diumenge, 7 d’octubre de 2007

Un poeta i una pregària


El poeta es diu Carles Fages de Climent i la pregària, Oració al Crist de la Tramuntana. I d'aquest poeta i d'aquesta pregària tan senzilla i bonica, que es deu a la inspiració d'en Fages, crec que val la pena que en parli, atès que dilluns passat, dia 1 del tardoral mes d'octubre, féu 39 anys que l'eximi poeta exhalà el darrer sospir, a l'Hospital de Figueres, després de patir una llarga i lenta agonia.

Fages de Climent, que durant aquesta llarga i lenta agonia a què m'acabo de referir havia «jugat» amb la Parca, tot dedicant-li, entre coma i coma, alguns dels seus enginyosos epigrames, havia nascut a la capital de l'Alt Empordà el 1902. Essent molt jove -només tenia 22 anys-, ja es donà a conèixer com a poeta, amb la publicació de Les bruixes de Llers, prologat per Ventura Gassol i il·lustrat per Salvador Dalí. L'aparició d'aquest llibre constituí un gran èxit. Carles Rahola, l'insigne escriptor i historiador que havia de morir afusellat (assassinat, més ben dit) per les tropes franquistes que ocuparen Catalunya, considerà que aquesta obra significava la revelació d'un talent èpic. I en la seva Antologia de prosistes i poetes catalans, publicada a Girona el 1933, no dubtà a incloure-hi Carles Fages de Climent, al costat de prohoms de les nostres lletres, com Pompeu Fabra, Àngel Guimerà, Joan Alcover, Anicet de Pagès, Guerau de Liost (pseudònim de Josep Bofill i Mates), Josep Maria de Sagarra i Caterina Albert i Paradís (Víctor Català), entre d'altres.

Fages de Climent, però, com assenyalà una vegada l'escriptor Joan Guillamet i Tuébols, autor de celebrades peces literàries sobre bruixeria, fou igualment un excel·lent poeta líric. I així ho demostrà, temps després de la sortida de Les bruixes de Llers, amb un llibre de poemes intitulat Tamarius i Roses. D'altra banda, cal dir que també conreà el gènere dramàtic, amb obres com El bruel, inspirada en una llegenda entorn dels aiguamolls que hi havia hagut al voltant de Castelló d'Empúries, on els Fages tenien la seva casa pairal; El jutge està malalt, una farsa en tres actes i en vers; La Dama d'Aragó, una tragèdia històrica i mig llegendària inspirada en la famosa cançó popular del mateix nom, etcètera, obres que foren exitosament representades -i algunes àdhuc estrenades- als millors teatres barcelonins, així com per aquell cèlebre i enyorat quadre escènic de Ràdio Barcelona. I encara podria esmentar tot un seguit de magnífiques peces més, en prosa i en vers, de Fages de Climent: Balada del Sabater d'Ordis, amb pròleg d'Eugeni d'Ors i epíleg de Salvador Dalí; Climent, que tracta de la vida de dos dels seus avantpassats, els quals jugaren un paper rellevant en les lluites polítiques d'ara fa un parell de segles, etc., sense oblidar, naturalment, Somni de Cap de Creus, el darrer poemari d'en Fages, que acabà d'escriure trobant-se ja a punt de morir, ajudat per Montserrat Vayreda, i que s'ha editat recentment. Tal com algú ha destacat, Carles Fages de Climent era un home d'una qualitat intel·lectual inqüestionable. Posseïa una sòlida formació universitària, ja que havia cursat els estudis de Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona, i era un home, també, convençut de l'herència clàssica que, mitjançant l'importantíssim centre de cultura que fou Empúries, l'Empordà rebé de Grècia i de Roma, convicció que es respira arreu de la seva extensa i variada obra.

Poeta, escriptor, crític d'art i periodista (fou un destacat col·laborador, per exemple, de La Vanguardia i de Los Sitios, com han posat últimament en relleu, pel que respecta a aquest darrer rotatiu, alguns treballs seus apareguts al Diari de Girona, dins la secció «Articles històrics»), Fages de Climent es començà a trobar malament aquell estiu del 1968. I l'acollí, tot primer, Josep Martí i Roca, a casa seva. O sigui, en aquella popular pensió que aquest regentava al figuerenc carrer de Joan Maragall, el menjador de la qual, per la gran quantitat de valuoses pintures que penjaven a les seves parets, era un autèntic museu artístic. Mai els amics i admiradors d'en Fages (la immensa majoria, avui ja traspassats) no el deixaren sol. Sempre, fins al moment del seu decès, tingué al seu costat, ultra la família, poetes i poetesses, com Maria dels Àngels Vayreda (més tard, premi Fastenrath de novel·la catalana, per la seva obra Encara no sé com sóc) i la seva germana Montserrat; pintors com Joan Sibecas, i periodistes, com jo mateix (ell, sense perdre el seu bon humor habitual, deia que el fill que la meva dona i jo esperàvem havíem de batejar-lo amb el nom d'Emiliano, atès que ens diem Emília i Emili), periodistes que informàvem als mitjans de comunicació sobre el curs de la malaltia de Fages de Climent. Val a dir que, quan morí, tots el diaris de Barcelona, així com Los Sitios de Girona, dedicaren grans espais a glossar l'extraordinària figura literària i poètica d'aquest il·lustre fill de Figueres, nascut al mateix carrer en què també ho havien fet Narcís Monturiol i Salvador Dalí. A Los Sitios, per cert, jo hi vaig publicar un extens treball, que m'encarregà l'aleshores director del rotatiu, Gonzalo Garrido. I també en vaig publicar un d'igual mida a l'important diari de tarda barceloní El Noticiero Universal, sota el títol Una vida dedicada a la poesía, treball que, posteriorment, he vist que, tot i dur la meva signatura en lletres grosses, apareix relacionat, en un catàleg editat amb motiu de la commemoració de la naixença de Fages, com d'autor anònim...

I el dia 2 d'octubre, una enorme gentada es donà cita a Castelló d'Empúries, per tal d'acompanyar el poeta al seu darrer estatge terrenal, mentre Dalí li enviava, des de Portlligat, un ram de flors. Fages de Climent, per cert, feia anys que havia profetitzat (per mitjà d'una auca titulada El rodolí de la Gala i en Dalí) que el genial pintor arribaria a tenir, a Figueres, un museu colossal. I mentre això succeïa, més que mai ens venien a la memòria, a tots els que assistíem a l'enterrament, els meravellosos versos que un inspirat dia Fages dedicà, en forma de fervorosa pregària, al Crist de la Tramuntana: «Braços en creu damunt la pia fusta,/ Senyor, empareu la closa i el sembrat,/ doneu el verd exacte al nostre prat/ i mesureu la tramuntana justa/ que eixugui l'herba i no ens expolsi el blat». Una pregària que ha contribuït moltíssim a immortalitzar la figura del seu autor i que, al llarg d'un bon grapat d'anys, cada dia, a l'hora de l'Àngelus, escamparen arreu de l'Empordà i del Rosselló, on bufa igualment aquest vent del nord, les antenes de Ràdio Popular de Figueres, emissora eliminada per la cadena Cope, propietat avui del sector més retrògad de l'Església catòlica espanyola, que, des de Madrid, tantíssim es destaca, malauradament, pels seus insults a Catalunya...


Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona" (7-10-07)