A causa del meu matrimoni, estic emparentat de lluny amb la família Companys del Tarròs, motiu pel qual, quan em refereixo a Lluís Companys, sovint l'anomeno, com és lògic, el meu parent. I en complir-se -demà, dilluns- el 67è aniversari de la mort del president màrtir (fou afusellat, recordem-ho, la matinada del 15 d'octubre a Barcelona), considero adient relatar el fet -bastant ignorat- que originà el seu tràgic final. O sigui, el fet (els detalls del qual, per raons òbvies, conec força bé) de la detenció d'en Companys a França, país on es refugià, juntament amb alguns dels seus familiars més propers, el 1939. Una detenció, practicada per la Gestapo i instigada per la policia franquista, que en Lluís hauria pogut evitar (i sense gaires complicacions, segurament), si no l'hagués traït el seu gran amor de pare...
Lluís Companys tenia un fill, en Lluïset (molt enamorat, per cert, de Santa Cristina d'Aro i de Sant Feliu de Guíxols, localitats on solia passar els estius), que era deficient mental. El 14 de juny del 1940, quan les tropes alemanyes envaïren la capital de França, els parisencs abandonaren massivament la ciutat, temerosos de ser víctimes de les atrocitats dels nazis. I entre els fugitius, enmig d'una fenomenal bogeria col·lectiva, hi havia el director del sanatori de l'Abbaye que, amb el seu automòbil, s'emportava els dos malalts de més responsabilitat que tenia al seu càrrec: una princesa romanesa, també deficient mental, i el fill de Lluís Companys, tractat al centre pel metge català Anguera de Sojo. Però un bombardeig alemany obligà la multitud a ajeure's al terra i, en acabar-se aquell terrorífic moment, a en Lluïset l'arrossegà la riuada humana. Indocumentat, i sabent només pronunciar quatre mal comptades paraules en català, el pobre noi anà a raure a un batalló de l'Exèrcit francès, fins que un oficial, adonant-se del seu llastimós estat, se n'apiadà i féu que l'internessin en un centre psiquiàtric de la ciutat de Llemotges.
A la Baule, població de les costes atlàntiques franceses, Lluís Companys i la seva segona esposa, Carme Ballester (que no era pas la mare biològica d'en Lluïset), estaven molt angoixats, perquè tots els esforços que feien per localitzar el fill perdut resultaven estèrils. Mentrestant, tothom aconsellava el president que fugís, davant el perill de ser detingut pels alemanys, a punt d'ocupar aquella població on residia. «No marxaré d'aquí fins que trobi el meu fill, en Lluïset», repetia ell amb fermesa. I a començament del mes d'agost d'aquell any 1940, amb la Baule en poder dels nazis, la policia alemanya, acompanyada d'uns quants policies espanyols, detingué Lluís Companys i, tot seguit, procedí a traslladar-lo a París, des d'on, després de passar uns dies a la presó de la Santé, fou conduit a Madrid.
Per cert, cal remarcar, obrint un parentèsi, que l'últim periodista que «entrevistà» el meu parent (i escric entrevistà entre cometes, perquè tan sols hi pogué intercanviar unes frases molt breus i aquestes no es pogueren convertir en lletres d'imprenta) fou Juan José Castillo, segons ell mateix declarà en el decurs d'una de les darreres entrevistes que li foren fetes per televisió abans de finar. L'antic director d'El Mundo Deportivo, de Barcelona, i destacat comentarista esportiu de TVE, es trobava recollint informació de successos a la comisaria de policia de Saragossa (Castillo treballava, aleshores, en un diari de la ciutat de la Verge del Pilar), quan hi féu «parada i fonda» el cotxe que traslladava el detingut president de la Generalitat de Catalunya a la capital de l'Estat.
Carme Ballester -i torno a ella, després de tancar el parèntesi- es mobilitzà per localitzar en Lluïset, ja que l'estimava moltíssim, com si ella mateixa l'hagués portat al món. I la sort l'acompanyà, ja que el prefecte de Llemotges li comunicà que el fill del seu marit estava internat al psiquiàtric de la ciutat que ell governava, encara no ocupada pels nazis. El viatge de la Baule a Llemotges era difícil i molt arriscat. Però un periodista català, Josep Maria Tarragó, que treballava a França, s'oferí per anar a buscar en Lluïset, comptant amb l'ajut d'un carnet internacional de premsa reconegut pels alemanys. I després de múltiples peripècies, arribà a Llemotges, on es féu càrrec de la dissortada criatura, tot emportant-se-la, en un viatge que fou una veritable odissea i que s'inicià l'1 de novembre del 1940, cap a París, on el pobre Lluïset visqué amagat a casa del doctor Anguera de Sojo.
Posteriorment, el 1942, el fill de Lluís Companys quedà ingressat en un sanatori parisenc, en el qual emmalaltí greument i li hagueren de tallar una cama, fins que tres anys després, víctima de la tuberculosi, morí en plena joventut. El poeta Ventura Gassol fou un dels assistents a l'enterrament, segons m'explicà ell mateix una vegada, enterrament efectuat al cementiri de Saint-Mandé, després dels funerals oficiats en una església parisenca, i el fèretre fou recobert amb la senyera.
Però reculem en el temps i situem-nos en el mes d'octubre de l'any 1940, poques hores abans de l'afusellament de Companys. La seva germana Ramona, en anar-lo a veure a la presó de Montjuïc, li comunicà la gran notícia: «Lluís, han trobat el teu fill, en Lluïset...!». En sortir d'allà, emperò, la Ramona confessà a les amigues que l'acompanyaven: «Acabo d'enganyar el meu germà. Li he dit que han trobat en Lluïset, i això és fals. Ho he fet només per donar-li l'última satisfacció». Amb tot, cal ressaltar que la germana gran d'en Companys no digué pas, en realitat, cap mentida. Perquè, sense ella saber-ho, feia pocs dies que Tarragó havia retrobat en Lluïset en un centre de deficients mentals de Llemotges. I així, per tant, l'última satisfacció del meu paret (que, per «culpa» del seu gran amor de pare, insisteixo, es veié abocat a un tràgic final) fou del tot autèntica...
Carme Ballester morí l'any 1972, o sigui, 18 anys després de fer-ho en Lluïset. I les despulles d'ambdós, un cop localitzades el 1998, foren traslladades, el 24 de febrer del darrer any esmentat, a Barcelona, on reberen definitiva sepultura, el dia 3 de març següent, al panteó familiar del cementiri de Montjuïc, amb l'assistència de Jordi Pujol i Joan Reventós, presidents llavors de la Generalitat i del Parlament de Catalunya, respectivamente, i de Joan Clos, que era l'alcalde de la Ciutat Comtal. Un panteó familiar, situat de cara a la lluminositat de la Mediterrània, que sempre es troba ben cobert de formoses, fresques i aromàtiques flors. Sobretot, el dia de santa Teresa, el 15 d'octubre, trist aniversari del vil assassinat (que d'això realment es tractà) de Lluís Companys, comès pels franquistes...
Emili Casademont i Comas
Lluís Companys tenia un fill, en Lluïset (molt enamorat, per cert, de Santa Cristina d'Aro i de Sant Feliu de Guíxols, localitats on solia passar els estius), que era deficient mental. El 14 de juny del 1940, quan les tropes alemanyes envaïren la capital de França, els parisencs abandonaren massivament la ciutat, temerosos de ser víctimes de les atrocitats dels nazis. I entre els fugitius, enmig d'una fenomenal bogeria col·lectiva, hi havia el director del sanatori de l'Abbaye que, amb el seu automòbil, s'emportava els dos malalts de més responsabilitat que tenia al seu càrrec: una princesa romanesa, també deficient mental, i el fill de Lluís Companys, tractat al centre pel metge català Anguera de Sojo. Però un bombardeig alemany obligà la multitud a ajeure's al terra i, en acabar-se aquell terrorífic moment, a en Lluïset l'arrossegà la riuada humana. Indocumentat, i sabent només pronunciar quatre mal comptades paraules en català, el pobre noi anà a raure a un batalló de l'Exèrcit francès, fins que un oficial, adonant-se del seu llastimós estat, se n'apiadà i féu que l'internessin en un centre psiquiàtric de la ciutat de Llemotges.
A la Baule, població de les costes atlàntiques franceses, Lluís Companys i la seva segona esposa, Carme Ballester (que no era pas la mare biològica d'en Lluïset), estaven molt angoixats, perquè tots els esforços que feien per localitzar el fill perdut resultaven estèrils. Mentrestant, tothom aconsellava el president que fugís, davant el perill de ser detingut pels alemanys, a punt d'ocupar aquella població on residia. «No marxaré d'aquí fins que trobi el meu fill, en Lluïset», repetia ell amb fermesa. I a començament del mes d'agost d'aquell any 1940, amb la Baule en poder dels nazis, la policia alemanya, acompanyada d'uns quants policies espanyols, detingué Lluís Companys i, tot seguit, procedí a traslladar-lo a París, des d'on, després de passar uns dies a la presó de la Santé, fou conduit a Madrid.
Per cert, cal remarcar, obrint un parentèsi, que l'últim periodista que «entrevistà» el meu parent (i escric entrevistà entre cometes, perquè tan sols hi pogué intercanviar unes frases molt breus i aquestes no es pogueren convertir en lletres d'imprenta) fou Juan José Castillo, segons ell mateix declarà en el decurs d'una de les darreres entrevistes que li foren fetes per televisió abans de finar. L'antic director d'El Mundo Deportivo, de Barcelona, i destacat comentarista esportiu de TVE, es trobava recollint informació de successos a la comisaria de policia de Saragossa (Castillo treballava, aleshores, en un diari de la ciutat de la Verge del Pilar), quan hi féu «parada i fonda» el cotxe que traslladava el detingut president de la Generalitat de Catalunya a la capital de l'Estat.
Carme Ballester -i torno a ella, després de tancar el parèntesi- es mobilitzà per localitzar en Lluïset, ja que l'estimava moltíssim, com si ella mateixa l'hagués portat al món. I la sort l'acompanyà, ja que el prefecte de Llemotges li comunicà que el fill del seu marit estava internat al psiquiàtric de la ciutat que ell governava, encara no ocupada pels nazis. El viatge de la Baule a Llemotges era difícil i molt arriscat. Però un periodista català, Josep Maria Tarragó, que treballava a França, s'oferí per anar a buscar en Lluïset, comptant amb l'ajut d'un carnet internacional de premsa reconegut pels alemanys. I després de múltiples peripècies, arribà a Llemotges, on es féu càrrec de la dissortada criatura, tot emportant-se-la, en un viatge que fou una veritable odissea i que s'inicià l'1 de novembre del 1940, cap a París, on el pobre Lluïset visqué amagat a casa del doctor Anguera de Sojo.
Posteriorment, el 1942, el fill de Lluís Companys quedà ingressat en un sanatori parisenc, en el qual emmalaltí greument i li hagueren de tallar una cama, fins que tres anys després, víctima de la tuberculosi, morí en plena joventut. El poeta Ventura Gassol fou un dels assistents a l'enterrament, segons m'explicà ell mateix una vegada, enterrament efectuat al cementiri de Saint-Mandé, després dels funerals oficiats en una església parisenca, i el fèretre fou recobert amb la senyera.
Però reculem en el temps i situem-nos en el mes d'octubre de l'any 1940, poques hores abans de l'afusellament de Companys. La seva germana Ramona, en anar-lo a veure a la presó de Montjuïc, li comunicà la gran notícia: «Lluís, han trobat el teu fill, en Lluïset...!». En sortir d'allà, emperò, la Ramona confessà a les amigues que l'acompanyaven: «Acabo d'enganyar el meu germà. Li he dit que han trobat en Lluïset, i això és fals. Ho he fet només per donar-li l'última satisfacció». Amb tot, cal ressaltar que la germana gran d'en Companys no digué pas, en realitat, cap mentida. Perquè, sense ella saber-ho, feia pocs dies que Tarragó havia retrobat en Lluïset en un centre de deficients mentals de Llemotges. I així, per tant, l'última satisfacció del meu paret (que, per «culpa» del seu gran amor de pare, insisteixo, es veié abocat a un tràgic final) fou del tot autèntica...
Carme Ballester morí l'any 1972, o sigui, 18 anys després de fer-ho en Lluïset. I les despulles d'ambdós, un cop localitzades el 1998, foren traslladades, el 24 de febrer del darrer any esmentat, a Barcelona, on reberen definitiva sepultura, el dia 3 de març següent, al panteó familiar del cementiri de Montjuïc, amb l'assistència de Jordi Pujol i Joan Reventós, presidents llavors de la Generalitat i del Parlament de Catalunya, respectivamente, i de Joan Clos, que era l'alcalde de la Ciutat Comtal. Un panteó familiar, situat de cara a la lluminositat de la Mediterrània, que sempre es troba ben cobert de formoses, fresques i aromàtiques flors. Sobretot, el dia de santa Teresa, el 15 d'octubre, trist aniversari del vil assassinat (que d'això realment es tractà) de Lluís Companys, comès pels franquistes...
Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona" (14-10-07)
1 comentari:
Coneixia aquest episodi de la detenció de Companys preocupat per la sort que havia pogut ocòrrer el seu fill Lluiset.
Coneixo també que el Dr. Emili López i Mira, havia portat també Lluiset arrel de la seva malaltia. I aquesta amistat entre el Dr. López Mira i el president Companys va posibilitar que, en esclatar la guerra civil, en la seva condició de director mèdic del Manicomi de Senyores de Sant Boi de Llobregat, acoseguis un salvoconducte i, d'aquesta manera, les monges del sanatori -- Germanes Hospitalàries del Sagrat Cor de Jesus -- poguessin arribar sense cap contratemps a Barcelona i embarcar fins a Italia, salvant la vida.
Publica un comentari a l'entrada