El miracle anunciat pels maies

Hi ha una quarteta de les profecies de Michel de Nostradamus, el cèlebre i antic metge, astròleg i vident francès, originari de la Provença, que, segons la interpretació que alguns n’han fet, diu que arribarà un moment (Nostradamus no hi posa, com de costum, cap data), en què els éssers humans patiran una fam mai vista, seguida d’una guerra realment terrible, ja que s’ajuntaran la Xina, Rússia, l’Índia i els països àrabs, principalment, per tal d’imposar a Occident el seu total domini. Alguns estudiosos de l’obra de Michel de Nostradamus van força més enllà i, d’aquesta manera, arriben a assegurar que la ciutat de Nova York, pels efectes del citat i terrorífic conflicte bèl·lic, acabarà essent destruïda per complet.

No em negareu, benvolguts lectors, que la interpretació d’aquesta quarteta indueix a fer pensar seriosament en l’època actual, ja que la situació en la qual es troba «embolicada» la humanitat corre el risc de desembocar en un desastre de magnituds enormes. No oblidem que Nostradamus encertà plenament el desenllaç de la Segona Guerra Mundial, amb la cruenta derrota de l’Alemanya nazi, fet que provocà que Hitler, abans del seu fracàs i coneixedor de la profecia del doctor Michel, ordenés cremar tots els seus llibres. Per això, el metge i astròleg francès, que preveia el que passaria en aquest i en d’altres casos similars, els redactà d’una forma una mica estranya, a fi que tan sols els poguessin entendre, esmerçant-hi considerables esforços, unes escasses persones, entre les quals, per casualitat, figurà un espaviladíssim fanàtic del nazisme, que s’afanyà a comunicar-ho al Fhürer. I per això, també, quan s’ha produït quelcom de transcendent, hom sol dir que «Nostradamus ja ho havia deixat escrit», després de repassar les prediccions fetes per aquest.

  

Per altra banda, cal consignar que, en les profecies de Michel de Nostradamus, hi ha una quarteta que esmenta bastant directament -al contrari de les restants- els culpables del seu anunciat desastre mundial, cosa que, sens dubte, lliga a la perfecció, pel que estem veient i vivim, amb la delicada situació econòmica i política present. És aquella que, d’acord amb la interpretació que alguns n’han fet, diu que «arribarà el dia en què ningú ja no creurà en els polítics ni en els economistes, ja que la gent, farta dels seus discursos autointeressats i mentides, els girarà l’esquena i es negarà a seguir-los». Una interpretació de la citada quarteta, quasi idèntica a la de l’original. Tan idèntica que sembla, pràcticament, calcada.

No fa gaire, durant els dies de Setmana Santa, poguérem veure com moltes cadenes de televisió (potser, per omplir les seves programacions, afectades per les  vacances del personal) s’ocuparen no de les profecies de Nostradamus, sinó de les dels maies, atès que una d’aquestes últimes té data fixada i, per cert, ben propera, puix que s’escau cap a finals de l’any 2012 en curs. Així, segons els maies, que eren uns grans savis, el món que coneixem -un món ple d’injustícia i governat per una colla de «pillets»- s’acabarà el 21 de desembre. Però no pas com a conseqüència de cap guerra terrorífica, sinó a causa d’un espectacular i pacífic canvi de mentalitat de la humanitat. Cal advertir que Nostradamus també assenyala que el món, després de la colossal desfeta, continuarà existint, sota una mentalitat ben distinta, fins al dia del Judici Final, dia que només el Totpoderós, com és lògic, sap quin serà.

 

Però tornem als maies. Els maies, un grup ètnic originari de la regió que actualment abraça el sud de Mèxic, Guatemala, Belitza, El Salvador i Hondures, molt abans que els espanyols arribessin a aquelles terres americanes havien ja aconseguit assolir un enorme desenvolupament social, polític i econòmic. L’època que podríem qualificar de «gran esplendor maia», segons els historiadors, cal situar-la entre els anys 200 i 900 després de Crist. Els maies, que eren molt avançats en tot, foren els primers a usar la paraula «segle» per indicar un període de temps de cent anys. Bons coneixedors de les matemàtiques i de les altres ciències, els seus estudis sobre l’Univers (i sobretot, sobre el Sol) es traduïren en la confecció d’un calendari perfecte. Tan perfecte que mai, com aquell qui diu, no ha conegut cap error. Així, mitjançant aquest calendari, els maies sempre han pogut saber, amb antelació i exactitud, què havia d’ocórrer al planeta Terra (inundacions, terratrémols, etc.), com també els importantíssims danys causats per la irresponsabilitat humana -i que encara continua causant, per desgràcia- en el mediambient, en la capa d’ozó, etcètera.

El nostre món d’odi i materialisme, segons els maies, finalitzarà el 21 de desembre d’aquest any. I, a continuació, la bona harmonia entre tota la gent, presidida pel seny, començarà a regnar damunt la faç terrenal. Aquest és el miracle, el gran miracle!, anunciat per ells. Un miracle que, sincerament, costa un xic de creure que pugui arribar a obrar-se, a convertir-se en una desitjada i bella realitat. Però cal, amb molt d’optimisme, no perdre l’esperança que la meravellosa profecia maia s’acompleixi.

Emili Casademont i Comas

(“Diari de Girona”)

El cas sant Jordi

S’escau parlar avui del cas sant Jordi, ja que dilluns vinent serà la diada d’aquest popularíssim sant, patró de nombrosos països -entre els quals, Catalunya-, eliminat pel Vaticà, ara fa més o menys mig segle, tot al·legant que es tractava d’un personatge que mai no havia existiit, al·legació que topava frontalment amb l’afirmació feta per l’antic i prestigiós cronista oriental Faust Buzand. O sigui, que hi hagué un bisbe, sant Grígoris (sant Gregori), introductor de les idees del cristianisme a les terres russes del Daghestan, que era, en realitat, sant George (sant Jordi), mort l’any 303, de forma violenta i en plena joventut, per decisió del rei persa Dadià. Aquesta versió sobre sant Grígoris, corroborada pels historiadors romans contemporanis, s’acceptà, durant força temps, tant a Orient com a Europa, sense la més mínima discussió.

Altrament, segons diverses fonts històriques, els antics temples coneguts avui com a temples de Sant Jordi -el que féu construir Constantí el Gran, per exemple-, eren anomenats de Sant Grígoris, car els noms Grígoris i George quasi no es diferenciaven en res, tant pel que fa a la pronunciació com a l’escriptura. Més endavant, però, asseguren, aquests mateixes fonts, que s’utilitzà el de George, de manera generalitzada, atès que la pronunciació s’associava més amb l’idioma grec que no pas amb el llatí, i l’adoració a sant George anà creixent arreu del món cristià, alhora que sorgiren moltes llegendes «santgeorgianes», la més famosa de les quals és la del drac i la princesa. Una llegenda que, al principi, era força diferent de com, actualment, la coneixem (i que representen a la vila tarragonina de Montblanc cada 23 d’abril), puix que sant George, sempre d’acord amb el que afirmen les citades fonts històriques, no matà pas cap drac, sinó una serp enorme, en un «fet d’armes», on no hi hagué cap princesa per defensar, ni tampoc cap rosa vermella per fer bonic.

Aquelles llegendes, procedents d’Orient, no trigaren a preocupar seriosament l’Església romana, ja que, gràcies a sant George, molta gent oriental conegué la imatge d’un Déu Celestial i el simbolisme de la creu. I per això, indiquen alguns llibres d’història, se celebrà el I Concili de Roma, on s’ordenà que es parlés poc de sant George, al mateix temps que es prengué l’acord de fer-ne una biografia, en la qual s’incorporaria el fals martiri que patí George per ordre de Dioclecià, fals martiri confirmat per diversos biògrafs d’aquell emperador romà, com Eusebi i Lactanci, que assenyalen que «l’experimentat guerrer», a part de no figurar en els Annals de Roma entre la gent executada, tindria llavors uns 9 o 10 anys. D’altra banda, determinats investigadors moderns, asseguren que el Vaticà sempre ha intentat fer desaparèixer, sense èxit, els documents que parlen de sant George i del seu origen rus, conservats en països que aconseguiren eludir la seva influència. A més, resulta molt sospitós, afegeixo jo, el fet que no hi hagi hagut cap Papa portador del nom George.

Fent un incís, cal dir que a Catalunya, contràriament al que ha succeït i succeix a d’altres països, per Sant Jordi mai no ha estat festa, ja que, si bé les Corts Catalanes, reunides al cor de la catedral de Barcelona l’any 1459, manaren que, el 23 d’abril, ningú no treballés, la gent en «passà» olímpicament. I fins més tard, molt més tard, no començà a celebrar-se, per la diada de Sant Jordi, una fira de roses, qualificada de «fira dels enamorats», perquè, tal com relata Joan Amades al Costumari Català, «hi anaven .les parelles de promesos, els nuvis i els qui feia pocs anys que eren casats, i era costum que ells firessin llurs companyes amb un ram de roses», costum que, a poc a poc, s’anà estenent, tot arribant a ser practicat avui arreu de casa nostra, on el «cavaller» sant Jordi ha esdevingut el patró dels enamorats.

Tornant a Faust Buzand, convé remarcar que aquest menciona, en les seves cèlebres cròniques, el lloc on morí sant George, citat igualment en algunes obres sèrbies, croates, búlgares i anglosaxones, lloc que no és altre que un que hi ha ben a prop de la ciutat de Derbert (al Daghestan), en què el sant, lligat a la cua d’un cavall salvatge que corria com un mal esperit, fou arrossegat per un terreny ple de pedres punxegudes, terreny on se l’enterrà i on s’edificà i se li dedicà, posteriorment, un temple. La suposada sepultura de sant George (localitzada fa tres lustres per un grup d’investigadors, encapçalat pel catedràtic i director de la Fundació Benèfica Sant Jordi, M. Adjev, segons publicà la revista Más Allà de la Ciencia, en el seu moment), es troba situada en un llogarret antigament denominat Yalgan, nom que prové de la vella paraula turca «yargan», que significa George, i els musulmans de Yalgan estan convençuts que allà hi ha les despulles (que encara s’estan cercant, suposo) d’un sant que consideren també seu. Un sant que, per pertànyer a l’Església ortodoxa, sempre fou menyspreat pel Vaticà, fins al punt de treure’l del calendari catòlic, malgrat les protestes que el fet aixecà, protestes que, al final, obligaren les autoritats eclesiàstiques romanes a tornar-li a posar de nou, però sense «pintar-hi» gaire res.

  

                             

Emili Casademont i Comas

Carrasco i Formiguera volia una Catalunya lliure

Manuel Carrasco i Formiguera

No fou fins després del decès del general Francisco Franco que vaig poder publicar un article a la premsa (a l’avui desaparegut bisetmanari 9País, concretament, cofundat i dirigit per mi), recordant  i exalçant alhora la figura de Manuel Carrasco i Formiguera, l‘advocat i polític barceloní, dirigent d’Unió Democràtica de Catalunya (UDC), fet presoner l’any 1937 pels franquistes -ara fa, per tant, tres quarts de segle-, quan es traslladava, en companyia de la seva família, a bord d’un vaixell mercant, des del port francès de Baiona fins al de Bilbao, ciutat que encara era republicana, vaixell atacat, enmig d’una gran batalla naval, pel Canarias.

De Carrasco i Formiguera, me n’havia parlat bastant un personatge gironí de la seva època, el músic, escriptor i també polític Josep Fontbernat, amics i companys ambdós en la lluita contra dues dictadures, malgrat militar en partits diferents. En la primera, la del general Miguel Primo de Rivera, el mestre Fontbernat féu molt de «rebombori», atès que, trobant-se ja exiliat a França, s’uní a Francesc Macià i participà, de forma molt activa, en els històrics fets de Prats de Molló, mentre que en Carrasco s’hi distingí, en aquella lluita contra un règim que odiava Catalunya i que comptava amb el beneplàcit del borbó Alfons XIII, sense moure’s de casa nostra, com ho posa en relleu, per exemple, el fet que fos engarjolat una temporada per haver-se publicat unes caricatures crítiques amb el «primoriverisme» al setmanari L’Estevet, fundat i dirigit per ell mateix l’any 1922, revista que gaudí moltíssim del favor del públic, especialment  del juvenil.

El 14 d’abril del 1931, Carrasco i Formiguera, segons explicaria més tard  l’historiador Hilari Raquer, arribà exultant al domicili familiar, tot dient a la seva esposa i els seus fills que l’esperaven: «Ja em puc morir! He vist Catalunya lliure». L’home venia de la plaça Sant Jaume, on Macià havia proclamat l’estat català dintre d’una federació de repúbliques ibèriques. I com a conseqüència d’aquella proclamació feta per l’«Avi», tombada al cap de poquíssimes dates a Madrid pels dirigents de la nova República espanyola, Manuel Carrasco i Formiguera fou nomenat conseller del primer i efímer govern de Francesc Macià, on es féu càrrec de la conselleria de Sanitat i Beneficència, conselleria a la qual, per cert, Fontbernat s’incorporaria breument, durant la difícil època del president Lluís Companys, després que aquest el fes alcalde de Barcelona (era regidor de l’Ajuntament), funció que exercí de forma accidental al llarg d’uns dies, i abans de posar-lo definitivament al capdavant de la Direcció General de Radiodifusió de la Generalitat.

Carrasco i Formiguera, elegit diputat a les Corts Espanyoles per la circumscripció de Girona el 1932, es destacà a Madrid defensant la integritat de l’Estatut de Núria i la llibertat religiosa. Aquell any, però, fou expulsat del partit en què militava, el d’Acció Catalana, juntament amb altres membres del seu sector catòlic, tot ingressant a Unió Democràtica de Catalunya, formació política de dretes acabada de crear. I iniciada la Guerra Civil, el 1936, es mantingué lleial a la República, sense abandonar la seva ideologia democristiana, fet que li comportà ser perseguit pels anarquistes i comunistes, raó per la qual se n’anà al País Basc, on col·laborà amb el govern del president Aguirre. Aquell exili voluntari de Carrasco i Formiguera tingué una curta durada, ja que, ocupada Guipúscoa pels franquistes, ell tornà a Barcelona el febrer del 37, on fou de nou perseguit, cosa que l’obligà a marxar cap a Bilbao, en companyia de la seva família, com a ambaixador oficiós de la Generalitat. Però, tal com he descrit més amunt, Carrasco tingué la dissort de ser detingut pels sublevats contra el legítim govern de la Segona República espanyola, jutjat (¿) i condemnat a morir afusellat, sentència que no s’acomplí fins el 9 d’abril de l’any següent, atès que moltes personalitats mundials, començant pel papa Pius XII, sol·licitaren a Franco clemència per a Manuel Carrasco i Formiguera, petició a la qual el dictador -que odiava els catalans tant o més que Primo de Rivera, el seu antecessor-, es negà a escoltar, tot signant, amb la seva pròpia mà, l’ordre d’execució.

                       

L’historiador, advocat i polític Josep Benet deixà, en el moment del seu òbit, una biografia força enllestida sobre Carrasco i Formiguera. Assegut al seu costat, en un sopar d’amics celebrat alguns anys abans, li vaig preguntar quan veuria la llum pública, i ell em respongué que desitjava que tots els detalls relatius a la vida d’aquell gran polític català, honrat fins al moll de l’os, catòlic convençut i que morí màrtir, fossin ben contrastats. «Va ser, el seu judici -afegí-, un judici ple d’irregularitats contra un home de bé que volia el millor per al seu poble, per a la seva estimada Catalunya». Posteriorment, algú m’assegurà que les últimes paraules que pronuncià Manuel Carrasco i Formiguera, en l’instant de ser passat per les armes -assassinat, més ben dit- foren les següents: «Jesús, Jesús. Visca Catalunya lliure!». Unes paraules ben definitòries, sens dubte, de la seva extraordinària i exemplar personalitat.

                     

Josep Benet

                                             

               

Emili Casademont i Comas

Les caramelles i els caramellaires

Creia mossèn Cinto Verdaguer que les caramelles, que es canten per Pasqua de Ressurrecció (abans, ja al vespre del Dissabte de Glòria, quan aquest encara no s’havia transformat en Dissabte Sant), nasqueren pels voltants del vell santuari de la Mare de Déu  del Mont, situat al cim de la muntanya que s’aixeca entre l’Alt Empordà i la Garrotxa, santuari o ermita on ell féu estada i escrigué alguns passatges del seu immortal poema Canigó. I creia també el nostre poeta místic, i així ho exposà d’una manera tan càlida com florida, que, des d’allà dalt, aquelles cançons, dedicades a la Verge Maria i interpretades per uns humils pastors i bosquerols, «saltaren» després a la plana i que, de mica en mica, s’hi anaren escampant, fins arribar, a més del veí Rosselló, a les Illes Balears i tot.

Bé podria molt ben ser, sens dubte, que les caramelles haguessin pres quelcom de la seva fesomia a l’ombra de la muntanya del Mont. I és que un dels cultes gentilicis més estesos pels pobles camperols, vassalls de l’antiga Roma, era el de la deessa Ceres, divinitat de les gramínies -i, especialment, del blat-, a la qual hom dedicava santuaris en indrets fèrtils, enmig de camps i, amb preferència, en punts alterosos. Les ofrenes de fruits de la terra, particularment de pa, posades dins de cistelles ben tapades i anomenades «mundus cereci», és a dir, cistelles d’ofrenes a Ceres, constituïen, pel que se sap amb certesa, una nota destacada del seu culte. Per tant, és més que probable que, al cim del Mont, hi hagués hagut un temple de l’esmentada deessa, santificat i consagrat després pel cristianisme a la Mare de Déu, que el «mundus» o cistella es convertís en «món» i que la traducció cristiana i catalana del «mundus cereci» sigui la de la Mare de Déu del Món.

I és que cal tenir moltíssim en compte que la Mare de Déu del Mont és anomenada, en vells documents, «del Món» i no pas «del Mont», denominació aquesta última que els catalans degueren posar-li, motivats pel fet de trobar-se la seva ermita ubicada en una muntanya. Per això, si veiem que algú escriu Mare de Déu del Món -cosa que sol sovintejar-, no ens hem pas d’escandalitzar, ja que el més segur és que, voluntàriament o involuntàriament, ho fa de forma correcta. I pel que respecta al nom caramella, convé consignar que hi ha qui suposa -i sembla que no va pas gens errat- que és una deformació del mot «camarella», donat a un antic instrument de música que acompanyava els cantaires, mentre aquests anaven de casa en casa, de pagesia en pagesia, entonant caramelles i demanant almoina, consistent, sobretot, en ous. D’aquí podria venir, per cert, allò dels populars ous de Pasqua.

A Barcelona, les caramelles no es generalitzaren fins cap allà l’any 1900. Però, per poder arrelar a la capital catalana, hagueren de prendre una fesomia ben diferent de la que tenien. I així, «abandonant» la Mare de Déu, els caramellaires entonaven cançons de caire satíric i polític. A més, moltes de les societats corals de Josep Anselm Clavé sortien a «fer caramelles», interpretant peces de no gaire bon gust, pels cafès i teatrets, així com per d’altres locals d’oci dels barris, i alguns grups solien anar a cantar «serenates» davant les cases habitades per noies -fadrines, en la seva majoria- que feien de bon veure.

De principis del segle XX és el cèlebre cuplet de la compositora olotina Càndida Pérez, al qual posà lletra «Joan Misterio», pseudònim de Joan Casas i Vila, que s’enceta així: «Al cel brillaven milers d’estrelles,/ era de Pasqua l’hermosa nit,/ el vent llençava les caramelles,/ cançons alegres entre el brogit». Aquest cuplet, titulat Les caramelles i estrenat per Pilar Alonso, el novembre del 1919, al barceloní Teatre Eldorado de la plaça de Catalunya, seria més endavant -ja en temps força actuals- interpretat exitosament per Núria Feliu i Rocío Romero i Grau, entre d’altres cantatrius, i evoca un xic tota aquella època caramellaire de Barcelona, tal com pot apreciar-se per la lletra que ve a continuació: «Quan el meu nòvio, que era el solista/ de l’Aliança del Poble Nou,/ sèrio lluïa sa veu d’artista,/ estava el barri ple com un ou./ I jo escoltava des del balcó/ les dolces notes d’eixa cançó: / Per tu, tan sols per tu, xamosa nina,/ d’amor ardent el meu cor sent un goig diví!/ Que és gran l’estimació que en mi domina,/ ja ho comprendràs quan estaràs/ soleta amb mi. Ai, sí!».

Això és un ínfim i innocent exemple del que, aleshores, succeïa al Cap i Casal. Posteriorment, però, la situació es normalitzà i, en conseqüència, per les places i carrers barcelonins es tornaren a cantar els goigs de la Mare de Déu del Roser, els de la Mare de Déu del Mont (o els de la Mare de Déu del Món, com tot fa creure que així caldria dir-ne) i els de la Mare de Déu de Núria. A Palau-sacosta, poble avui agregat a la ciutat de Girona, jo recordo que, durant els anys 50, els caramellaires hi entonaven, al final, el darrer dels citats goigs, mentre esperaven que els amos o masovers de les pagesies, que els havien escoltat embadalits, es mostressin la mar de generosos i que, com a premi a la seva actuació, els omplissin bé la cistella.

       Monument a Jacint Verdaguer, erigit al Santuari de la Mare de Déu del Mont

Emili Casademont i Comas     

(“Diari de Girona”)

L’historiador jueu Flavi Josep

Descendent d’una família sacerdotal distingida, Flavi Josep fou un historiador jueu, nascut a Jerusalem en els inicials i conflictius anys del cristianisme. El seu nom original era Josep ben Maties (o sigui, Josep, fill de Maties, un Maties que exercia el sacerdoci) i rebé una educació, qualificada de «privilegiada», que contribuí a desenvolupar els seus grans dots intel·lectuals i la seva prodigiosa memòria. Així, Flavi arribà a convertir-se en un home d’allò més expert en les qüestions relatives als principals partits polítics dels jueus, com el Fariseu, partit que participà en el govern de la nació. L’excés de zel dels fariseus cap a la lletra més que cap a l’esperit de les lleis, així com el fet de considerar-se dipositaris de la veritat religiosa, els valgué la denominació d’hipòcrites.

Flavi Josep, militant del dit Partit Fariseu, malgrat no compartir els seus punts de vista ultrareligiosos, tingué una bona relació amb la cort de Neró, abans de la sublevació jueva contra l’Imperi romà (any 66), però la seva posició en l’esmentat conflicte fou ambigua, atès que Flavi exposa dues versions contradictòries, en els seus escrits, sobre el paper que, a la província de Galilea, hi jugà. No obstant això, el més probable, segons els estudiosos, és que acabdillés els galileus en la revolta, després de preparar-los, i que intentés frenar l’avançament del poderós exèrcit romà de Vespasià (any 67), avançament que, al final, triomfà, circumstància que motivà que Flavi Josep fos fet presoner i lliurat, tot seguit, a Neró. Però, en profetitzar que el seu captor seria proclamat emperador, fet que no trigaria a passar, Vespasià, agraït, procedí a alliberar-lo. I, a partir de llavors, Flavi, que se sentia enlluernat per la vida brillant de Roma, gaudí del mecenatge imperial, tant del nou ocupant del tron com dels seus successors -Titus i Domicià-, i visqué a la ciutat romana, molt respectat per tothom i dedicat tranquil·lament a escriure, fins al moment de la seva mort, esdevinguda l’any 100, després d’haver-se casat, en diverses ocasions, amb escassa o nul·la fortuna, per culpa, gairebé sempre, de les seves esposes.

       

Poc temps abans abans d’exhalar el darrer sospir, Flavi Josep escrigué, entre el 93 i el 94, la història del seu poble, Antiguitats dels jueus, on féu referència a Jesús en un parell de pàragrafs. Així, en el primer, hi menciona l’assassinat de «Jaume, germà de Jesús, anomenat Crist». I en l’altre, el més important, hi relata el següent: «Per aquell temps, va aparèixer Jesús, un home savi. Va ser autor de fets realment prodigiosos, mestre de gent que rep amb goig la veritat. Va atraure molts jueus, així com molts que eren grecs. Quan Pilats, com a conseqüència d’una acusació feta pels principals entre nosaltres, el va condemnar a la creu, aquells que abans l’havien estimat no van deixar de fer-ho. I fins ara (Flavi Josep parla, com cal suposar, de l’any 93 o 94), la tribu dels cristians, anomenats així a causa de Crist, no ha pas desaparegut».

El text acabat de transcriure, que correspon a un capítol titulat «Testimonum Flaviaum» de la citada obra, constitueix un testimoni autèntic de l’existència de Jesús i de la seva personalitat. I hom considera que Flavi Josep fou el primer cronista a esmentar el fill de la Verge Maria, tot i que, durant el mateix segle I, alguns altres també ho feren, encara que d’una forma passatgera, bastant breu, i després -tot ho fan ben creure-, que ell. Aquest és el cas, per exemple, de Tàcit, el qual deixà escrit que «Jesús va patir la pena de mort sota el regnat de Tiber, en haver estat condemnat per Ponç Pilats, el procurador de Judea». I quant als evangelis canònics -els de Marc, Mateu, Lluc i Joan-, acceptats com a autèntics pel Vaticà, convé indicar que obvien infinitat de detalls de la vida de Jesucrist, cosa que fa que, d’aquesta, se’n sàpiga poquíssim -res, pràcticament, com aquell qui diu-, ja que es limiten a propagar, de forma principal, els ensenyaments de Crist, que després esdevindrien la religió avui practicada per molts milions de persones d’arreu del món, si bé no totes les esglésies cristianes (l’ortodoxa, l’anglicana i, en general, les denominades protestants) coincideixen plenament. Sempre hi ha quelcom que les diferencien de la catòlica.

L’obra Antiguitats dels jueus o Les antiguitats judaiques, com també és coneguda, es divideix en vint llibres i és escrita en grec, llengua que Flavi Josep dominava més que a la perfecció. Per això, hom afirma que el seu grec és bellíssim. Durant l’Edat Mitjana, Flavi fou un autor molt llegit. I el volum número XVIII d’Antiguitats dels jueus, que és allà on ell aporta una destacadíssima prova de la historiocitat de la figura de Jesús de Natzaret (historiocitat que es posava en quarantena), fou traduït al català cap a l’any 1400.

Flavi Josep fou, en definitiva, un personatge que, entre les lloances d’uns i les  crítiques d’altres (molta gent de Judea del seu temps el titllà de «traïdor» per haver-se passat a l’enemiga Roma), realitzà una gran tasca com a historiador de l’antic poble jueu, cosa que, en vigílies de Setmana Santa, m’ha semblat oportú recordar.

 

                          

Emili Casademont i Comas                                      

(“Dari de Girona”)

Dalí també bevia aigua de poliol

A Catalunya, igual que a la resta dels territoris de parla i costums catalans, hi ha hagut creences molt curioses entorn del dia de l’Encarnació, el 25 de març, que enguany s’escau diumenge que ve. Així, per exemple, hom creia que el Papa celebrava una missa solemne dedicada als cucuts. «Tots els cucuts del món -llegeixo en un llibre antic- se’n van cap a Roma, per tal d’assistir a llur missa. Un cop enllestida, surten, com en processó, i se situen dalt del campanar de la basílica de Sant Pere, des d’on s’escampen pertot arreu, basílica a la qual tornen per Sant Pere, a fi de concórrer a la solemne missa que el Sant Pare celebra en honor del príncep dels apòstols». D’aquí ve que un refrany digui que «Per la Mare de Déu de març/ el cucut surt de Roma,/ i per Sant Pere hi torna». Un refrany que havia estat molt popular i que, actualment, alguns pagesos encara solen «recitar».

I parlant de la Mare de Déu de març, cal indicar que aquesta també és coneguda, a determinats indrets de casa nostra, per la Mare de Déu de la farigola i per la Mare de Déu de les violetes. I és que el 25 de març, pocs dies després d’haver fet la seva aparició la primavera (aquest any, el 20, de matinada), la farigola floreix i adquireix virtuts i propietats excepcionals, segons s’afirma. I quant a les violetes, també s’afirma que, per la Mare de Déu de l’Encarnació, les violetes fan per darrere vegada olor. Per altra banda, i continuant amb les herbes i les flors, no es pot oblidar que, també per la Mare de Déu de l’Encarnació, floreix el poliol, herba que ho fa quatre cops l’any, és a dir, per les quatre festes de la Verge, igualment que el romaní. Abans, per cert, a casa meva en tenia, de romaní, plantat en un test, i podia ben observar que, en arribar el 25 de març, era gairebé florit (o, en ocasions, si feia bon temps, florit del tot), fet que corroborava allò que hom assegura.

Altrament, per l’Encarnació és el moment més adient per marcar els rellotges de sol, amb la finalitat que vagin bé i no pateixin cap variació, atés que és el dia de l’any, juntament amb el de Sant Miquel, el 29 de setembre, que l’astre rei està més segur, si hem de fer cas del que explicava darrerament, en un programa televisiu (el Divendres de TV3, en concret) i des de la població barcelonina de Centelles, una persona entesa en la matèria, la qual ressaltava que l’afició a «instal·lar» rellotges de sol no és pas cosa del passat, ja que, en l’actualitat, es manté ben viva -i no sols en l’àmbit rural-, si bé convé saber col·locar-los i orientar-los correctament perquè indiquin l’hora solar exacta.

Però tornem al poliol. El nom d’aquesta planta, «pulegim», prové del llatí «pulex», que vol dir puça, i abans es cremaven restes de poliol a les cases per mantenir-les allunyades d’aquests insectes tan «punyeteros». Es tracta d’una herba d’uns 50 centímetres d’alçada, de fulla verda perenne, que creix en llocs humits de muntanya i vora els rius, especialment, i que es pot trobar arreu de la Península Ibèrica, així com a diverses parts del món. Famosa en temps pretèrits, ja que els romans, a part que se servien del fum de les fogueres de poliol que feien per «espantar» les tempestes, utilitzaven la seva aigua, un cop bullides les fulles i flors de les plantes, sense menysprear-ne en absolut els troncs, per combatre moltes malalties, com les de l’aparell digestiu, les del dolor de la menstruació de les dones, la febre provocada per la grip, etcètera. En algunes poblacions de la muntanya pirinenca, hom afirma que el poliol floreix sempre la nit de Nadal, fet gens estrany, atès que és quan es commemora el naixement de Jesús, fill de la Verge Maria, en una cova, la situació de la qual no s’ha pogut encara determinar (hi ha qui s’inclina més pel poble de Natzaret que no pas pel de Betlem), esdeveniment que, segons l’Alcorà, es produí en un lloc apartat, prop de la frontera amb Egipte. El llibre sagrat dels musulmans (dictat per l’arcàngel sant Gabriel a Mahoma, diuen, i que qualifica Jesús de gran profeta, però de cap manera de fill de Déu) no vol «mullar-se» en la qüestió de la localitat on Maria, la virginitat de la qual defensa a capa i espasa, infantà.

     

Al poliol, convé remarcar-ho, sempre se li han arribat a atribuir moltes virtuts beneficioses per a la salut. Així, segons una vella tradició catalana, la Mare de Déu aconseguí alleujar els dolors del part gràcies a l’aigua d’aquesta planta que sovint prenia, cosa en la qual creia Salvador Dalí (jo li havia sentit dir). Per això, el genial artista empordanès, després de dinar o sopar, en bevia una bona tassa, per tal que l’ajudés a pair bé i poder prosseguir tot seguit, sense cap mena de dificultat, la seva tasca creativa, concretada, sobretot, en inspirats quadres pictòrics.

Dalí, en definitiva, igual que d’altres il·lustres personatges de casa nostra (conten que l’escriptor Josep Pla n’era un), fou un gran bevedor d’aigua de poliol, a part, com és prou sabut, d’aigua de Vilajuïga, l’antiquíssima aigua medicinal de Vilajuïga, que consumia habitualment durant els àpats. 

                   

                                         

                

Emili Casademont i Comas

La «Pamietes»

Dels quasi trenta llibres publicats per Teresa Pàmies, el primer que vaig llegir fou el titulat Quan érem capitans, guardonat amb el premi Joan Estelrich 1974. I cal dir que el vaig trobar realment interessant, ja que, entre d’altres fets, l’autora hi relata l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona. Una entrada, poc coneguda en detall, que es traduí en tot un gran drama per als últims valents defensors de la ciutat, on figurava la Pàmies, dirigent de les Joventuts del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i fundadora de l’Aliança Dóna Jove de Catalunya, organització femenina per ajudar aquells que combatien a la Guerra Civil. Ningú com ella, per tant, no podia narrar-la millor. Aleshores, Teresa Pàmies, nascuda a Balaguer (Lleida), on el seu pare militava al Bloc Obrer i Camperol, gaudia de molta popularitat per les seves activitats a favor de la Segona República. Entre els seus mítings, cal ressaltar-ne un: el que, al costat de Lluís Companys, féu a la plaça de toros Monumental.

La Pàmies, que ara ha mort a Granada, als 92 anys, i a casa d’un dels seus quatre fills, dos dels quals són fruit de la seva relació amb Gregorio López Raimundo, exsecretari general del PSUC -Sergi Pàmies n’és un-, era una autèntica i valerosa capitana. I així, poc abans d’abandonar Barcelona, a finals de gener del 1939, cridava a la resistència, quan l’exèrcit rebel de Franco iniciava l’ocupació de la ciutat, pel Tibidabo, mentre ajudava que les dones aixequessin, sota la seva direcció, una barricada en un carrer. L’obra, però, restà incompleta, ja que es veieren forçades a fugir. D’aquesta manera, la Pàmies hagué de deixar enrere, amb profund dolor, la seva mare, a qui ja no veuria mai més, atès que, el 1944, moriria a la Ciutat Comtal.

Abans de creuar la frontera, tot començant així un llarg exili, la «Pamietes»., que li deien, al capdavant d’un grup de dones, passà per Olot, on intentà infondre ànims i moral a l‘element femení de la capital de la Garrotxa, car els homes, qualificats de «cagats» per les olotines, pràcticament n’havien marxat tots davant el ràpid avançament dels anomenats «nacionales». Teresa Pàmies passà a França un dia fred i plujós de febrer, quan les autoritats franceses decidiren obrir les portes del seu país a una immensa allau de fugitus del terror franquista, mentre els gendarmes preguntaven a les noies, com ella mateixa explica al seu llibre, si eren verges…

L’exili de la «Pamietes» per països d’Europa i Amèrica (a Mèxic estudià periodisme en una universitat) durà fins al 1971, any en què tornà a Catalunya, perquè l’obra Testament a Praga, escrita conjuntament amb el seu pare, a qui havia retrobat a Txecoslovàquia, rebé el Premi Josep Pla 1970. I, a partir de llavors, s’instal·là de nou a Barcelona, on prosseguí la seva tasca literària, periodística i radiofònica (abans ja havia col·laborat des de l’exterior a les revistes Serra d’Or i Oriflama), una tasca que rebria els més importants guardons de les lletres catalanes. El seva última obra fou Informe al difunt, el 2006, un llibre-homenatge al seu marit López Raimundo, traspassat feia cinc anys, amb el qual no pogué viure amb plena llibertat fins al 1979, motiu que impedí que aquest donés el seu cognom a en Sergi -duu el de la mare-, atès que sempre s’hagué d’amagar, proveït, tant a l’Estat espanyol com a l’estranger, de documentació falsa.

I fou, en iniciar-se la dècada dels 80, quan, gràcies a la meva inoblidable amiga Maria Àngels Aglada, Premi Josep Pla 1978, vaig contactar amb la «Pamietes», ja que ella em facilità la seva adreça barcelonina. Es tractà d’un contacte epistolar breu, però del qual conservo un gratíssim record. I parlant de records, no puc deixar passar per alt la recordança que em féu de Teresa Pàmies la mítica expresidenta del Partido Comunista de España, Dolores Ibarruri, la «Passionària», quan, formant part d’un reduït grup de periodistes, la vaig visitar al seu domicili madrileny, on consumia els darrers temps de la seva existència, després d’haver retornat del seu dilatat exili i d’haver presidit, un cop desaparegut el règim de Franco, el Congrés de Diputats: «Le profeso muchísimo afecto y admiración. Siempre ha sido una gran luchadora en pro de los derechos de la mujer y de la democracia. Con sus libros, y contando con su dolorosa experiencia personal, ha descubierto a la actual generación todos los horrores de nuestra Guerra Civil, provocada por los franquistas al sublevarse contra el legítimo gobierno de la República, que causó infinidad de muertos, presos y exiliados». La Pàmies, l’any 1975, havia dedicat un assaig a la «Passionària», el titulat Una española llamada Dolores Ibarruri, personatge que tindria un dels més multitudinaris funerals celebrats a la capital de l’Estat.

A Teresa Pàmies, la veu de la qual alguna vegada havia jo pogut escoltar, en castellà o en català des de Girona, a través de la «Pirenaica», sempre la recordaré com la gran escriptora d’un passat històric que no voldríem tornar a veure repetit. Quan érem capitans és el meu llibre preferit de l’extensa producció literària de la «Pamietes», igual que ho és, també, per a un habitual tertulià d’Els Matins de TV3, segons confessava l’altre dia.

Emili Casademont i Comas