El cuplet català i la seva mare

Càndida Pérez, la mare del cuplet català

Núria Feliu, en iniciar-se el 1971, volgué fer reviure als barcelonins les antigues glòries del cuplet català. «Encara que només sigui per una nit -digué-, em proposo omplir l’aire i l’ambient del Paral·lel de cuplets catalans, igual que fa molt de temps ho van fer la Pilar Alonso, la Mercè Serós o la Raquel Meller». I així, l’1 de març del citat any 1971 -ara ha fet, per tant, quatre dècades- organitzà a El Molino «La nit del cuplet català», nit que, en contra del que molts opinaven (aquest era el cas, per exemple, de l’eminent crític teatral i periodista Sebastià Gasch), constituí un èxit apoteòsic. A l’espectacle, hi assistí, especialment convidada, la compositora Càndida Pérez (Olot,1893-1989), que pogué comprovar que el públic acollia els seus vells cuplets, com La Marieta de l’ull viu, amb el mateix embriagament i emoció que quan s’estrenaren mig segle enrere. I indiquen les ressenyes publicades a la premsa barcelonina de l’època que, un cop acabada la funció, Núria Feliu i alguns amics, entre ells la mateixa Càndida, creuaren el carrer i anaren a dipositar al monument de la Meller una bona part de les roses que el públic havia llançat a la Núria, com a premi del seu triomf, mentre actuava al petit escenari d’El Molino. Per altra banda, cal afegir a tot això que, poques setmanes més tard, Núria Feliu enregistrà alguns d’aquells cuplets en un disc, editat per Hispavox, amb el títol genèric El cuplet a Barcelona.

Fent un xic d’història, convé ressaltar que, un bon dia d’aquells anys 20 del segle passat, a Pilar Alonso se li ocorregué la idea, actuant al Teatre Eldorado de la barcelonina Plaça de Catalunya, de cantar el cuplet català Les Caramelles, compost per Càndida Pérez, després d’haver-ho fet en castellà, que era com s’interpretaven totes aquestes cançons «pícares» i plenes de frases amb doble sentit, i el públic, entusiasmat, demanant-ne més, féu néixer el cuplet català (ho relata així Sempronio, l’antic cronista oficial de la Ciutat Comtal), que, a partir d’aquell moment, es divulgà pertot arreu, assolint una gran popularitat. Una popularitat, però, de la qual restà exclosa la Càndida, atès que, com ha dit el seu biògraf Josep Maria Canals i Ferrarons, «la seva condició de dona impedia que fos reconeguda com a compositora». Això explica que la signatura de Càndida Pérez no aparegui en moltes de les partitures (la de L’orfeonista, la del Ball de rams, la de La cançó de la dida, la de La muller d’en Manelic, etcètera) que ella escrigué. Altrament, i tal com ha assenyalat igualment Canals, tampoc no es reconegué que «Càndida Pérez fos una de les poques artistes que, mitjançant les seves cançons (moltes interpretades per ella mateixa), van donar a conèixer la llengua catalana a Europa i Amèrica».

Últimament, la cantant Rocío Romero i Grau i la pianista Elisabet Planagumà, creadores de la campanya Càndida memòria (han enregistrat en disc els cuplets de la Càndida i actuen sovint pertot Catalunya), oferiren un recital a Figueres, que resultà brillantíssim. La coral Les Veus de l’Empordà, constituïda per membres del Casal de la Gent Gran de la capital altempordanesa, cantà, per començar, dues peces de Càndida Pérez, Les Caramelles i L’emperadriu. A continuació, el pianista local Josep Soy, que té més de 80 anys, tocà el cuplet La muller d’en Manelic; després, Josep Maria Canals explicà tots els detalls de la vida de la Càndida, l’autèntica mare del cuplet català, i, finalment, Rocío i Planagumà, interpretaren les dues peces programades de la compositora olotina, dues peces que, a petició d’un públic realment entusiasmat en escoltar La Marieta de l’ull viu (i, sobretot, en escoltar la meravellosa veu de Rocío Romero, acompanyada de la seva juvenil i gràcil figura, entonant allò de «Jo sóc la criticada Marieta...»), féu que en fossin bastants més. I és que els cuplets de Càndida Pérez, malgrat el pas del temps, continuen, com bé ha assegurat algú, «despertant l’alegria i l’expectació d’aquelles persones que viuen intensament el sentit històric de la nostra cultura».

Amb la Rocío, vaig parlar-hi una bona estona. I li vaig comentar que, de petit, havia vist la Meller, formant part d’un espectacle d’Els Vienesos, Melodías del Danubio, al llavors anomenat Teatro Español del Paral·lel barceloní, situat ben a prop de l’entrada al popular carrer de les Tàpies, avui completament transformat i modernitzat. Això degué ser per allà l’any 1946. I també li vaig comentar que, poc abans que la famosa cantatriu aragonesa-catalana morís (l’estiu del 1962) en una residència per a ancians de la Ciutat Comtal, vaig tenir ocasió de conèixer-la personalment. «I no li va parlar de Càndida Pérez?», em preguntà Rocío Romero. «Doncs no. No me’n va pas parlar», li vaig respondre. Aquell fet no sorprengué gaire a Rocío, atès que Raquel Meller (i el mateix succeí amb Pilar Alonso i Mercè Serós) pretenia -tot ho fa ben pensar- que el públic arribés a creure que els cuplets de Càndida Pérez (un d’ells, El noi de la mare, l’estrenà a París) eren seus. «La Càndida, que ja va sortir aquella nit del 1971 d’El Molino molt “escaldada”, no mereixia allò», lamentà Rocío Romero. I, lògicament, li vaig donar tota la raó.

Rocío Romero i Grau

Emili Casademont i Comas
(«Diari de Girona»)

Sebastià Gràcia (In memoriam)

A Sebastià Gràcia i Petit, que acaba de morir a Lleida, a l’edat de 84 anys, la capital del Segrià, on nasqué i visqué tota la vida, li havia concedit la medalla d’or de la ciutat, el 2007, i la Generalitat de Catalunya, per la seva part, la Creu de Sant Jordi, el 1987, uns guardons ben merescuts, atès que fou un destacadíssim promotor de la cultura catalana i, d’una manera en particular, de la sardana. Amb en Sebastià, m’hi unia una gran amistat, tal com deixa endevinar el fet que el meu nom aparegui en la seva biografia, on es fa constar, entre d’altres coses, que s’afegí a la iniciativa que vaig dur a terme des del Diari de Girona i la revista Som, perquè el 2007 fos declarat «L’Any de La Santa Espina», en commemorar-se el centenari de l’estrena d’aquesta sardana, objectiu que, malauradament, no s’arribà a aconseguir, tot i que diverses poblacions d’arreu de Catalunya ho feren pel seu compte, ja que, en acabar els seus aplecs, les cobles la interpretaren.

A propòsit de la meva petició adreçada a les autoritats competents, vaig publicar un article, a instàncies de Sebastià Gràcia i al butlletí-programa del XLI Aplec de la Sardana de Lleida, on recordava el següent: «La nit del 19 de gener del 1907, al Teatre Principal de Barcelona s’estrenà la rondalla, en tres actes i sis quadres, titulada La Santa Espina, del poeta Àngel Guimerà, musicada per Enric Morera. I cal destacar que l’èxit d’aquella estrena d’ara fa cent anys fou realment apoteòsic, ja que, a continuació, l’obra es representà 200 vegades seguides, en les quals intervingueren 31 personatges, a més de molts comparses, una orquestra i un cor, tot assolint ràpidament la seva sardana una gran popularitat. Un fet, aquest últim, gens sorprenent, atès que, en la dita peça, s’hi apleguen una bella música i una inspirada i patriòtica lletra, encetada així: «Som i serem gent catalana/ tant si es vol com si no es vol,/ que no hi ha terra més ufana/ sota la capa del sol!». I, en aquell mateix article, també hi recordava que La Santa Espina havia estat maleïda per dos dictadors, els generals Miguel Primo de Rivera i Francisco Franco, fins al punt d’arribar-la a prohibir i de fer «ratllar» els discos que tenien les emissores de ràdio, on hi havia aquesta sardana enregistrada.

Per altra banda, vull ressaltar que Sebastià Gràcia (que, tot sovint, em solia citar, o em dedicava algun escrit, en la seva secció setmanal «La Veu de la Sardana», del diari lleidatà La Mañana, igual que ho feia en el seu programa també sardanista setmanal de Ràdio Lleida), fou qui féu que es retés, a l’Aplec de Lleida del 2000, un emotiu homenatge pòstum a Josep Fontbernat, en el qual s’interpretà la sardana Ja no et veuré mai més, original d’aquest insigne músic, escriptor i polític, fill d’Estanyol (Bescanó), acabada llavors de recuperar, juntament amb la del compositor gironí Lluís Duran, titulada Recordant Fontbernat. Una sardana, Ja no et veuré mai més, que gravà en un CD La Principal de la Bisbal, cobla que, gràcies a ell -em refereixo, és clar, a Fontbernat-, efectuà la primera sortida a l’estranger, quan, el 1926, el mestre estanyolenc es trobava exiliat a França, al costat de Francesc Macià, i aquest, el futur president de la Generalitat, preparava la invasió (que resultà frustrada a causa d’una traïció) del territori català, per Prats de Molló, a fi d’alliberar-lo de la dictadura «primoriverista». Aquell homenatge motivà que, també a instàncies de Sebastià Gràcia, jo publiqués un article, al butlletí-programa de l’Aplec de Lleida de l’al·ludit any 2000, explicant qui era Josep Fontbernat, tot i que, ben mirat, gairebé no calia, atès que encara era prou recordat a les terres lleidatanes, on molta gent havia escoltat cada dia el seu Glossari andorrà, emès per la Ràdio de les Valls, de titularitat francesa, instal·lada al veí Principat d’Andorra, país en què Fontbernat morí a començament del 1977, després d’haver-hi viscut gran part del seu segon exili, iniciat en finalitzar la Guerra Civil.

L’any 1940, Sebastià Gràcia, que seria membre més endavant de l’Orfeó Lleidatà, s’atreví a fundar, en aquella dificilíssima època, una colla sardanista a la seva ciutat, la «Santiago Rusiñol», per passar després a presidir, fins al darrer instant de la seva existència, l‘Huracans, una entitat esportiva i cultural de la capital del Segre que gaudeix d’un enorme prestigi, des d’on es constituí en l’autèntic cap visible de la divulgació de la nostra dansa nacional per les comarques lleidatanes. I, d’altra banda, convé remarcar que l’amic Sebastià, que era un excel·lent escriptor (primer, utilitzant una vella màquina Undervood i, posteriorment, un modern ordinador, al qual no s’acabava d’acostumar gaire, segons confessava pocs mesos abans d’emprendre el vol cap a l’Eternitat), realitzà una dilatadíssima i formidable tasca periodística i radiofònica a favor de la cultura i el sardanisme.

Amb el decès de Sebastià Gràcia i Petit, ferm defensor de les llibertats del poble català, les terres de Lleida han perdut un home realment excepcional. I el mateix cal dir, sens dubte, pel que fa a la resta de Catalunya. Que en pau reposi.

Emili Casademont i Comas
(«Diari de Girona»)

Li havia de dir

Opinió

Cartes al director

Recull de cartes dels lectors de Diari de Girona (17/05/2011)

Aquesta carta és per expressar la meva admiració per un col·laborador del Diari de Girona, el més antic de tots, el periodista ja jubilat Emili Casademont i Comas. Tots els seus articles que publica em resulten interessantíssims. Sempre n’he après alguna cosa que no sabia.

Tracta temes molt diversos, referits sovint a personatges -alguns d’ells, important- que ha conegut al llarg de la seva vida, com Salvador Dalí, els Vayreda, dels quals és familiar, llegendes de sants o de personatges il·lustres, l’origen de frases fetes, rodolins o refranys, etc. S’hi reflecteix, en tots ells, una cultura extensíssima. Sé que ha publicat diversos llibres, com el titulat L’home d’Els Cent Homes, Aproximació a la vida i obra de Josep Fontbernat, un músic i polític, per cert, del meu poble, Bescanó. Sovint, quan miro el Diari de Girona vaig directament a la seva secció, tot i que, malauradament, no hi escriu cada dia. Tots aquests articles els té recopilats en el bloc, http://emilicasademont.blogspot.com/ bloc que recomano a tothom. Seria molt interessant que publiqués tots aquests articles en un llibre. Espero que ho faci ben aviat.

Gràcies, Sr. Emili, per delectar-nos i instruir-nos d’una manera tan amena. Espero continuar llegint-lo durant molts anys. Fruir de la seva saviesa és tot un plaer.

M. ÀNGELS ALSINA I BOSCH. BESCANÓ


RESPOSTA

Moltíssimes gràcies per aquests immerescuts elogis.

La meva adreça electrònica, per si la necessita, és la
següent:emili.casademont@gmail.com

Salutacions cordials.

Taula rodona en record de Manuel Pont i Bosch

(Director de l’antiga Ràdio Popular de Figueres, traspassat el juny del 2010 a Banyoles)
PARTICIPANTS: Eduard Puig Vayreda, Albert Tomàs, Emili Casademont, Josep Maria Bernils i Jordi Pla
ORGANITZACIÓ: Atenea, Agrupació de Cultura del Casino Menestral Figuerenc
(Divendres, 20 de maig del 2011)

------oOo------

INTERVENCIÓ d’Emili Casademont

En primer lloc, he de fer constar que, ben mirat, jo no no sóc pas la persona més indicada per parlar, amb profund coneixement de causa, de Manuel Pont i Bosch (que s’oposava, com era lògic, després d’abandonar el sacerdoci, que el continuessin anomenant mossèn), ja que, si bé és cert que vaig pertànyer a Ràdio Popular de Figueres del 1965 al 1972 (part de l’època en què ell va dirigir l’emissora), cal tenir en compte que, durant els primers quatre anys, la meva relació amb en Manuel Pont fou molt superficial. De fet, es limitava a un simple contacte setmanal, que tenia lloc cada dissabte, quan jo, des de Girona, em traslladava fins aquí, a la capital de l’Alt Empordà, per tal d’enregistrar en cinta magnetofònica, amb la meva pròpia veu, els textos que duia escrits del programa diari titulat “Figueres, tres de la tarda”, títol transformat després en el de “L’Hora de Catalunya”. I, per altra banda, a partir del 1972 i fins que Manuel Pont plegà com a director de l’emissora figuerenca, que abraçà un període de temps força dilatat, quasi no n’hi vaig tenir cap, de relació.

A Manuel Pont i Bosch, el vaig conèixer el 1964, quan un dia va anar a Ràdio Girona, emissora on jo, com a redactor, vaig treballar, en distintes èpoques, durant moltíssims anys, fins al punt que puc dir que en sóc un històric, al costat de Francina Boris, Narcís-Jordi Aragó, Jaume Teixidor… i poques persones més que encara restem, gràcies a Déu, en vida. I el 1965, davant la imposibilitat de poder realitzar-hi un programa diari en llengua catalana, car el règim franquiste ho prohibia (cal dir, però, que vaig arribar a posar-ne dos de bilingües en antena, “Buenos días, Girona” i ”Glosario gerundense”, que duraren poc i que, tal com diu Miquel Gil i Bonancia, a les pàgines del llibre “50 anys de Ràdio Girona”, “constituïren un intent de retrobament amb el català”), vaig decidir acceptar la petició que em féu Ràdio Popular de Figueres, sense abandonar, no obstant això, l’emissora degana de les comarques gironines. I convé afegir que aleshores ja col·laborava a la francesa Ràdio de les Valls d’Andorra en el nostre sempre maltractat idioma, que és l’oficial del petit país pirinenc.

Ràdio Popular de Figueres, avui desapareguda, era una emissora, fundada en els inicis dels anys 60, que tenia la mateixa potència que Ràdio Girona, però amb el gran avantatge -cal remarcar-ho- que posseïa uns novíssims equips tècnis, i les seves antenes, situades de cara al mar, feien que, si aquest estava encalmat, es pogués sintonitzar des de bastant lluny, sobretot en Freqüència Modulada, com ho demostraven els controls rebuts de les Illes Balears i, fins i tot, de l’Alguer. Cobria gran part de les comarques gironines, algunes de les barcelonines i del sud de França, com la meva dona, l’Emília, que hi estigué molts anys fent un programa de sardanes fins que l’estació fou tancada, ho pot també ben acreditar. O sigui, que Ràdio Figueres no era pas, com a voltes s’ha dit, una emissoreta petita, d’estar per casa i que només s’escoltava a casa. I -detall important, importantíssim-, en ser de l’Església i dependre del Bisbat de Girona, la censura del règim de Franco no l’afectava. Així, Ràdio Popular de Figueres va poder fer, en una època dificilíssima -la dels anys 60-, bona part de la seva programació en català, fet que ha estat destacat per la premsa, tant de Girona com de Barcelona, sota la direcció de Manuel Pont i Bosch. Un home, guardonat com a periodista i poeta, que professava un gran amor a la pàtria i que redactava molt de presa, amb enorme facilitat i correctament, sempre assegut davant la màquina d’escriure, amb una cigarreta encesa als llavis, vici que jo també tenia i que encara “conservo” quan empleno papers. Llavors no hi havia ordinadors i a la ràdio, al contrari d’ara, quasi tot el que s’hi deia calia redactar-ho prèviament i presentar-ho als censors, encarregats de donar-hi o no el vistiplau, tal com assenyalà el gironí Joan Ribas i Feixas -un altre històric del mitjà- a les jornades titulades “El segle de la ràdio”, celebrades a Girona ara fa un parell de dècades.

En una d’aquelles jornades d’“El segle de la ràdio”, hi vam participar, en qualitat de gent històrica de la ràdio de les nostres comarques, diversos professionals, com Joan Viñas Bona, de Ràdio Nacional i TVE, Narcís Jordi Aragó, Francina Boris… i, naturalment, Manuel Pont i Bosch, que hi arribà procedent de Banyoles, ciutat on aleshores residia i on, ara es complirà un any, exhalà el darrer sospir, que es va asseure, a la taula de debat, al meu costat. Tots hi vam dir la nostra, recordant aquella ràdio de l’antigor. Així, en Pont va evocar el seu pas com a director de Ràdio Popular de Figueres i, de cop i volta, em dedicà un elogi, tot ressaltant el meu fixatge per l’emissora i el programa que hi vaig realitzar. O sigui, el primer fet diàriament (diumenges i festes inclosos) en català a la Radiodifusió espanyola, després del 1939, com algunes personalitats han destacat. Per exemple, Jaume Guillamet, en els seus llibres d’història del periodisme; Anna Balletbò, l’antiga diputada al Congrés de Diputats de Madrid, en l’obra “Periodisme en temps difícils”; Josep Maria Figueres, professor de periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona, etc., com també el Departament de Cultura de la Generalitat i el Col·legi de Periodistes de Catalunya. Un programa que inicialment, repeteixo, rebia el nom de “Figueres, tres de la tarda” i, al cap de poc temps, el de “L’Hora de Catalunya”, un recull del qual fou publicat en llibre, prologat per l’exímia poetessa Montserrat Vayreda i Trullol (q.e.p.r.), que havia estat col·laboradora de Ràdio Popular de Figueres. Cal dir que aquell elogi d’en Manuel Pont cap a la meva modesta persona em va agafar desprevingut, per sorpresa, i gairebé no em va donar temps d’expressar-li el meu agraïment, ja que, un cop finalitzada la dita trobada, se’n va anar tot de presa i sense acomiadar-se quasi de ningú. Igual, si fa no fa, que a última hora, abans de començar, hi havia aparegut.

Des d’aleshores i fins al moment del seu traspàs, ben poca cosa vaig saber de Manuel Pont. Com també ben poca cosa vaig saber dels motius que l’havien impulsat a abandonar el sacerdoci, al qual es reintegrà plenament en deixar Ràdio Popular de Figueres, però suposo que la seva decisió, que cal respectar, degué ser molt meditada i presa a consciència. De manera que, tant dels seus últims temps com a director de l’emissora figuerenca, que jo no vaig viure, com dels posteriors, no puc dir-ne res amb coneixement de causa. Però sí puc dir que Manuel Pont i Bosch fou un gran poeta, escriptor i periodista (obtingué el carnet de la Federación de Uniones de Periodistas de España, en una època de democratització de la professió i en què jo presidia la Unió de Periodistes de les Comarques Gironines), a qui no se li ha fet -lamentablement, crec jo- tota la justícia de què era mereixedor.

L’antic director de la també antiga Ràdio Popular de Figueres, l’extraordinari impulsor del català en aquest mitjà de comunicació audiovisual durant el règim franquista, morí, repeteixo, a Banyoles, als 81 anys, casat, el juny de l’any passat. Just un parell de mesos abans que es commemorés el cinquantenari de l’estrena per a coral de la bellíssima sardana “Somni”, davant el fabulós i cèlebre estany que l’originà -el mateix lloc de feia mig segle-, obra composta pel mestre Manuel Saderra i Puigferrer el 1947, a la qual va posar lletra, posteriorment, un jove sacerdot anomenat mossèn Pont, que ja demostrava estar dotat d’una elevada inspiració poètica. Ambdós (el primer, fill de Tortellà, a la Garrotxa, i l’altre, d’Anglès, a la Selva) eren uns grans enamorats de la capital de la comarca gironina del Pla de l’Estany, on passaren els últims temps de les seves vides.

Senyores, senyors, amics tots, he dit.

L’eliminació d’un sant patró català

Estàtua de sant Galderic (Fontcoberta)

Assenyala la Gran Enciclopèdia Catalana que, talment com a la resta de la península Ibèrica, sant Isidre llaurador és molt venerat a Catalunya. Cosa ben certa. Perquè aquest sant madrileny, anomenat en castellà Isidro, patró de la capital de l’Estat espanyol, gaudeix a casa nostra de molta devoció, motiu pel qual són nombroses les poblacions que, a més de dedicar-li carrers o places, cada 15 de maig, dia de la seva festa, celebren actes en honor seu, com Cabanes (Alt Empordà), per exemple, en què es fa una popular «sembra de pinyons». No obstant això, Louis Réan, el prestigiós historiador francès de l’art (Poitiers,1881-París,1961), sempre posà en dubte que sant Isidre (personatge que, pel que es conta, visqué en terres castellanes entre els segles XI i XII) hagués arribat a existir realment, malgrat haver estat beatificat el 1618, així com canonitzat quatre anys més tard, i que Joan XXIII, el 1960, el declarés patró dels llauradors, ja que diuen que aquest era el seu ofici, tot i que també diuen que la feina li feien uns àngels, mentre ell es lliurava a l’oració.

Sigui com sigui, la veritat és que, en una època llunyana, sant Isidre substituí sant Galderic o Galdric, el veritable patró dels pagesos catalans. Una substitució que hom considera que fou motivada per la imposició de la cultura castellana per damunt de la catalana (exercida després de la guerra de Successió), i, sobretot, per la implantació, a partir del primer quart del segle XVIII, del Decret de Nova Planta. Això és el que s’explica en la documentació impresa que obra en poder del Patronat de Sant Galderic, amb seu a Barcelona, entitat que, des de fa alguns anys, lluita per recuperar aquest sant. En tal sentit, cal destacar que quelcom s’ha aconseguit, atès que, actualment, la gent de pagès del Pla de l’Estany, de Tallada d’Empordà, de Terrassa, de Rubí, de diversos poblacions del Maresme, etc., ja torna a reconèixer sant Galderic com a patró, i al Santuari de la Mare de Déu del Mont i a Fontcoberta, poble veí de Banyoles, s’hi han col·locat sengles imatges seves. D’altra banda, convé indicar que, segons la historiadora Dolors Llompart, sant Galderic rebé una duríssima «patacada», quan, durant el segle XIX, es posaren sota l’advocació de sant Isidre moltes associacions, la més important de les quals fou l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, una mena de sindicat de pagesos terratinents, fundat l’any 1851.

De sant Galderic, la diada del qual és el 16 d’octubre, se sap que nasqué a la localitat del Llenguadoc-Rosselló anomenada Vilavella (avui, Sant Galderic o, en francès, Saint Gaudéric), el 820, i que fou canonitzat el mateix any de la seva mort, el 900, després d’obrar moltíssims miracles. Es tractava d’un camperol que conreava unes terres, que eren d’un riquíssim propietari rural, i que defensava els drets dels pagesos, tot protegint-los dels abusos i maltractes dels senyors. Enterrat al monestir de Sant Martí del Canigó, les seves relíquies foren traslladades després al de Sant Pau del Camp (Barcelona), a fi d’evitar que fossin profanades a causa d’una guerra, i ara es troben a la catedral de Perpinyà, ciutat de la qual sant Galderic sempre ha estat patró, igual que de la pagesia del Rosselló.

I no voldria posar el punt i final a aquest article sense referir-me a un fet ocorregut recentment, que prova que una imatge de sant Galderic fou convertida en una de sant Isidre. Segons ha explicat el conservador del Museu Arqueològic Comarcal de Banyoles, Josep Tarrús i Galter, «amb motiu de la restauració d’un suposat sant Isidre barroc, del segle XVIII, procedent de l’església banyolina de Santa Maria dels Turers, ens vàrem adonar que potser es tractava d’una peça més antiga del que pensàvem. I, en efecte, quan la restauradora Anna de Puig i de Traver va treure la capa de pintura verd fosc que l’emmascarava, va aparèixer una superfície daurada més pròpia del segle XVII que del XVIII. O sigui, que era d’un sant Isidre, sant medieval del segle XII de la vila de Madrid, introduït a Catalunya després del 1714, amb l’arribada dels primers Borbons». Tarrús, després d’indicar que, una vegada neta del tot la peça, quedà clar que aquesta talla n’amagava una altra i que els seus vestits eren exactament iguals que els de les figures de sant Galderic (el culte del qual estigué fortament arrelat als temples de Santa Maria de Porqueres i de la Mare de Déu del Mont), ha remarcat que, per tal que dugués els atributs de la seva nova personalitat com sant Isidre, se li canviaren diverses coses, com «una barra amb punxa de ferro per menar les vaques, que era el símbol de sant Galderic, per una rella d’arada». Per acabar, Josep Tarrús ha assenyalat el següent: «Ara, la figura té un aspecte molt més proper al que devia tenir originalment, quan era un Sant Galderic, abans de la seva transformació en un Sant Isidre al segle XVIII».

Tot fa ben creure, cars lectors, que aquesta transformació és la que també patiren totes les imatges de sant Galderic existents a Catalunya, a fi que quedés eliminat, en benefici de san Isidro labrador, l’autèntic patró dels nostres pagesos.

San Isidro labrador

Emili Casademont i Comas

I si la mort donés pas a un nou estat de consciència?

BARCELONA. Hi ha vida més enllà de la mort? La doctora suïssa Elisabeth Kübler-Ross, amb 28 títols honoris causa, va dedicar la seva trajectòria professional a acompanyar en el moment de morir centenars de persones que es trobaven en estat terminal. Va recollir el seu treball de camp en el llibre La mort: una aurora, convertit en bestseller, en el qual va indagar la qüestió de la vida després de la defunció. Les conclusions de Kübler-Ross van sacsejar la professió mèdica: les repetides experiències extracorporals que li narraven els malalts moribunds van fer que decidís no titllar aquells testimonis de simples al·lucinacions. “La mort no és altra cosa que l’abandonament del cos físic, de la mateixa manera que la papallona deixa el seu capoll de seda. La mort és el pas a un nou estat de consciència”, va escriure la doctora suïssa.

Els testimonis aportats per Kübler-Ross són colpidors. Parla de cecs que, tornant d’una experiència al llindar de la mort, detallen colors i escenes sense dificultats, de víctimes d’accidents capaços de veure des de la distància el seu propi cos, o de pacients en estat crític amb facultats per relatar l’escena al quiròfan des d’una altra perspectiva: “En el moment en què assistim a la nostra pròpia mort, percebem les discussions de les persones presents, notem les seves particularitats, veiem les seves robes i coneixem els seus pensaments”, detalla la psiquiatra helvètica en el seu llibre, traduït a més de 25 idiomes.

La llum al final del túnel
“Després d’haver passat per una transició visual molt bella -diguem que una mena de túnel-, ens aproximem a una deu lluminosa que molts dels nostres malalts han descrit i que jo tinc la sort de conèixer”, escriu Kübler-Ross. Emili Casademont, que té 75 anys i viu a Figueres, pot oferir un relat molt semblant. Ha passat més d’una vintena de vegades pel quiròfan i ha vorejat la mort en dues ocasions. La primera vegada va ser el 1958, quan exercia de periodista al Diario de África. Van operar-lo a l’Hospital General de Tetuan d’una hèrnia engonal, una intervenció que es va complicar, fet que el va mantenir entre tres i quatre mesos ingressat. “Recordo la imatge d’anar-me acostant lentament cap a un punt llunyà i tenia la sensació que me n’anava amb una gran pau”, explica Casademont, un periodista jubilat de Figueres que es manté en actiu a través del seu blog.

La segona experiència pròxima a la mort data de principis de la dècada dels 90. Casademont va patir una perforació d’estómac i va haver de ser intervingut a Barcelona. Pocs dies després va patir una hemorràgia que va fer necessària una operació d’urgència per salvar-li la vida. “D’aquells moments me n’ha quedat gravada la imatge de caminar per un túnel fosc i que a l’horitzó hi havia una llum blanca, però no hi acabava d’arribar mai”, apunta Casademont. “Vaig assistir a un relat dels fets més transcedentals de la meva vida”, afegeix el col·laborador més longeu del Diari de Girona.

Un punt d’inflexió
Palpar de prop la mort va marcar la vida d’Emili Casademont. “En els dies posteriors a aquesta segona experiència estava neguitós, em preguntava què hi havia més enllà”, recorda el veterà periodista. Des de llavors, expressa convençut, que no té por a la mort. “Em miro la vida d’una manera molt diferent perquè vaig posar en dubte moltes coses”, raona Casademont, a qui no li fa vergonya explicar el seu testimoni. “La qüestió és com t’afecta, quin profit en treus”, reflexiona. La doctora Kübler-Ross, que durant l’exposició del seu treball no sempre va tenir la comprensió dels seus col·legues de professió, descriu a quin estat de consciència van arribar els pacients amb qui va compartir confessions al costat del llit. “La mort no és res més que un trànsit cap a una altra forma de vida”, exposa en el seu treball.- Joan Serra

Fragment del treball periodístic
titulat “Resurrecció”, publicat
el 24-IV-2011 al diari ARA,
de Barcelona.

Sant Ponç, els herbolaris i Dalí

El poeta Carles Fages de Climent digué, en un epigrama, que «Al carrer de Monturiol/ tres genis han vist el sol/ l’inventor del submarí/ jo i en Salvador Dalí». Tots tres, en efecte, foren tres genis, nascuts al mateix i cèntric carrer de la ciutat de Figueres (el que porta el nom del pare de la navegació submarina), malgrat que la fama assolida per l’autor del dit epigrama, que ho és també del bell poema Les bruixes de Llers, prologat per Ventura Gassol i il·lustrat per Dalí, sigui molt modesta, comparada amb la dels altres dos personatges.

Salvador Dalí, que «aterrà» en aquest món l’11 de maig del 1904, dimecres vinent celebraria el seu 107 aniversari, si no hagués emprès el viatge cap a l’eternitat, des de l’Hospital de la capital de l’Alt Empordà, el 23 de gener del 1989. I ho faria en la diada de sant Ponç, que és el patró dels herbolaris, motiu pel qual diverses poblacions de casa nostra organitzen fires en tal data (algunes abans o després, per tal que aquestes s’escaiguin en diumenge), on es posen a la venda herbes remeieres o medicinals, com la camamilla, l’orenga, la menta, el llorer, la til·la, el poniol -també dit poliol-, la marialluïsa, la farigola, el romaní, etcètera, al costat d’altres productes naturals beneficiosos per a la salut, un dels quals el constitueix la mel, atès que els apicultors tenen igualment sant Ponç per patró.

La Fira de Sant Ponç de Barcelona, que es fa al carrer de l’Hospital, és una de les més antigues de Catalunya. Es tracta d’una fira que, a partir del segle XVI, es féu coincidir amb la diada del sant, després d’haver-se practicat el costum, durant força temps, que, en un dia primaveral que mai no era el mateix, els herbolaris anessin anualment a oferir herbes als malalts. O sigui, aquelles herbes que, segons la medicina popular, tenien -i tenen encara avui- propietats curatives, particularment si eren -i són també encara avui- collides en aquesta època de l’any. Sobretot, i això m’ho digué un cop una vella herbolària de Girona, les que creixen a les muntanyes ripolleses de Núria.

Per una notícia publicada al Diari de Barcelona, sabem que, l’any 1883, la Fira de Sant Ponç barcelonina ocupava la vorera dreta del carrer de l’Hospital, carrer que, actualment, s’omple de gom a gom, fins al punt que, en trobar-se envaïda de parades i paradetes, es fa difícil de poder-hi transitar. Per altra banda, cal assenyalar que, després d’oficiarse a la parròquia de Sant Agustí una missa solemne en honor de sant Ponç, seguida d’una processó presidida per la seva imatge, es proclamen la pubilla i la pubilleta de la festa i s’interpreta una audició de sardanes. I no sols a Ciutat Vella s’organitza la Fira de Sant Ponç, sinó que també se n’organitzen a d’altres barris barcelonins, com el de Sarrià, en què, segons la tradició, nasqué santa Eulàlia, la «destronada» patrona de la Ciutat Comtal en benefici de la Mare de Déu de la Mercè. Unes fires, en definitiva, que han adquirint últimament molta popularitat.

Dalí, a part d’haver nascut el dia de Sant Ponç, tenia molt a veure amb aquest sant. I més en concret, amb la popularment anomenada «herba de sant Ponç», el poliol, que hom recomana per guarir o alleujar bastants mals, com el de panxa. L’artista empordanès n’era un gran bevedor, d’aigua de poliol, ja que assegurava que, després dels àpats, l’ajudava a pair, a més de contribuir a mantenir-li la ment ben lúcida. Jo, una vegada, en acabar de dinar amb ell al figuerenc Celler de Ca la Teta, el vaig acompanyar al seu museu -era l’any 1974, a punt de ser inaugurat-, car Dalí volia continuar pintant el sostre del vestíbul del centre, sostre al qual denominaria El Palau del Vent. I he de dir que el genial artista, que abans d’aixecar-se de taula s’havia pres una bona tassa d’aigua de poliol, feia «córrer» els pinzells amb la seva habitual inspiració i destresa, mentre que, per contra, jo, que havia begut un parell de cafès, no em sentia prou capacitat per escriure, ja que el meu cervell estava mig adormit…

De les virtuts de les herbes medicinals, així com dels miracles que són capaces d´obrar, jo sóc, per cert, una persona que puc donar-ne total fe. Així, ara fa una vintena d’anys, gràcies a un tractament elaborat amb diverses herbes, seleccionades de forma curosa, receptat per un doctor en herbologia, vaig poder vèncer un càncer d’estómac, en estat embrionari, produït per tres gravíssimes intervencions quirúrgiques -l’última a la desesperada o a vida o mort-, a les quals vaig ser sotmès en una clínica barcelonina. Sempre recordaré amb moltíssim afecte i agraïment aquell savi doctor, avui -els anys no perdonen- ja traspassat. Ah!, i cal fer constar que el seu tractament no em féu patir gens ni mica. Ja diuen, i és ben veritat, que les herbes mai no poden fer cap mal.

Llàstima que Salvador Dalí no dediqués una obra pictòrica a sant Ponç (cosa que, pel que em consta, inexplicablement se li passà per alt), obra que seria objecte, per part de molta gent -n’estic del tot segur-, de gran veneració...

Emili Casademont i Comas

(«Diari de Girona»)