diumenge, 28 d’octubre de 2007

Sant Narcís i les Fires de Girona


En un capvespre tardoral amarat d'encís, d'alegria i d'animació de cap a les acaballes del mes d'octubre, cada any comença a giravoltar la nòria de les Fires de Girona. Només, de vegades (i aquesta circumstància s'ha repetit bastant en determitats moments de la història), amb una nota que podríem qualificar de discordant. O sigui, la dels núvols, que vessen unes llàgrimes -inevitablement, acompanyades d'una temperatura un xic freda- damunt la ciutat dels quatre rius. I això féu que, un dia ja força llunyà (deixant de banda el lògic empipament que el fenomen em produïa), em sentís poeta i es forgessin a la meva ment, en contemplar com les daurades fulles dels plàtans de la Devesa rebien uns delicats òsculs mullats, aquests senzills (i, en opinió d'alguns, inspirats i encertats) versos: «Ploren els núvols del cel/ i ses llàgrimes, en caure/ besen unes fulles d'arbre/ que tenen color de mel...».

Però les llàgrimes no són sempre producte d'una aflicció, d'una pena. Sovint, com és sabut, signifiquen tot el contrari. És a dir, exterioritzen moments de felicitat, de joia. I, potser, quan els núvols obren l'aixeta dels dipòsits dels seus plors, en encetar-se la gran setmana gironina, és perquè experimenten el goig del retrobament amb les Fires i Festes de Sant Narcís, tan tradicionals, formoses i catalanes. És probable, doncs, que l'emoció del retrobament entendreixi els fràgils cors d'aquests romàntics núvols. De tota manera, però, convé pregar-los que sàpiguen reprimir les seves emocions, a fi que, amb el màxim esplendor possible, deixin celebrar les Fires de Girona, presidides, durant tots els dies de la seva durada, pels acariciadors raigs del sol de tardor. Sant Narcís els ho agrairà d'allò més. I també, és clar, els gironins.

Demà, dia 29 d'octubre, serà festa grossa a Girona, ja que la ciutat celebrarà la diada de sant Narcís, el patró i protector de la Tres Vegades Immortal capital de la comarca del Gironès. El sant que, l'any 1285, durant el setge de la població per part dels francesos, comandats per Felip l'Ardit, enemic de Pere III, féu sortir del seu sepulcre unes mosques terribles (morades i negres i verdes i vermelles), que eren verinoses i que derrotaren l'exèrcit de l'altra banda de la ratlla pirinenca. Aquest fou el cèlebre Miracle de les mosques, que es produí, concretament, quan els francesos volien anar a profanar el bagul provisional del sant, que li havia construït un fuster gironí. Al carrer de la Barca, per cert, hi ha un petit carreró dit de Les Mosques, que res no té a veure amb elles. Però sí, segons es diu, amb la vida de sant Narcís, car, antigament, hi existí una casa senyorial, habitada per persones cristianes, on una vegada el sant trobà refugi, quan era perseguit pels seus enemics. Sant Narcís estava perdut, atrapat, ja que aquells malvats havien descobert el seu amagatall. Però, per inspiració divina, trobà la manera de despistar-los, servint-se d'un enginyós trucatge de petjades. I així, mentre el cercaven per un costat de la casa, el sant arribava al temple tranquil·lament i donava gràcies al Senyor per l'ajut que d'Ell acabava de rebre. Aquest fet fou conegut per Les petjades de sant Narcís, petjades que, al llarg de molts anys, es conservaren intactes. Després, el temps les esborrà...

Sant Narcís, nascut de pares cristians i nobles, i educat en la religió de la seva família (cal advertir, però, que ningú no sap a quin lloc veié la primera llum de la vida, ni tampoc si són veritat o no moltíssimes coses que d'ell es conten), per la seva virtut i ciència fou consagrat bisbe. I mogut per un celestial impuls, se n'anà a la ciutat d'Augsburg (Alemanya), on s'hostatjà a casa d'una noia de vida llicenciosa anomenada Afra, noia que les oracions de monsenyor Narcís alliberaren d'aquesta malaurada situació, tot arribant, amb el temps, a ser canonitzada. Ben a prop de Girona, precisament, a Sant Gregori, hi té una ermita dedicada. O sigui, la coneguda ermita de Santa Afra, que és un lloc tradicional de pelegrinatge. I fou des d'Augsburg (sempre seguint allò que conta la tradició més estesa) que sant Narcís es traslladà a Girona, la ciutat més bonica d'Espanya, juntament amb Toledo, elogi fet pel filòsof Miguel de Unamuno. I els gironins, que no tenien pastor, l'aclamaren com a prelat. Tres anys després, quan els cristians creixien en gran nombre, mercès als ensenyaments del sant, els gentils determinaren matar-lo. I el bisbe Narcís patí martiri, mentre celebrava la Santa Missa. Això passava, diuen, l'any 307, durant la persecució contra ells decretada per l'emperador romà Dioclecià.

Sant Narcís té un miracle la mar de bonic. Segons es conta, alguns gironins pensaren un dia que, si posaven quelcom en contacte amb el cos incorrupte del sant, allò adquiriria grans virtuts. Així les coses, un 29 d'octubre hi col·locaren unes pomes que, dies després, retiraren del sepulcre i les guardaren com si fossin relíquies. I tanta i tanta fe dipositaren en aquelles pomes que, en tocar-les, molts malalts afirmaven que es guarien, alhora que hom explica que, en repetides ocasions, apaivagaren, llençant-ne algunes a l'Onyar, les temibles crescudes d'aquest riu, que passa pel bell mig de la ciutat de Girona, quan el seu desbordament era ja imminent...

I en la diada de Sant Narcís, els gironins van a l'església excol·legiata de Sant Feliu, la del campanar punxegut i escapçat, per tal de venerar el sant. Tothom li demana favors, amb la seguretat que serà escoltat. I tothom, també, va a cercar un mica de cotó fluix beneït. Un cotó fluix de sant Narcís que, segons la creença popular, té la virtut de guarir el mal d'orella, perquè ha tocat el sepulcre (no el cos, que Déu sap on, el pobre, anà a raure) del gloriós patró de Girona. I grans i petits, així mateix, fan via cap a la Devesa, perquè allà hi ha un bon ambient firal: «(...) I els centenaris plàtans de l'encisadora Devesa, tan "retratada" pels pinzells màgics de Santiago Rusiñol, han començat a teixir un pal·li meravellós, amb les seves primeres fulles daurades per la tardor. Un pal·li llarg. Molt llarg. Tant i tant que abriga els passeigs i avingudes del formós i romàntic parc, on s'han donat cita les clàssiques parades dels firaires. Uns passeigs i avingudes que també han començat a lluir una bonica catifa de color d'or i d'aram, feta per les primeres fulles dels arbres que han caigut a terra, espolsades per tots els vents, entre els quals no hi ha mancat aquell vent fresquet de tramuntana d'una bella sardana, que porta lletra de l'inspirat i recordat escriptor gironí Joaquim Ruyra». Aquest petit text forma part d'un capítol dedicat a les Fires de Girona, la meva estimada ciutat natal, així com la del meu nét -en Marc-, que, quan jo era bastant jovenet, vaig publicar en un llibre, interpretant allò que, emocionat, veia. O, si més no, que creia veure...


Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona" (28-10-07)

1 comentari:

Anònim ha dit...

Hola!

Estic fent un treball de recerca sobre el barri del Pou Rodó de Girona, és a dir l'antic barri "xino".

I des de que estic investigant, he decobert el perquè dels carrers del barri, com per exemple la creença de l'existència de les petjades del Sant en una casa.

M'agradaria posar-me en contacte amb vosté, ja que crec que disposa de molta informació, i que em podra ajudar amb tal treball.

El meu nom és Neus Armengol Calsina, i estic estudiant 1r de Batxillerat a l'IES JAUME VICENS VIVES.

Si disposa d'una mica de temps per a mi, m'agradaria que es posés en contacte mab mi a ll' e-mail següent: naves_91@msn.com


Moltes gràcies.