L'oblidat músic Jaume Pahissa

A una colla d'il·lustres músics catalans, com Lluís Millet, Amadeu Vives, Antoni Nicolau, Enric Morera, Francesc Alió, Jaume Pahissa, etcètera, se'ls ha inclòs en l'anomenada Generació del 1908, ja que nasqueren i compongueren gran part de la seva important obra immediatament abans o després de l'any esmentat, que fou quan, ara fa un segle, s'inaugurà el barceloní Palau de la Música, seu de l'Orfeó Català.

Entre aquells destacats músics, el més oblidat de tots és el mestre Pahissa, que obrí els ulls a la vida a Barcelona, el 8 d'octubre del 1880, i a qui, amb motiu del centenari de la seva naixença, el també músic Xavier Montsalvatge, que aleshores era crític de La Vanguardia, li dedicà un article, on deia, després d'indicar que segurament passaria desapercebuda aquella commemoració, que Jaume Pahissa fou una de les últimes figures de la Renaixença i un avançat del noucentisme musical, al qual aportà un nombre considerable de significatives creacions en el camp de la música simfònica i, sobretot, en el del teatre líric, «donde parece que encontró su lenguaje expresivo más personal y, en todo caso, el que le permitiría crearse un nombre y un prestigio que las últimas generaciones de músicos ignoran». El gironí Montsalvatge (que, com a periodista, fou director del prestigiós i recordat setmanari barceloní Destino, al llarg d'una època difícil, en temps del franquisme), tenia raó. I, en conseqüència, tot feia preveure que, en efecte, ningú no faria el més mínim esment de Pahissa en complir-se un segle de la seva arribada al món. Però, a les dues de la tarda del mateix dia 8 d'octubre del 1980, Ràdio-4, motivada per la publicació del citat article de Xavier Montsalvatge, n'oferí una informació, que fou difosa per tota una sèrie d'emissores del Principat.

I així fou com moltíssima gent pogué assabentar-se que Jaume Pahissa estrenà exitosament a Barcelona, l'any 1906, la seva obra La presó de Lleida, que il·lustrava un poema d'Adrià Gual, de la qual donà cap a cent cinquanta representacions; que, quatre anys més tard, tornà a triomfar, amb una versió extraordinària del poema simfònic Canigó, el cèlebre poema de mossèn Cinto Verdaguer, versió estrenada a la Plaça de braus de Figueres, i que, el 1913, féu el mateix amb la seva primera òpera, Gala Placídia, basada en la tragèdia d'Àngel Guimerà, al Gran Teatre del Liceu.

Aquest era en Jaume Pahissa, del qual, a partir del 1937, es perdé quasi el rastre, atès que emigrà a l'Argentina (era un republicà de soca-rel i intuïa clarament que la Guerra Civil s'acabaria amb la victòria del dictador Francisco Franco), després d'haver estat director del Conservatori Superior de Música de Barcelona. I a Buenos Aires continuà la seva tasca de compositor, fins que, l'any 1969, el sorprengué la mort, tot deixant, a l'altre costat de l'Atlàntic, noves obres que li donaren grans èxits (el ressò dels quals, per cert, no arrribà a Catalunya), obres com Cantata en la tumba de Federico García Lorca, que compongué per iniciativa de Margarida Xirgu, l'exímia actriu també exiliada a Amèrica. Per altra banda, cal ressaltar que Pahissa féu conèixer al públic argentí diversos ballets de caràcter català. «Es lamentable que sólo podamos dar una información nuy vaga sobre la actividad creadora de Jaume Pahissa durante el período de su madurez artística a partir de su exilio americano, al que tuvo que resignarse cuando tenía 57 años», deia Montsalvatge en el seu article de La Vanguardia, que cloïa amb aquestes encertadíssimes paraules: «La música de Jaume Pahissa es un testimonio vivo de un período importante y fecundo en la historia de la música catalana moderna».

Sobre l'estrena del poema simfònic Canigó, cal remarcar que qui en dóna una àmplia i exacta informació és Josep Maria Bernils i Mach, l'actual cronista oficial de la capital de l'Alt Empordà i col·laborador del Diari de Girona, en el seu llibre Figueres, cien años de ciudad, editat l'any 1974 i guardonat amb un dels premis literaris que organitzava la Societat Coral Erato. Així, gràcies a ell, podem saber, entre moltes altres coses, que la iniciativa partí d'un grup de figuerencs, els quals elegiren Josep Carner (perquè adaptés el poema verdaguerià), Jaume Pahissa (perquè en fes la música), Adrià Gual (perquè dirigís l'obra) i la Plaça de braus figuerenca (perquè fos l'escenari de la representació a l'aire lliure). I després d'assenyalar que aquella representació, prevista per al 3 de maig del 1910, fou preparada a consciència, amb la participació de l'Orquestra del Gran Teatre del Liceu i el seu cos de ball, etcètera, i que, per als decorats, s'anà a Sant Martí del Canigó, per tal de copiar fidelment el seu monestir i el seu paisatge, Josep Maria Bernils explica el següent: «En la noche anterior al estreno, se levantó un temporal de tramontana destrozando el decorado y causando grandes desperfectos, que impidieron la representación señalada. Fue un desastre económico para los organizadores. Ante esta situación, Barcelona quiso hacerse con el honor de representar en la Ciudad Condal este poema, pero los figuerenses reaccionaron con gran espíritu y volvieron a organizarlo todo para el 12 de junio. Fueron unos días de tiempo inseguro, con cielo plomizo, pero se mantuvo sin llover y pudo llevarse a cabo la representación con un clamoroso éxito».

Pel que he pogut constatar, però, gairebé tothom ignora, actualment, que Jaume Pahissa escrigué les belles particel·les del poema simfònic Canigó, estrenat a la desapareguda Plaça de braus figuerenca, i que aquella històrica representació, constituí, tal com indica l'amic Bernils, un èxit d'allò més clamorós. El mestre Pahissa, en definitiva, fou un gran músic, un músic extraordinari, condemnat avui, pràcticament i lamentablement, a romandre en l'oblit...


Emili Casademont i Comas

Sant Miquel i l'origen de Setcases

Antigament, el 29 de setembre -que serà dilluns que ve-, si s'esqueia en temps de guerra, era dia de pau i treva, raó per la qual la brega es deturava. I és que se celebrava la importantíssima diada de Sant Miquel, a la qual l'Església incorporaria, ara fa una trentena d'anys, les dels altres dos arcàngels, o sigui, sant Rafael i sant Gabriel.

En diferents llibres sobre la història, els costums i les tradicions de Catalunya, així com de la resta dels Països Catalans, hi podem constatar que es parla moltíssim de sant Miquel, un arcàngel molt venerat pels guerrers medievals, que el tenien per advocat, car consideraven que era el cabdill de les forces celestials que lluitaven contra el dimoni. D'aquí ve que la iconografia presenti sant Miquel vestit de soldat, sempre ben cuirassat i brandant una espassa. I també d'aquí ve que, per haver ajudat els catalans en la Reconquesta, hi hagi tantes capelles i ermites a casa nostra que li són dedicades, a part de moltes poblacions que llueixen el nom d'aquest arcàngel, com les gironines de Sant Miquel de Colera, Sant Miquel de Fluvià i Sant Miquel de Campmajor, i que moltes altres el tinguin per patró i celebrin la seva festa major. Aquest abans era el cas -i torno de nou a les comarques de Girona- del municipi de Palau-sacosta, agregat a la ciutat del Ter i l'Onyar, que, ara com a barri, sol organitzar, per sant Miquel, algun acte religiós i festiu, tot evocant amb nostàlgia un ahir una mica llunyà.

De Palau-sacosta, per cert, en tinc molts records. I és que els que vivíem als carrers Universitat de Montpeller, Saragossa i Sant Ignasi, entre d'altres (aquest últim amb la gran masia, al final, de Can Montiel, avui desapareguda, on als seus camps es collia de tot i eren plens d'arbres fruiters) gaudíem del privilegi de ser mig palauencs i mig gironins. Amb això vull dir que, per qüestions eclesiàstiques, pertanyíem a la parròquia de Palau, temple en el qual solíem ser batejats i, quan arribava l'hora, «matrimoniats», a més de rebre sepultura al seu petit cementiri, rodejat d'ufanosos boscos de pins i d'alzines sureres, cementiri en què, precisament, dormen el son etern alguns dels meus familiars més directes. Tot això propicià que, l'any 1962, fos convidat a escriure un article per al programa de la Festa Major de Palau-sacosta, editat pels germans Rabell, també mig palauencs i mig gironins, que tenien una agència de publicitat i un taller d'arts gràfiques, article que fou un dels primers que vaig aconseguir publicar en català. I ho vaig fer sense cap problema. Segurament -sempre n'he estat convençut-, perquè l'arcàngel sant Miquel imposava molt de respecte a les autoritats del règim franquista...

Una de les moltíssimes poblacions que celebren la diada de San Miquel -i que, a més, el tenen per patró- és Setcases, localitat igualment gironina, l'origen de la qual, segons la llegenda, és la mar de curiós. Aquest bonic poble pirinenc, que tingué el primer refugi de muntanya de l'Estat espanyol (el refugi d'Ulldeter, creat pel Centre Excursionista de Catalunya) i que disposa d'una cèlebre estació d'esquí (la de Vallter 2000), deu el seu nom al fet que, en una època força reculada, uns ramaders (una família formada per un pare i els seus set fills), pugessin a muntanya, cosa que no havien realitzat mai, i s'aturessin al Pla dels Hospitalets, per tal que les seves ovelles hi pasturessin. Al cap de dos dies, però, començà a nevar, «espectacle» que meravellà els set fills, ja que, per a ells, allò constituïa una novetat. Tot seguit, ho feren saber al seu pare, que era cec, i aquest els explicà que aquelles volves que queien, i que ells creien veure-hi trossets del cel que es desfeien, no era res més que neu, la qual arribaria a cobrir tota l'herba i les ovelles es moririen de fam, i decidí que, tots plegats, busquessin algun lloc presidit per un saüc, arbre que no trigaren a trobar, i cada un dels fills construí allà una casa. Per això, el poble que nasqué a l'entorn de les citades cases és conegut amb el pintoresc nom de Setcases.

Cal afegir que aquesta llegenda, que facilita l'Ajuntament setcasenc i que jo acabo d'oferir un xic resumida, també és recollida per l'il·lustre folklorista Joan Amades en un dels seus llibres, malgrat que no esmenta per a res el saüc, però sí que assenyala, en canvi, que els set germans localitzaren a les terres de Setcases una mena d'argent, que els féu l'efecte que es tractava d'aigua gelada, quan, en realitat, era argent d'allò més pur. Aquesta notícia arribà a coneixement del savi rei Marsil, qui, amb la seva gent, s'hi traslladà i s'emportà a França tota aquella riquesa, amb la qual fundà la ciutat de Marsella.

Per últim, convé indicar que la diada de Sant Miquel és plena de refranys. Un d'ells diu així: «Per sant Miquel,/ el berenar se'n puja al cel,/ i per sant Macià,/ torna a baixar». Això vol significar que, per efecte d'haver-se escurçat notablement les hores de claror, hom dóna a la vida de la llar un altre gir, sopant més aviat i estalviant el berenar. En temps passats, aquest costum fou molt practicat. I és possible que, corregit i augmentat, torni en el futur, perquè tal com està el panorama, molta gent, a més del berenar, pot veure's obligada a estalviar fins i tot el sopar. Suposant, és clar -que és molt suposar-, que algunes dissortades famílies ja no ho hagin començat a fer...

Emili Casademont i Comas

La pregària de Mercè Rodoreda

D'aquí a ben pocs dies -el proper 10 d'octubre- farà cent anys que Mercè Rodoreda nasqué al barri barceloní de Sant Gervasi de Cassoles, motiu pel qual ara s'està celebrant, amb diferents actes organitzats per la Fundació Mercè Rodoreda, la Conselleria de Cultura de la Generalitat i l'Institut Ramon Llull, l'Any Rodoreda. Bo serà, crec jo, que, en vigílies de la festivitat de la Mare de Déu de la Mercè, parli de l'escriptora més universal de la narrativa contemporània catalana, tan vinculada, en l'última etapa de la seva vida, a les terres gironines.

La Rodoreda era filla única d'un matrimoni amant de les lletres i la seva infantesa estigué influenciada per Pere Gurguí, el seu avi matern, que li inculcà un profund catalanisme. El 1928, tot just complerts els 20 anys, Mercè Rodoreda contragué matrimoni amb un oncle seu (amb qui tingué un fill, en Jordi), que era cap a tres lustres més gran, matrimoni que desembocà en un fracàs rotund. I fou llavors que, per tal de fugir d'una vida massa monòtona, començà a col·laborar en diversos diaris i revistes, com La Veu de Catalunya, La Publicitat, Mirador, etcètera, on publicà molts contes curts, i escrigué, alhora, quatre novel·les que, posteriorment, rebutjà, ja que considerava que eren fruit d'una «escriptora inexperta». D'aquelles quatre novel·les, tan sols creia que n'hi havia una que podia mig salvar-se del «desastre» (la titulada Aloma, guanyadora del Premi Crexells 1937), per bé que la reescrigué tota, de dalt a baix, el 1969.

Al final de la Guerra Civil, Mercè Rodoreda s'exilià a França i, més tard, allunyant-se del perill nazi, es refugià a Suïssa, on, l'any 1960, escrigué La plaça del Diamant, la novel·la més aclamada de tots els temps, traduïda a una vintena d'idiomes i ambientada a l'exvila de Gràcia, en què narra la història de Natàlia, la Colometa, una dona a qui la Guerra Civil li destrossa la vida i les esperances. D'aquella època, per cert, és també la seva celebrada obra El carrer de les Camèlies. Cal destacar que, en les seves novel·les, la Rodoreda hi sabé descriure a la perfecció la societat catalana del segle XX, així com la sèrie de grans canvis que s'hi produïren.

El 1972, en tornar de l'exili, Mercè Rodoreda s'instal·là a Romanyà de la Selva, petit poble del municipi gironí de Santa Cristina d'Aro (primer en un xalet que hi tenia Carme Manrubia, la seva amiga i antiga companya de treball al Comissariat de Propaganda de la Generalitat republicana, i, més tard, en un de propi), poblet en el qual, envoltada d'aromàtics pins i d'alzines sureres, acabà d'enllestir Mirall trencat, la seva novel·la més ambiciosa, abans d'emmalaltir greument, víctima d'un càncer, i de ser traslladada a Girona, on moriria el 13 d'abril del 1983. Les despulles de la Rodoreda, complint-se així la seva última voluntat, foren enterrades en una tomba del cementiri de Romanyà, tomba que, posteriorment, jo vaig visitar diverses vegades, en anar a proveir-me d'aigua ferruginosa a la cèlebre font picant allà existent, que m'havia receptat un metge. L'estat de deixadesa i d'abandó del darrer estatge terrenal de l'exímia escriptora, però, sempre em produí una gran pena. Espero i desitjo que, en aquests moments, s'hi hagi posat remei...

El 1980, Mercè Rodoreda, algunes obres de la qual han estat portades exitosament al cinema i a la televisió, fou guardonada amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. I aquell mateix any, essent alcalde democràtic de Barcelona Narcís Serra, pronuncià el pregó de les Festes de la Mercè, ja que la Mare de Déu de la Mercè, per una decisió presa pel Sant Pare l'any 1868, és la patrona de la Ciutat Comtal, en substitució de santa Eulàlia -reduïda a un discretíssim paper de copatrona-, eliminada per «separatista» per la seva participació en aquell 11 de setembre del 1714, en què Rafael Casanovas, al capdavant dels barcelonins, lluità de forma heroica -encara que, lamentablement, inútil- per les llibertats del poble català, enarborant el penó de la santa i no pas la senyera. La Rodoreda acabà el citat pregó, al Saló de Cent, amb unes paraules que constituïren tota una bella i encertadíssima pregària: «Mare de Déu de la Mercè: feu que els catalans no ens hàgim de sentir mai més captius; que la nostra aspiració, tan justa i tan humana, de néixer, viure i morir catalans, ens sigui reconeguda per sempre més».

Caldria ara, al cap de 28 anys, que els catalans repetíssim aquella pregària de Mercè Rodoreda, desitjant ser escoltats i atesos, per tal que la nostra aspiració (tan justa i tan humana, com molt bé ressaltava ella) no es vegi cada vegada més difuminada...

Emili Casademont i Comas

Publicat a "Diari de Girona" (21-9-08)

El retorn d'August Pi i Sunyer a Roses

Estem arribant a Roses... No sé si hi arribarem... Tenim bon vent...»

Aquestes eren les frases que, l'any 1965, el doctor August Pi i Sunyer pronunciava, en el decurs de la lenta agonia que li tocava patir, al seu, aleshores, exili de la ciutat de Mèxic.

August Pi i Sunyer desitjava retornar a la pàtria. I, sobretot, desitjava retornar a la terra de la seva família, originària de la històrica vila empordanesa i costabravenca de Roses, i extasiar-se en la contemplació de la mar Mediterrània, plena de llum i de color, coses que no havia pogut fer des que l'exèrcit republicà caigué derrotat a la batalla de l'Ebre (precipitant, d'aquesta forma, l'ocupació, per part de les tropes franquistes, de les ciutats de Barcelona i Girona, amb les seves respectives comarques) i ell hagué d'abandonar, a corre-cuita, el territori català i refugiar-se a l'estranger. Però el desig del doctor August Pi i Sunyer (metge que, per cert, assistí Francesc Macià, en els últims instants de la vida del gran president de la Generalitat, que deixà d'existir la matinada del dia de Nadal del 1933, víctima d'un atac d'apencitis) no es pogué veure satisfet fins al cap de quinze anys.

En efecte, fou el 4 de setembre del 1980 que, per fi, les despulles del doctor August Pi i Sunyer arribaren a Catalunya. A l'aeroport del Prat, al matí, foren rebudes pel president Jordi Pujol i el rector de la Universitat de Barcelona, el doctor Antoni Badia i Margarit. I, poca estona més tard, hom procedí a traslladar-les a Roses, per tal de ser enterrades al panteó familiar, al costat de les restes de la seva esposa, Carme Bayo, traspassada a Caracas, així com les del seu germà Carles, que havia estat alcalde de la Ciutat Comtal durant la República, despulles ambdues repatriades feia pocs mesos. I a les sis de la tarda del mateix dia, una enorme gentada, constituïda per rosincs (els rosincs sempre han tingut amb molta estima els Pi i Sunyer), emplenà l'església parroquial de la vila, on se celebraren uns solemnes funerals per l'ànima del doctor August.

Cal assenyalar que el retorn de l'il·lustre científic tingué efecte en la intimitat, ja que, segons manifestà Pere Pi i Sunyer, el seu fill, que era aleshores conseller de Cultura de la Generalitat provisional presidida per Josep Tarradellas, «el país ja va retre un gran homenatge al meu pare i ara és més adient no fer un abús de la cosa pública», decisió que tothom, com cal suposar, trobà molt encertada.

Tal com bé algú ha afirmat, la personalitat del doctor August Pi i Sunyer resumeix a la perfecció l'esperit que bategava a la Catalunya noucentista. És a dir, l'anhel d'elevar el país a una situació culturalment equiparable a qualsevol estat europeu. August Pi i Sunyer, renovador de la biologia a casa nostra, fou, alhora, un profund humanista, vinculat a les més sòlides experiències pedagògiques catalanes. Així, impulsà el Congrés de Metges en Llengua Catalana, el 1913, i, ja catedràtic, presidí, el mateix any, el II Congrés Universitari i s'integrà al Patronat de la Universitat Autònoma de Barcelona. Un cop acabada la Guerra Civil espanyola, el govern de Veneçuela anà a trobar el doctor August a París, primera etapa del seu exili, i li proposà l'organització de la pedagogia universitària en aquella nació americana, proposta que ell, molt complagut, no dubtà a acceptar. La tasca que desenvolupà a Caracas li valgué el reconeixement de les més altes instàncies veneçolanes i, amb motiu del centenari de la seva naixença, l'any 1979, les Cambres de Diputats i Senadors de Veneçuela li dedicaren un gran homenatge. Per altra banda, cal també ressaltar que la UNESCO, el 1955, concedí a l'August el premi Malinga de Biologia, el lliurament del qual tingué lloc a la capital de França, acte que comptà amb la presència de l'aleshores president de la Generalitat a l'exili, Tarradellas.

El doctor August Pi i Sunyer era un gran enamorat de la música i de la literatura. Diuen que conjurà la nostàlgia que experimentà lluny de la pàtria a través de les lletres. I jo ho ben crec, perquè m'ho ha confirmat gent que l'arribà a tractar en terres de l'exili. La novel·la del besavi i Sunyer metges, pare i fill són dues obres que escrigué, les quals apleguen la història dels seus avantpassats en el marc d'un Roses veritablement idíl·lic. I la mateixa melangia portà l'August, en els darrers anys de la seva vida, a conrear el camp de la poesia. I ho féu amb gran èxit, com ho palesa el fet que els seus poemes es publiquessin a Caracas cinc anys després de morir -el 1970- pel Patronat Terra Ferma. D'ell, precisament, són aquests versos d'un sonet dedicat a la vila de Roses: «Vull la casa recelosa i el turonet pelat,/ i la mar arrissada sota el vent de garbí./ Dolça emoció llunyana del racó allà on sóc nat!». Naturalment, August Pi i Sunyer no es referia pas a la seva persona, ja que era fill de Barcelona, raó per la qual posava això en boca d'algú que havia tingut el privilegi d'obrir el ulls a Roses. Però ho hauria pogut fer perfectament, sense por de ser criticat per ningú, a causa de l'extraordinari amor que professava a la vila rosinca, on havia passat moltes temporades, sobretot a l'estiu.

Enguany, en què es commemora el 70è aniversari de la batalla de l'Ebre, crec que és de justícia recordar que fa igualment 70 anys que el doctor August Pi i Sunyer, un dels científics més importants que ha tingut Catalunya, de prestigi internacional, emprengué el camí de l'exili. I també recordar que, des d'en fa 28, les seves despulles estan rebent, al petit cementiri de Roses, tot el suau perfum de la mar llatina, mitològica i poètica, igual que les dels altres familiars de l'August que hi són enterrats...

Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona" (14-9-08)

La història ocultada de Pep Ventura

Gràcies a un destacat escriptor i polític figuerenc, Josep Puig i Pujades, fou possible de poder saber amb exactitud la data del naixement de Pep Ventura, a Alcalá la Real (Jaén), després de mig segle d'haver mort a la capital de l'Alt Empordà. Puig i Pujades, en comprovar que tothom hi deia la seva, en aquest assumpte, i que acabava d'aparèixer una novel·la escrita per Pere Corominas sobre el pare de la sardana moderna, que embolicava encara més la troca, s'interessà pel tema, tot aconseguint que, des d'aquella ciutat andalusa, li enviessin una còpia de la partida de baptisme del músic, on es «revelava» que l'«avi» Pep havia nascut el 2 de febrer del 1817.

Josep Puig i Pujades, la vida del qual s'extingí, després de la Guerra (in)Civil, al seu exili de Perpinyà, descobrí, per altra banda, amb gran sorpresa, que Pep Ventura no es deia pas Josep Maria Ventura com tothom creia aleshores, sinó Josep Maria Vuenaventura, ja que així ho certificava la còpia del citat document: «Yo, don Juan Agustín Pariente, presbítero (...) bauticé solemnemente a un niño que me informaron nació ayer, exactamente el 2 de febrero de 1817, como a las siete de la tarda, y le puse el nombre de José María de la Purificación, hijo legítimo de Benito Vuenaventura, sargento segundo de la primera compañía del Batallón primero, segundo ligero, y Antonia Casas; abuelos paternos, Miguel Vuenaventura, sargento de la compañía fija en Rosas, y Margarita Fontico; maternos, José Casas y Ángela Casas (...)».

El primer cognom d'en Pep Ventura, per tant, era el de Vuenaventura, fet que Josep Puig i Pujades, en un article publicat a la revista figuerenca La Dansa Més Bella, il·lustrat amb una foto del retrat que un jove Salvador Dalí acabava de dibuixar del músic, no trigà gaire a «esbombar». Convé advertir que, a la primera meitat del segle XIX, els castellans solien escriure «vuenaventura» en lloc de «buenaventura», atès que acostumaven a substituir la be alta per la be baixa de moltes paraules, costum del qual encara resten, en l'actualitat, alguns vestigis. L'«avi» Pep, però, tal com indicava també Puig i Pujades en el mateix article, mai no usà el seu primer cognom real. Sempre el procurà amagar, catalanitzant-lo almenys tres cops. Així, en casar-se el 16 de juliol del 1837 amb Maria Llandric, se'l canvià pel de Bentura (Bentura, sí, amb be alta, perquè els catalans, llavors, ben al contrari de com obraven els castellans, solien reemplaçar la be baixa per la be alta). Més endavant, quan exercí com a professor de música a l'Institut de Figueres, pel de Bonaventura. I el 17 de novembre del 1864, en «Pep de la tenora», en enviduar i contraure matrimoni en segones núpcies amb Margarida Ripoll, convertí, de forma ja definitiva, el seu primer cognom en Ventura.

«Sortosament, per a nosaltres, empordanesos, que hem sentit percutir en la nostra ànima amb el calfred de les grans emocions el refilar de la música d'aquest personatge tan insigne, música pastada amb la nostra terra i el nosre cel, pura com la neu del Canigó i apassionada com el Mediterrani proper, per a nosaltres, repeteixo, aquest personatge tan insigne sempre serà en Pep, a seques (familiarment amb tot carinyo i amb tot respecte), l'home que salvà de la mort aquesta dansa de reis, que és la sardana», cloïa Josep Puig i Pujades el seu article, ja que abrigava el temor que la divulgació de la notícia que Pep Ventura s'anomenava, en realitat, Josep Maria Vuenaventura (o Josep Maria Buenaventura, si volem escriure aquest cognom de forma correcta en la llengua de Cervantes) no cauria gens bé entre els catalans i, sobretot, entre els amants de la sardana, com, en efecte, així succeí. Però hom procurà ràpidament ocultar allò que havia descobert Puig i Pujades, tot restant ben aviat oblidat aquell disgust o aquella decepció...

Actualment, s'investiga molt. I les investigacions, malgrat no poder disposar d'alguns documents importants -perduts o destruïts, en part, durant la Guerra (in)Civil-, solen donar bons resultats. Així, pel que fa a Pep Ventura, tenim ara que una gironina, Anna Costal, llicenciada en Història i Ciències de la Música per la UAB, en unes declaracions fetes a Montserrat Juvanteny i publicades al Diari de Girona, ha revelat que, el passat mes de juliol, presentà una tesina encaminada a obtenir el doctorat, titulada Pep Ventura: moda, sàtira i revolució, fruit de dos anys d'estudi i anàlisi de les sardanes de l'«avi» Pep, feina que mai no s'havia fet i que li ha permès descobrir aspectes inèdits del músic. «Es tracta -ha afirmat- d'un repertori sardanístic que ha restat amagat i proscrit durant molts anys, ocultant una part molt interessant de la història contemporània de Catalunya: la part més social, vital i quotidiana de l'Empordà federal de l'època del Sexenni Revolucionari».

Segons Costal, fou entre el 1864 i el 1875 que Ventura escrigué sardanes llargues inspirant-se en temes d'òpera i sarsuela, o sigui, en la seva època de maduresa i no pas, com expliquen els llibres d'història, en la seva joventut. Aquestes sardanes foren les grans rivals del contrapàs, la dansa que, a partir de la revolució del 1868, passà a ser del bàndol carlí i que era controlada per les famílies benestants de cada poble, «un fet que els permetia demostrar el seu poder a la plaça, sota la col·laboració de l'Església», ha remarcat l'Anna. I fou, precisament, gràcies a moltes sardanes llargues de l'«avi» Pep -sobretot, les de caire revolucionari i antimonàrquic-, ajudades per la defensa que hom feia de l'estat laic i republicà, quan aquest començava a aixecar el cap, que s'anul·laren els privilegis de l'aristocràcia, cosa que significà un canvi en la societat d'aquell temps.

Per últim, cal ressaltar -detall que igualment sempre s'ha amagat- que Pep Ventura compongué sardanes sobre temes bèl·lics, com Catalina, i algunes, com Fray José, que no deixaven gaire ben parada l'Església...

Cal felicitar ben cordialment Anna Costal, exinstrumentista de la cobla Baix Empordà, pel seu excel·lent i laboriós treball d'investigació -encara no conclòs del tot-, que permet conèixer la història ocultada de Pep Ventura. Una història que, per fi, pot propiciar que s'escrigui la veritable biografia del genial músic...

Pep Ventura vist per un joveníssim Salvador Dalí

Emili Casademont i Comas

Ruyra, un dels meus grans mestres

Joaquim Ruyra i Oms obrí els ulls a la vida en una casa del gironí carrer de Sant Josep, al barri Vell, molt a prop de l'antic edifici d'Hisenda. I així ho certifica una placa que hi ha a la seva façana: «En aquesta casa nasqué Joaquim Ruyra, el 27 de setembre del 1858». Aquesta placa, escrita en català, no hi ha estat pas col·locada últimament, sinó, malgrat que sembli un fet estrany, ara fa mig segle, en ple franquisme, amb ocasió de commemorar-se el centenari de la naixença de l'il·lustre escriptor, traductor i poeta. Ruyra, per tant, no és pas fill de Blanes, com molta gent creu, tot i que sí que és cert que, en aquesta localitat de la Selva marítima, hi visqué durant una bona colla d'anys (als estius, sobretot), «essent Blanes -com bé diu un dels seus biògràfs- la vila que l'escriptor havia fet seva i que, ben sovint, fou l'escenari encantat de les seves marines».

Un xic abans de posar-se la referida placa-recordatori, vaig descobrir Joaquim Ruyra. No recordo l'any exacte, però sí puc dir que fou cap a finals d'un mes d'agost, ja que tothom llavors comentava que l'agost es volia acomiadar amb molta calor, i també puc dir que jo era força jovenet. La meva descoberta de Ruyra tingué lloc en una parada dels populars Encants barcelonins, on hi havia tot un reguitzell de llibres seus (Marines i boscatges, Pinya de rosa, La fi del món a Girona, etcètera), que es venien a preu de parracs i que jo no vaig dubtar a adquirir-los. En arribar a casa meva, els vaig llegir tots, sense pèrdua de temps i amb veritable delectança, cosa que ja havia començat a fer al tren, durant el trajecte entre la Ciutat Comtal i Girona. I és que de Joaquim Ruyra, ja en tenia unes riquíssimes referències literàries, que m'havien proporcionat persones grans, algunes de les quals àdhuc presumien d'haver mantingut amb ell certa relació o amistat. Ruyra, cal consignar-ho, morí a Barcelona l'any 1939, immediatament després de finalitzar la Guerra (in) Civil, amb la victòria dels franquistes, dolorós fet que, en opinió de l'historiador Antoni Rovira i Virgili, accelerà el seu camí cap a la tomba. I cal consignar, també, que l'òbit de Joaquim Ruyra passà completament desapercebut. Cap dels diaris que aleshores s'editaven, tots ells controlats pels vencedors, no li dedicà ni una trista línea. I el mateix podria dir de la ràdio, ja que aquesta (a Girona, Radio España de Gerona) no el mencionà en les seves necrològiques. Ruyra, en aquells instants, era un destacat home de lletres català i, en conseqüència, un individu molt mal «guipat» pel nou règim...

Joaquim Ruyra, que cursà la carrera de Dret a Barcelona, començà a escriure en castellà. I no fou fins als 30 anys que ho féu en la seva llengua materna, tot arribant a ser membre de l'Institut d'Estudis Catalans. El 1903, i després d'haver estat guardonat com a poeta als Jocs Florals barcelonins per la seva obra La mellor de la Terra, publicà el seu primer llibre, Marines i boscatges, que convertí, el 1920, ampliat, en Pinya de rosa. Dos volums més de proses, La parada i Entre flames, completen la seva tasca narrativa. I a part de la novel·la inacabada La gent del Mas Aulet, només escrigué narracions breus. Els seus temes van del drama vibrant (Jacobé i El rem de trenta-quatre) a la barreja d'humor i fantasia (La fi del món a Girona, etc.), tot passant per la meravella de la cosa sentimental (En Garet a l'enremada, D'una olor, etc.) i per la delícia de les il·lusions infantils (La parada). Tal com algú afirmà en el seu moment, «Joaquim Ruyra ho aprofita tot per a treure'n la mateixa, insistida, dolça lliçó de bellesa, d'on exhala la flaire de la mà de Déu».

Per altra banda, Ruyrà bolcà en el seu estil la pulcritud idiomàtica. I, d'aquesta manera, s'uní, amb la seva obra, a la tasca redrecedora del català. Així, gairebé tot el pròleg de Pinya de rosa està dedicat a justificar les reformes i les correccions de tipus gramatical, que l'autor introdueix en el text primitiu de Marines i boscatges. Res d'això, per cert, no trobem, sinó de forma esporàdica, en els altres prosistes catalans que, talment com ell, sorgiren a les acaballes del segle XIX. Ni Narcís Oller, ni Víctor Català, per exemple, no tingueren mai aquesta inquietud per la puresa lingüística dels seus originals. Es limitaren a emprar-hi una barreja de llengua col·loquial i de «koiné renaixentista», on abunden molts barbarismes sintàtics i lexicogràfics. Ruyra, que tenia molt clar el model de la llengua literària que hom propugnava, no vacil·là a incorporar-hi paraules procedents del parlar viu del Gironès, de la Selva i de l'Empordà. «Va ser un dels primers escriptors catalans que van comprendre els problemes plantejats per la liquidació de la Renaixença, i que es decidiren a resoldre'ls amb franquesa i responsabilitat», indicà una vegada el crític Domènec Guansé, que destacà, alhora, la inestimable col·laboració que Joaquim Ruyra prestà a Pompeu Fabra.

En Quimet de can Creus, que era així com li deien a la vila blanenca, fou l'home que, amb arguments de gran pes que deixà escrits, batejà el litoral mediterrani gironí amb el nom de Costa Serena. Un bateig, però, que estigué renyit amb la sort, com també ho estigueren tots aquells que s'inclinaren per d'altres apel·latius (Costa Grega, Costa del Coral...), ja que, al final, s'imposà el de Costa Brava. Joaquim Ruyra considerava que, sobretot la part compresa entre Sant Feliu de Guíxols i Blanes, constituïa una costa que no tenia res de brava -també ho deia el gran escriptor i periodista ganxó Agustí Calvet, Gaziel- i sí moltíssim de serena, amb un mar, un paisatge i uns jardins realment encisadors a l'estiu. Però la idea d'un altre gironí, Ferran Agulló, secretari general de la Lliga d'en Cambó i periodista de La Veu de Catalunya, de crear a casa nostra, ara fa un segle, una costa brava semblant a la que havia contemplat a Mallorca, cantada pel poeta de Pollença Miquel Costa i Llobera, acabà triomfant, tot fent-se, amb el temps, internacionalment famosa...

Per últim, he de confessar que són molts els mots -per a mi, correctíssims- que he «plagiat» de Joaquim Ruyra, com carnestolenc i els seus derivats, paraules que s'usaven a la seva Girona d'infantesa, que figuren a La parada, que han estat utilitzades pel folklorista Joan Amades i que jo he fet servir moltes vegades, especialment en el meu llibre Carnaval, carnavalades i carnavalaires.

Ara farà 150 anys que Ruyra nasqué a Girona. Un Joaquim Ruyra que és un dels meus grans mestres del llenguatge. I ho és, com cal suposar, a partir d'aquell moment que vaig tenir la joia de descobrir-lo (de ben jovenet i cap a finals d'un mes d'agost, repeteixo) als Encants de la capital catalana...

Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona" (31-8-08)

Els Cent Homes d'en Fontbernat a Tolosa

Sota aquest títol, el diari barceloní «La Publicitat» va publicar, el 3 de setembre del 1931, una crònica, datada a Tolosa de Llenguadoc, que, pel seu indubtable interès, transcriuré.

Aquesta crònica ha estat localitzada per Jaume Bosch, president de Tradicions i Costums, de Mollet del Vallès (Barcelona), entitat que, des de fa temps, està buscant la partitura -perduda després de la Guerra Civil- d'«El bosc de can Pantiquet», sardana que Josep Fontbernat va dedicar a un bell paratge d'aquesta població vallesana, estrenada per la cobla Montgrins a l'Aplec molletenc de l'any 1931.

L'anada a Tolosa de Llenguadoc de la coral Els Cent Homes d'en Fontbernat, que l'ASPE (Associació per a la Salvaguarda del Patrimoni Enregistrat, amb seu a la Ciutat Comtal) ha col·locat entre les millors que hi ha hagut a casa nostra, es va produir pocs mesos després que Els Cent Homes enregistrés sis himnes de Catalunya, als estudis barcelonins de la discogràfica Odeon, i quan el mestre Fontbernat feia poc que havia estat elegit regidor de l'Ajuntament de Barcelona. Més endavant, aquest destacat músic, escriptor i polític del segle passat, nascut al poble d'Estanyol (municipi gironí de Bescanó), i home de confiança dels presidents Macià i Companys, seria també elegit diputat al Parlament de Catalunya, sempre per ERC, i arribaria a ocupar diversos càrrecs importants en el Govern de la Generalitat republicana, com el de director general de Radiodifusió, abans d'emprendre, el 1939, el camí cap al seu segon exili, que duraria prop de 40 anys i que s'acabaria al Principat d'Andorra, país on va realitzar una gran tasca musical i radiofònica.

E.C. i C.

LA CRÒNICA DE «LA PUBLICITAT»

Durant uns dies, ha estat la nota dominant en totes les converses, la vinguda a Tolosa d'"Els Cent Homes d'en Fontbernat".

Realment els grans festivals catalans que sota el patronat de la Generalitat de Catalunya i de les municipalitats de Barcelona i Tolosa, varen celebrar-.se el passat diumenge, tarda i nit al Teatre de la Naturalesa, del parc tolosí i al "Gran Rond", no han desmerescut en res el gran interès que havien desvetllat.

Tant l'"Orfeó de Llevant" com l'Esbart Català de Dansaires i la cobla "La Principal", de Barcelona, rivalitzaren a deixar ben assentat el prestigi de l'art i del folklore catalans, motiu prinicipal de l'exhibició artística portada a cap d'una manera tan brillant, sota els auspicis i la protecció cabdals de Catalunya.

No es pot negar que la popularitat i les simpaties guanyades per Fontbernat a Tolosa, durant el seu exili, varen contribuir molt a desvetllar l'interès dels tolosans pels festivals anunciats; però l'actualitat que tenen arreu del món les qüestions candents de Catalunya, foren també un motiu determinant.

En resum: els festivals catalans a Tolosa, varen constituir un bell espectacle que produí l'admiració de tothom i fou motiu de joia immensa per la nombrosa colònia catalana resident ací, la qual pogué constatar en l'homenatge retut per la ciutat de Tolosa als artistes catalans, un homenatge sincer i entusiasta a Catalunya.

Els aplaudiments foren nombrosos i ben merescuts, i els visques a Catalunya chorejats amb entusiasme.

A la tarda, després del festival celebrat davant molta concurrència al Teatre de la Naturalesa, tots els executants, amb banderes desplegades i amb els estandarts de les respectives entitats, es dirigiren al "Capitole" on la municipalitat de Tolosa els obsequià amb un xampany d'honor i es canviaren discursos de salutació entre els representants de les Corporacions catalanes i les autoritats locals.

Acompanyaven l'expedició artística catalana el senyor Viladomat, en representació de la Generalitat, i els senyors Oller i Escofet en representació de l'Ajuntament de Barcelona.

A la nit, al "Gran Rond", en acabar la seva exhibició l'Esbart Català de Dansaires, el senyor Alcalde de Tolosa, en nom de la ciutat, obsequià les senyoretes de l'Esbart amb formoses toies de flors.

El comentaris que se sentien arreu, eren força falaguers i durant les audicions de la cobla "La Principal", de Barcelona, es formaren alguns rotllos de sardanes, nodrits per elements de la colònia catalana, que retien així culte fervent a la Pàtria enyorada.

L'enhorabona als organitzadors, patrocinadors i executants, i d'una manera especial al mestre Fontbernat, el qual ha tingut la joia de poder demostrar a l'hospitalària ciutat de Tolosa, protectora del seu exili, que dintre el seu cor d'artista, hi havia també un lloc reservat a l'agraïment.

J. ALAY HERETER
Tolosa, agost 1931