diumenge, 15 d’abril del 2007

La Troia gironina i el canvi climàtic


Troia és una antiquíssima ciutat de l'Àsia Menor, immortalitzada per Homer, les ruïnes de la qual es troben a la província turca de Canakkale, en una planúria, concretament, que s'estén entre els Dardanels i el mar Egeu. Els arqueòlegs, en els seus treballs d'excavació, hi han trobat un total de nou estrats, que corresponen a igual nombre de ciutats establertes al mateix lloc en el decurs dels segles. El sisè d'aquests estrats és el de la Troia homèrica; l'octau pertany a la ciutat que els grecs anomenaren Il·lió, i l'últim, el novè, a l'època romana. Això és el que, més o menys, hom pot llegir a qualsevol enciclopèdia que consulti.
Segons la llegenda, els grecs emprengueren una expedició, al segle XIII abans de Crist, per tal de venjar-se de l'ultratge que els havien fet els troians, en raptar París, rei de Troia, Helena, esposa de Menelau, rei d'Esparta, i rescatar-la. Agamenon, al capdavant de l'exèrcit grec, assetjà la ciutat durant deu anys. I, al final d'aquest llarg període de temps, els soldats de Grècia fingiren que es retiraven i, posant en pràctica una astúcia ideada per Ulisses, deixaren a la riba del mar un cavall enorme de fusta, cavall a l'interior del qual s'ocultaren els seus guerrers més braus. Els troians introduïren el cavall a la ciutat, pensant que es tractava d'un regal dels déus, i els grecs, en sortint-ne per sorpresa, pogueren apoderar-se de la plaça assetjada. Els seus habitants -infants inclosos- foren passats per les armes, o reduïts a l'esclavatge, i la ciutat patí les tràgiques conseqüències d'un paorós incendi, que l'arrasà. Amb tot, alguns troians aconseguiren escapar d'aquell fenomenal desastre i es refugiaren en diversos països, sobretot a Itàlia.
La Guerra de Troia és narrada en un cicle de poemes èpics, dos dels quals, La I·líada i L'Odissea d'Homer, es conserven sencers. La I·líada en descriu un episodi i l'altre explica el viatge de retorn a casa d'un dels líders grecs. Posteriorment, diversos poetes de la mateixa nacionalitat escrigueren d'altres parts de la història, cosa que també féu el poeta romà Virgili en la seva obra Eneida. Els grecs antics creien que els fets narrats per Homer eren totalment certs i situaven la Guerra de Troia als segles 12 o 13 abans de Crist. Més tard, però, se li donà el caràcter de relat mitològic i tothom ho acceptà. No obstant, l'any 1870, la situació canvià radicalment, ja que el prestigiós arqueòleg alemany Heinrich Schliemann realitzà unes excavacions al suposat escenari dels fets, seguides per moltes d'altres efectuades per col·legues seus, i tots coincidiren a afirmar que s'havia identificat l'autèntica ciutat de Troia. O sigui, que, avui dia, hi ha molta gent que està ben convençuda que la Troia homèrica arribà realment a existir i, per altra banda, sosté que també arribà a existir el poeta Homer, cosa posada abans molt en quarantena...
Tornant a aquells troians que aconseguiren fugir de la destrucció de la seva ciutat, Joan Amades recull, a les pàgines de la seva obra mestra, el Costumari català, una tradició, segons la qual alguns, embarcats en una nau, navegaren a la deriva i les ones els menaren cap al lloc on hi ha, actualment, la població gironina de Sant Julià de Ramis, ja que això passava quan la comarca del Gironès encara era mar i la platja s'estenia fins allà. Per tant, l'insigne folklorista explica -sempre segons la tradició, repeteixo- que Sant Julià de Ramis és la continuació d'una ciutat molt populosa, situada al peu d'un turonet immediat, anomenada Troia o Júlia, construïda per ells, que li donà nom. És probable, doncs, que Júlia es convertís, amb el temps, en Julià. I, més endavant, en Sant Julià, tenint en compte que el cristianisme propicià que molts pobles i ciutats adoptessin noms del seu santoral. «Segons la veu popular, aquesta gran ciutat era igual que la de Troia, la qual els seus fugitius volgueren imitar. Era de planta circular, amb una gran plaça al mig. Estava voltada de muralles, amb un sol portal que donava a l'únic carrer de la població, que s'estenia en cercles i més cercles, ara avançant, ara reculant, però sempre en forma de rodona i que acabava a la plaça, sense cap travesia ni altre carrer o carreró en tot el curs ni en tota la ciutat», conta Amades, tot afegint que «aquesta topografia sembla laberíntica, però no en té res; ben al contrari, com que només hi ha una via, res no té pèrdua perquè en el seu curs es troba tot».
Aquest sistema d'urbanització fou propi d'algunes ciutats antigues, entre les quals sobresortia Alexandria. I cal remarcar que, als afores de diverses poblacions angleses, s'hi poden trobar laberints d'aquest gènere, tallats de jardineria, qualificats, així mateix, de ciutats de Troia i que hom va a visitar en dies determinats, igual que passava abans amb la de Sant Julià de Ramis, on, fins ara fa uns 125 anys, el jovent dels pobles de la rodalia solia acudir el dia dels Sants Metges -sant Cosme i sant Damià-, que és el 27 de setembre, aprofitant la festa major de la localitat. «De la ciutat de Júlia o de Troia, es pot dir que no en resta res», afirmava Joan Amades el 1956, any en què s'edità, per primera vegada, el Costumari català. De qualsevol manera, recordo que, poc temps després d'haver finalitzat la Guerra Civil, encara jo havia sentit dir a alguns habitants de Sarrià de Ter que anaven a la festa major de Sant Julià de Ramis a veure els juliencs o les julienques (també hi havia qui en deia «ramiencs» o «ramienques») i, alhora, les petites restes que quedaven de la ciutat de Troia. O alguna pedra que creien que n'havia format part i que, com una preuada relíquia, s'emportaven a casa seva, per tal d'exhibir-la orgullosament...
Tot això que acabo d'explicar, benvolguts lectors, ve a tomb de l'Informe del Panell Intergovernamental de Canvi Climàtic (IPCC), presentat aquesta setmana a Madrid, segons el qual l'esmentat canvi tindrà, els propers anys, un impacte especialment negatiu a l'Estat espanyol, on el nivell del mar, abans que acabi el segle fa poc encetat (d'aquí a una setantena d'anys, asseguren), pujarà mig metre, fet que produirà que les platges en reculin entre 20 i 50, i moltes passin a millor -o a pitjor- vida. Això vol dir que les aigües de la Mediterrània, si s'acompleixen les prediccions alarmistes (cal advertir, emperò, que no tothom creu en aquesta mena de vaticinis catastrofistes), podrien inundar una petita part important de les comarques de Girona. Molt lluny, però (i això ja és un gran consol), d'aquella llunyaníssima època, en què les aigües del Mare Nostrum arribaven, per exemple, fins a la llegendària -o no tan llegendària, potser- Troia gironina, l'actual poble de Sant Julià de Ramis. O sigui, fins a una bona colla de quilòmetres terra endins...

Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona" (15-4-08)

1 comentari:

Anònim ha dit...

HOLA EMILI
SOC EN JAUME VALENTI
TING MOLT D'INTERES EN CONTACTAR AMB TU .
ESPERO QUE TOT ET MARXI LA MAR DE BEI LA SALUT TAMBE
JO MALAURADAMENT ARA NO ENTING SOBRADA, PERO TOT IRA BE
EL MEU CORREO PERSONAL ES :
canmayol@yahoo.es
M'AGARDARIA QUE ENS CONTATCTESIM
UNA ABRAÇADA
JAUME