», amb els quals amenaçaven el sant si no guaria les pobres bèsties, ja que desitjaven vendre-les a bon preu. Per la seva banda, les gitanes i els seus fills petits voltaven pels carrers i ballaven la «xinxirinxina», una dansa que produïa esgarrifances a la gent que ho veia, atès que, per tal d’acompanyar-se, es feien petar sorollosament les dents, tot donant-se, de forma acompassada, cops de puny ben forts sota la barba.

Segons una vella tradició, sant Antoni estigué a Barcelona, durant l’època en què tenia fama d’obrar grans miracles, ja que el governador de la ciutat li demanà, a través d’uns emissaris que envià a Tebaida on l’abat residia, que hi anés i fes tornar la salut a la seva filla greument malalta. I el sant arribà al Cap i Casal a bord d’un nuvolet, a tall de petit vaixell, que atracà en una platgeta que hi havia just on ara s’aixeca l’edifici del Parlament de Catalunya (d’aquí ve, precisament, que aquella platgeta, al llarg de molt de temps, rebés el nom de platja de Sant Antoni), i beneí la filla del governador, la qual, a l’instant, restà guarida, ja que quedà completament alliberada del diable, que havia pres possessió del seu cos

I la mateixa tradició conta que a sant Antoni abat, tan bon punt trepitjà la sorra de la citada platgeta de Barcelona, se li apropà una truja, amb «cara» de pena, que duia un garrinet a la boca, puix que, com que era esguerradet, no podia caminar. Immediatament, la seva mare el deixà als peus del sant, qui procedí a beneir-lo i, tot seguit, es convertí en un porquet normal i espavilat, que arrencà a córrer com un gínjol. La truja, agraïda, no abandonà mai més l’anomenat «solitari del desert de Tebaida», seguint-lo sempre més pertot arreu, fins al punt que, com que ell morí primer que la bèstia, aquesta l’arribà a enterrar i tot. El porquet que caracteritza la iconografia de sant Antoni abat, per tant, hauria de ser, en realitat -o d’acord amb la tradició-, una truja, tal com havia estat al principi. El motiu del canvi sembla que tingué molt a veure amb un privilegi que tenien els «antonians» barcelonins, en virtut del qual els porcs -els porcs mascles- podien anar solts pel carrer i, dins una demarcació fixada (als afores de la ciutat, on aleshores tot eren camps de conreu), entraven a les masies i menjaven allò que volien. Aquell privilegi donà origen a dues dites: «Voltar més que els porcs de sant Antoni», perquè ho voltaven absolutament tot, i «Val més ésser porc de sant Antoni», perquè tenien entrada lliure pertot arreu i la gent els tractava la mar de bé, amb exquisidesa, portada per la creença que fer-ho guardava de llebrosia.

Això passava, pel que he deduït, quan els habitants del poble de Xia (a l’Alta Ribagorça) decidiren, en no posar-se d’acord per elegir l’alcalde, tirar una poma costa avall del carrer més estret i costerut del llogarret i atorgar la vara de màxima autoritat municipal a qui assolís agafar la fruita. I el que l’arreplegà, tot cruspint-se-la en un obrir i tancar d’ulls, fou un porc, que tragué el morro per la porta mig oberta d’una cort. Els xianencs -ja ho he explicat algun cop- no dubtaren a fer-lo batlle. I és que, repeteixo, els porcs llavors gaudien de molta estima i consideració, a excepció de les femelles, les truges, mirades amb certa antipatia. Per aquesta raó, doncs, és molt possible que la truja de sant Antoni abat fos substituïda pel porquet.

Retaule, corresponent a la segona meitat del segle XIII, de l'Esglèsia de Sant Martí de Xia, que es troba exposat al Museu Nacional d'Art de Catalunya (Barcelona). Foto: Núria Casademont

Emili Casademont i Comas

Calendaris i caps d’any

Portalada del monestir de Ripoll

No sempre, malgrat el que molta gent pensa, l’any s’ha iniciat l’1 de gener. Antigament, com molt bé indica el folklorista Joan Amades al Costumari Català, ho havia fet pel setembre, que «és quan comença l’any agrícola -diu-, amb les feines de la sembra, i acaba amb les collites dels fruits principals que requereixen més esforç, collites que no resten enllestides fins, si fa no fa, cap a les darreries d’agost, moment, per tant, que marca la fi de l’any agrari». I és que el còmput antic del temps, benvolguts lectors, no era pas igual a l’actual, que és d’origen romà. El mesal, per exemple, es feia segons una base lunar i els dotze mesos eren de vint-i-vuit dies, fet que motivava que, al final, en quedessin alguns, d‘aquests últims, de «penjats», els quals constituïen un tretzè mes. Un tretzè mes, per cert, en què la gent, a més de dedicar-se al descans, procurava divertir-se tant com podia, participant en esbojarrades danses, així com bevent bon vi (les persones benestants, ja que les altres, pobres, s’havien d’acontentar amb un de qualitat baixíssima). A part, cal consignar que tothom creia que, en el decurs d’aquell mes -qualificat popularment de «babau»-, solien ocórrer les desgràcies més espantoses, cosa que, segons sembla (hi ha diferents versions sobre el tema), originà l’aversió universal vers el número 13.

Aquell càlcul per mesos lunars, adaptat a les feines agrícoles i a la vida del camp, durà una bona colla d’anys, atès que la gent de l’agre de la terra, que formava la gran majoria de la població, continuà amb el seu «calendari particular», com ho demostra el famós calendari de pedra esculpit a la portalada de l’històric monestir de Ripoll, on es pot seguir la visió que els nostres avantpassats tenien del curs del temps i de les feines que el caracteritzaven. Així, cada un dels dotze mesos hi és representat per una curiosa «vinyeta» que simbolitza la tasca agrícola que li pertoca: la de la sembra, la de la sega, la de les veremes, etcètera, «vinyetes» que, posteriorment, passaren a formar part dels llunaris -impresos o no-, denominació que, al principi, reberen els calendaris. En determinades poblacions rurals de les Illes Balears, per cert, encara avui dia, en referir-se al calendari oficial, solen utilitzar el nom de llunari.

Per altra banda, Joan Amades assenyala que també l’any havia començat el 25 de març. I el mateix fa la Gran Enciclopèdia Catalana, que explica, després de dir que l’inici de l’any per l’Encarnació regí els calendaris dels Països Catalans al llarg de moltíssim temps, el següent: «El Concili de Tarragona de 1180, amb aprovació reial, ordenà que a Catalunya els documents fossin datats pels anys del Senyor, segons l’estil florentí». Aquest estil, usat a Florència i en una bona part de la Toscana fins l’any 1749, consistia a comptar els anys a partir del 25 de març posterior a Nadal, és a dir, dos mesos i vint-i-quatre dies més tard que el nostre cap d’any. I, tot seguit, la mateixa enciclopèdia afirma que «des de Catalunya (l’estil florentí), s’estengué a Mallorca i al País Valencià després de llur conquesta, i passà també als països mediterranis conquerits més endavant», tot assenyalant, per acabar, que «aquesta forma de comptar el temps, durà fins al 16 de desembre del 1350, a Catalunya i Aragó, mentre que al País Valencià perdurà vuit anys més».

Un destacat pedagog i escriptor bataloní, Joan Soler i Amigó, autor de molts guions per a TV3, conta que l’elecció del 25 de març per començar l’any fou motivada per la creença que la claror i la foscor dividia el citat dia a parts iguals, ja que, segons la Bíblia, Jesús, en el moment de ser engendrat per l’Esperit Sant al ventre de la Verge Maria, separà la llum de les tenebres, és a dir, transformà aquella data ja primaveral, coneguda com la de la Mare de Déu de març, en meitat dia i meitat nit. I, a continuació, Soler i Amigó indica que això propicià que la gent adquirís el convenciment total i absolut que Jesús havia nascut el 25 de desembre, just nou mesos després. Tot sembla la mar de lògic, mirant-ho d’aquesta manera. Però resulta que, de forma sorprenent, no es tingué en consideració un detall important. I és que, segons diu també la Bíblia, «els pastors vigilaven a l’aire lliure, la nit del 25 de desembre, els ramats, com pasturaven». O sigui, que ho feien prenent tranquil·lament la fresca, cosa que, com sovint s’ha comentat, indueix a pensar que la naixença de Jesús no es produí pas en una nit d’hivern, sinó de primavera o de principis de tardor. El cas, però -repeteixo-, és que, durant una llarga època, l’any començà el 25 de març a causa de la creença que Jesús, després d’haver estat engendrat en tal data, obrí els ulls a la vida (no es discutia si a Betlem o a Natzaret) el 25 de desembre següent.

No sempre, tal com he consignat abans, en les primeres línies d’aquest article, el cap d’any ha estat l’1 de gener. I podria ser -per què no?- que, tenint en compte els estudis que s’han realitzat i que es continuen realitzant sobre el tema, sense oblidar aquell canvi inesperat i no gaire llunyà de convertir en Dissabte de Dolor el Dissabte de Glòria, l’actual cap d’any passés, en el futur, a ocupar un altre dia del calendari. De més verdes, com se sol dir, n’han madurat, en maduren i en continuaran madurant.

Emili Casademont i Comas