Raquel Meller, Albert Martí i Els Vienesos

Just ara fa un segle que Francisca Marqués López, amb el pseudònim de La Bella Raquel, debutà en el món de l'espectacle. I ho féu en un saló barceloní, anomenat La Gran Peña, sota la protecció de la vedette Marta Oliver, aleshores molt cèlebre al Paral·lel, que la veié i l'escoltà en un taller de confecció femenina, situat al carrer de la Tapineria, on la noia treballava. Abans, havia tingut cura de Francisca Marqués López, nascuda a Tarazona (Aragó) el 1888, una monja de clausura, germana de la seva mare, primer al convent de Santa Clara, a Montpeller, i, més tard, en un de Girona. Però la futura gran cupletista, en comprovar que la vida monacal contemplativa no li agradava, es tornà a reunir amb la seva família, emigrada al barri del Poble-sec de Barcelona, i no trigà a conèixer l'èxit a diverses ciutats de l'Estat, moment en què es canvià el pseudònim, adoptant ja definitivament el de Raquel Meller, en record, segons sembla, d'un fugaç amor alemany.

El 1911, i com una indiscutible estrella de l'espectacle, la Meller debutà al barceloní Teatre Arnau i incorporà al seu repertori dues famoses composicions, El relicario i La violetera, tot convertint-se en musa dels intel·lectuals noucentistes, com Manuel Machado, Benito Pérez Galdós, Jacinto Benavente, Eduardo Marquina, Àngel Guimerà... Quatre anys més tard, treballant a Madrid, conegué el diplomàtic i escriptor guatemaltenc Enrique Gómez Carrillo, amb qui es casà a Biarritz. Poc temps abans d'enviduar, Raquel Meller actuà a l'Olympia de París, però no volgué que el seu nom figurés als cartells, car temia que es digués que havia utilitzat la influència del seu marit, molt famós a la capital de França a causa de la seva anterior relació amb la Mata Hari. Aquells anys coincidiren amb els dels seus primers i apoteòsics èxits internacionals, tant a Europa com a Amèrica, i arribà a assolir una popularitat tant o més elevada, si cal, que Sarah Bernat, Mistinguette i Josephine Baker. Per altra banda, la Meller esdevingué, també, una cotitzada actriu del cinema mut.

La Guerra Civil espanyola sorprengué Raquel Meller a França, des d'on marxà cap a l'Argentina, i no tornà a Barcelona fins al 1939, any en què contragué matrimoni amb l'empresari francès Demon Sayac, quan s'imposava l'imperi del cinema parlat, les orquestres de ball i la gran comèdia americana. No obstant això, ella reaparegué a la Ciutat Comtal, amb la companyia de revistes Els Vienesos (Arthur Kaps, Franz Joham, Herta Frankel, etc.), que havia fugit dels horrors del nazisme. I el 26 de juliol del 1962 moria, però no pas arruïnada com alguns han assegurat, a l'Hospital de la Santa Creu, i fou enterrada al cementiri de Montjuïc.

Recordo molt bé tot això últim. I, a més, l'article que vaig dedicar a Raquel Meller, en produir-se el seu traspàs, al diari Los Sitios, on evocava el fet que havia aconseguit veure-la actuar al Teatro Español del Paral·lel, l'any 1946, a Melodías del Danubio, car els meus pares m'hi portaren. Allò mai no se m'esborraria de la memòria. Com tampoc no se m'esborraria mai de la memòria que la gent d'Els Vienesos (vista amb escassa simpatia pel règim franquista, ja que deia que el seu castellà tenia accent català) també acollia, en el mateix espectacle, el perseguit músic Albert Martí, fill de l'Escala, a qui Pau Casals havia coronat com a rei de la tenora, raó per la qual a Ricard Viladesau, posteriorment, només el pogué momenar príncep d'aquest instrument. Raquel Meller (que tenia prohibit cantar en català) era ja una ombra del seu passat gloriós, malgrat que encara conservava força viva i clara la seva magnífica veu. En unes breus sortides a l'escenari, hi interpretava melodies com El relicario, La violetera, Flor de té, etc., que, temps a venir, farien igualment famoses Sara Montiel o Lilián de Celis, a qui, l'any 1959, vaig entrevistar, a Tetuan, per al Diario de África. I pel que respecta a l'Albert Martí, oblidat del tot per la seva vila natal fins que l'any passat li dedicà l'Aplec de la Sardana, cal dir que, vestit de pagès, tocava la tenora a Melodías del Danubio, tot fent un xic de pena (igual que Raquel Meller), i que, si no es morí de fam i de misèria, fou gràcies a Els Vienesos, que l'auxiliaren durant l'escàs temps que li restava de vida, després d'haver intentat ressuscitar la seva cobla. Una cobla, l'Albert Martí, que, durant la Guerra Civil, al front de Madrid arribà a entusiasmar de debò Rafael Alberti, un dels més destacats representants de la Generació del 27, Premi Nacional de Literatura 1924 per la seva obra Marinero en tierra, que residí exiliat a França, l'Argentina i Itàlia i que no tornà a Espanya fins al 1977, en què fou elegit diputat per Cadis, a més de rebre, el 1983, el Premi Cervantes, com abans havia rebut, a Moscou, el Premi Lenin de la Pau.

Rafael Alberti, en aquella tràgica època de la Guerra Civil, es trobava a Madrid, resistint el dur assetjament a què era sotmesa la capital de l'Estat per part de les tropes contràries a la República, ciutat on, a finals del 1937, anà una expedició artística catalana encapçalada per Jaume Miravitlles, comissari de Propaganda de la Generalitat, per tal de donar ànims als madrilenys, expedició en la qual figurava la cobla Albert Martí, que oferí una actuació davant els intel·lectuals antifeixistes. «Mai Rafael Alberti no havia sentit sardanes i confessava, amb la seva emoció lírica, que mai no havia sentit res de més bell i íntegrament poètic», explicava Met Miravitlles, en un article publicat al diari barceloní La Publicitat a començament del 1938, on també ressaltava que l'Albert feia «brotar» de la seva tenora veus humanes...

Tant Raquel Meller com Albert Martí, en aquella meravellosa revista titulada Melodías del Danubio, m'impressionaren profundament, ja que demostraven o intentaven demostrar el que havien estat en el passat. Avui dia, però, ben poca gent recorda la més cèlebre artista internacional de l'espectacle que ha tingut l'Estat espanyol, tal com acabo de llegir en un diari digital, el monument a la qual, erigit davant el Teatre Arnau, aparegué últimament fet miques per obra i «desgràcia» d'uns trinxeraires. En canvi, la vila empordanesa de l'Escala l'any passat recordà, per fi i per primer cop, el seu fill il·lustre, un gran músic i un no menys gran patriota, cosa que m'alegrà i que, sens dubte, mereix que gaudeixi de continuïtat...

Emili Casademont i Comas