Amanda Camps, la gran radiofonista

Foto extreta del Diccionari biogràfic de l'Alt Empordà

L’empordanesa Amanda Camps i Llansó, que fou una destacada professional dels mitjans de comunicació audiovisuals, ha mort a la capital catalana, als 87 anys, i les seves despulles han estat incinerades a Figueres. Ara fa mig segle, vaig tenir el plaer de conèixer-la personalment. Fou als estudis de Ràdio Barcelona EAJ 1, situats al carrer Casp, quan hi vaig anar, un diumenge al matí, acompanyant la meva estimada amiga Montserrat Trresserras, aleshores en el zènit de la seva fama com a nedadora de llargues distàncies, cridada per ella per entrevistar-la, en directe i de cara al públic, dins el programa La comarca nos visita. Tota la brillant carrera radiofònica i televisiva de la polifacètica Amanda (locutora, redactora i actriu) es desenvolupà a la Ciutat Comtal. I també cal ressaltar que havia aconseguit introduir-se en el món de la premsa escrita, col·laborant amb èxit en diverses publicacions, com en aquella inoblidable revista mensual figuerenca Canigó, dirigida per Xavier Dalfó.

L’any 1976, en crear-se Ràdio 4, Amanda Camps passà a formar part de la seva plantilla. Així, el 13 de desembre, diada de Santa Llúcia, després que l’amic Joan Albert Argerich, a les 7 del matí, la inaugurés, dient «Bon dia, amics. Benvinguts a la sintonia de Ràdio 4, l’emissora de Ràdio Nacional d’Espanya que us parla en català. Estarem amb vosaltres fins a la una de la matinada, amb espais informatius, musicals i de varietats», ella ja n’hi tingué un, d’espai, Catalunya a l’abast, juntament amb els dels altres pioners de la nova emissora, com l’Enric Frigola, la Montserrat Minobis i en Joan Grau, antics companys meus a les ràdios gironines. Ara bé, cal aclarir, un cop més, que Ràdio 4 no fou pas, en contra del que sempre s’ha afirmat oficialment, la primera en català, ja que aquest honor li correspongué a Ràdio Olot, que començà a fer-ho tot en l’idioma propi del país una mica abans. Concretament, el 8 de setembre, diada de la Verge del Tura, patrona de la capital de la Garrotxa. I encara, si anem més enrere, trobarem el fet «insòlit» de Ràdio Popular de Figueres que, en els inicis dels anys 70 (quan depenia del Bisbat de Girona i la censura, per tant, pràcticament no l’afectava), més del 80 per cent de la seva programació es feia en català, raó per la qual el rotatiu barceloní El Noticiero Universal arribà a qualificar-la d’«emissora catalana per excel·lència». Per altra banda, l’acadèmic Octavi Saltor, el 1965, ja havia parlat de «miracle radiofònic i cultural», referint-se a la naixença, a la citada ràdio figuerenca (desapareguda fa temps), de la primera emissió diària, feta en la nostra llengua a la Radiodifusió espanyola, després de la gran desfeta del 1939. Es tractava del meu programa Figueres, tres de la tarda, convertit, més tard, en L’Hora de Catalunya, que, immortalitzat en un llibre publicat el 1968, faria que, en la recuperada democràcia, el Departament de Cultura de la Generalitat em reconegués com el pioner de la ràdio en català de postguerra.

Tornant a Ràdio 4, assenyalaré que, en el decurs del 1977, vaig visitar algunes vegades els seus estudis del passeig de Gràcia, per tal de saludar els meus amics i antics companys, cosa que em permeté de conèixer Maria Matilde Almendros, Nèstor Luján, etc. I el 1978, quan jo dirigia el periòdic 9País, editat a Figueres, que ha estat considerat el primer diari gironí (tot i que sortia tan sols dos cops per setmana), sorgit després del franquisme, pensat i escrit en català, un bon dia se’m presentà el pare de l’Amanda Camps per anunciar-me que seva filla volia entrevistar-me per a Ràdio 4. I, en efecte, no trigà gaire ella a venir-me a veure (feia sovintejades «escapades» a la capital de l’Alt Empordà), carregada amb un magnetofon, i tots dos ens adreçàrem al meu despatx del periòdic, on, amb calma i tranquil·litat, l’Amanda em féu parlar per al seu espai Catalunya a l’abast. Fou una entrevista llarga, molt llarga, però, malauradament, quan sortí per antena, no la vaig poder sentir. I és que, aleshores, Ràdio 4 tenia escassa potència i la seva cobertura es limitava a la ciutat de Barcelona i poca cosa més. De qualsevol manera, sé que quedà molt bé. I jo vaig intentar també quedar molt bé -ignoro, però, si ho vaig arribar a aconseguir-, en dedicar, al mateix 9País, un article a l’emissora i, en especial, a l’Amanda, a qui, per cert, en anar els dos caminant pel carrer, des del meu domicili particular fins a la redacció del bisetmanari, algunes persones reconegueren. «A aquesta senyora, jo la conec!», exclamà una dona, tota sorpresa i emocionada. I és clar que la coneixia, car l’Amanda Camps era la presentadora d’un popular programa del circuit català de TVE.

Pel que he comprovat fins ara, només el periòdic figuerenc Hora Nova ha publicat una breu nota biogràfica d’Amanda Camps i Llansó, amb motiu del seu traspàs. Coses de la vida. Per això, fent justícia, he volgut avui recordar-la. I, sobretot, he volgut recordar l’Amanda com a gran radiofonista, ja que arribà àdhuc a formar part, en diverses circumstàncies, d’aquell cèlebre i enyorat quadre escènic de Ràdio Barcelona, el d’Isidre Sola, Encarna Sánchez, Isabel Campillo, etcètera, que dirigia Armand Blanch.

Emili Casademont i Comas

(“Diari de Girona”, 29-8-2010)

La Ceca i la Meca

Escut del Principat d'Andorra

Els vells andorrans explicaven que, després del Diluvi Universal, el primer punt de la terra que restà eixut, i en el qual Noè pogué amarrar l’arca, fou el de Font Argent, a la part més alta del seu petit país, situat al cor dels Pirineus, i que allà encara es conservava l’anella que serví d’amarrador, anella que es convertia en or massís la nit de Sant Joan, que era quan molts intentaven cercar-la, però sense que l’èxit els acompanyés. Per contra, els vells habitants dels pobles de la Cerdanya contaven que l’embarcació bíblica s’«ajegué», un cop desaparegueren les aigües diluvianes, al cim del Canigó. Concretament, sota el pic de Tretze Vents, on quedà ben amagada i vigilada. Tant que, cada vegada que algun curiós s’acostava fins aquell lloc, es desencadenaven tretze vents, exremadament furiosos, que donaren nom al pic.

Res de tot això, conforme pot deduir-se, no gaudeix de gaire credibilitat, ja que és fruit de fantàstiques llegendes andorranes i pirinenques. En canvi, el que sí que en gaudeix -i, a més, del tot- és allò que la gent d’arreu dels Països Catalans diu força sovint: «Ha recorregut la Ceca, la Meca i la Vall d’Andorra», pensant que es deu a alguna rondalla i ignorant que la Ceca i la Meca andorranes existeixen. Aquesta frase, que s’aplica a un rodasoques empedreït, prové d’un antic proverbi del país: «Qui ha vist la Ceca i la Meca ha travessat la Vall d’Andorra». I és que, com que la Ceca es troba al damunt de la parròquia de Sant Julià de Lòria (parròquia equival a municipi), i la Meca, per la seva part, al damunt de la d’Ordino, les persones que feien abans aquest camí, passant obligatòriament pel pont de la Margineda, havien anat d’un costat a l’altre de la Vall.

El pont de la Margineda

Ampliant un xic tot això, diré que la Ceca, situada al sud del Principat d’Andorra, és el lloc per on entraren els musulmans al país. També se l’anomena la Casa de Carlemany, tot i que s’ha demostrat que el gran Carlemany, que arribà a ser venerat com a sant a la Catedral de Girona, no trepitjà mai terra andorrana. I la Meca, com la denominaven els islàmics, era la casa on aquests dipositaven les seves riqueses, mentre feien el pelegrinatge a la ciutat àrab de la Meca (pelegrinatge que la seva religió mana que realitzin un cop a la vida), ja que es tractava aleshores d’un indret -pertanyent, repeteixo, a Ordino- solitari i pràcticament inaccessible. A més, d’allà dalt estant podien llançar molt bé les «set pedres contra el dimoni», cerimònia importantíssima, atès que segellava de forma ben seriosa qualsevol contracte.

Avui dia, les històriques ruïnes de la Ceca i de la Meca andorranes poden, amb certa facilitat, ser visitades. I hom assegura que qui posi l’orella a terra, i aguanti per uns moments la respiració, hi sentirà la cavalcada de cavalls, el ferrejar de les llances i l’aldarull i els crits dels guerrers de Carles Martel, qui, l’any 734, enderrocà les fortaleses que els musulmans havien construït al Principat d’Andorra, tot foragitant-los del pacífic i cristià país. Un país independent, que compta amb dos coprínceps, el bisbe de la Seu d’Urgell i el president de la República francesa, i que sempre ha tingut com a llengua oficial el català. I més, sens dubte, a partir de l’any 1993, en què ingressà a l’ONU (tot entrant així el català, per primera vegada, en aquest màxim organisme polític internacional, gràcies al discurs que hi pronuncià el cap del govern d’Andorra), raó per la qual ara els andorrans poden viatjar pel món, exhibint, sense problemes i amb orgull, un passaport escrit en la llengua de Pompeu de Fabra.

L’idioma català, per tant, malgrat el que determinada gent afirma per desacreditar-lo, no és pas una llengua sense Estat, ja que en té un: el del Principat d’Andorra. Crec que convindria que nosaltres sabéssim aprofitar, d’alguna manera, aquest fet importantíssim, per tal de poder «plantar cara» als que ens volen fer la guitza. Però, per dissort, molts catalans, tal com com passa amb la història de la popular frase «Ha recorregut la Ceca, la Meca i la Vall d’Andorra», el desconeixen, tot començant, segons sembla, per més d’un dels nostres destacats dirigents polítics.

Les Valls d'Andorra

Emili Casademont i Comas
(“Diari de Girona”, 22-8-2010)

Units per l’amor a la Verge

Una figura realment extraordinària de la religió islàmica, igual que de la cristiana, és la Verge Maria. Així, a l’Alcorà hi ha un capítol -la sura 19- que porta el seu nom, Maryam (Maria), l’únic dedicat a una dona. La mare d’Isa (Jesús) és respectadíssima pels musulmans, fins al punt que qui no l’honora, i això ho afirmen els seus teòlegs, no pot considerar-se musulmà. A més, Maria és citada al llibre sagrat de l’islam moltes més vegades -un total de 34- que qualsevol altre membre de la família de Muhammad (Mahoma), profeta a qui, sis segles després de la naixença de Jesús, Al·là (Déu) li revelà l’Alcorà per mitjà de Gabriel. O sigui, pel mateix arcàngel que, segons el cristianisme i l’islam, procedí a anunciar a Maria que estava, per obra i gràcia divina, embarassada. Ara bé, Jesús, pel que fa als musulmans, no és pas el Fill de Déu o Déu mateix, sinó un missatger d’Al·là, com Abraham, Moisès i Mahoma.

A l’Alcorà trobem aquesta pregunta de Maria, un cop l’arcàngel li ha revelat que serà la mare de Jesús: «Senyor meu! Com voleu que tingui un fill si cap home no m’ha tocat?». I Gabriel li respon que això no l’ha d’inquietar gens ni mica, ja que Al·là, que és totpoderós, se n’encarregarà. El llibre sagrat dels musulmans, que no esmenta per res Josep (tampoc no ho fa d’alguns coneguts passatges que narra la Bíblia), en la sura de Maryam explica que Ella, submisa a la voluntat d’Al·là, decidí allunyar-se de la seva família i de la seva comunitat, per tal d’anar a infantar completament sola, fet que succeí sota una palmera (no indica el lloc, però se suposa que no fou pas Betlem), palmera que, immediatament després del part, s’inclinà i li oferí dàtils madurs i frescos. Sobre el moment de la naixença islàmica de Jesús, per cert, n’he sentit contar algunes llegendes, durant la meva llunyana i dilatada estada periodística als països àrabs, que, de tan belles, m’han quedat ben gravades a la retina.

Del retorn de Maria a la seva comunitat, amb el Fillet als braços, l’Alcorà explica que la gent, escandalitzada, procedí a renyar-la: «Maryam! Has portat quelcom molt greu. El teu pare no ha estat un home de mal, ni la teva mare una prostituta». I tot seguit, el petitíssim Infant, meravellant tothom, pronuncià aquestes paraules: «Jo sóc un serf d’Al·là, nascut d’una verge, i Ell m’ha fet profeta». I ja ningú no gosà posar en dubte la virginitat de Maria, virginitat que els musulmans sempre més han defensat aferrissadament, a part que mai no han perdonat el gravíssim pecat comès pels jueus, en difamar la mare de Jesús, raó per la qual s’assegura que la pau entre aquests dos pobles és una cosa impossible d’aconseguir. D’altra banda, cal ressaltar que, segons els savis de l’islam, Maria ocupa al paradís un lloc privilegiat, molt superior al de les esposes de Mahoma i al de Fàtima, la seva filla predilecta, O sigui, la que, d’acord amb la crerença islàmica, donà nom a la localitat portuguesa de Fàtima, la de les suposades i cèlebres aparicions de la Verge.

Tret de bastans musulmans que desconeixen en profunditat l’Alcorà (llibre dictat per l’arcàngel Gabriel a Mahoma en àrab, motiu pel qual s’ha arribat a afirmar que l’àrab clàssic, que fa més de mig segle jo vaig estudiar, es tracta de l’idioma més bell del món), la devoció a Maria és immensa. I, tot i que la doctrina alcorànica recomana als seus practicants que no li adrecin cap oració ni li demanin cap favor (Al·là, al·lega, no necessita intermediaris), són molts els que, en una diada com la del 15 d’agost -la de l’Assumpció-, es donen cita als santuaris marians i desoeixen el dit consell. Així, als de l’Àfrica del Nord, alguns cristians, com ara jo mateix, hi hem trobat una bona colla de musulmans resant devotament a la mare d’Isa, descalços i agenollats amb el cap tocant a terra, posició que provoca, segons afirmen, que la ment quedi alliberada del tot i que aquesta obtingui la màxima concentració en Al·là i, per extensió, en Maryam. I, emocionats, sempre han acabat per abraçar-nos d’una manera ben fraterna. Val a dir que, en aquelles memorables ocasions, cristians i musulmans ens hem sentit units, miraculosament i fortament, pel nostre amor a la Verge.

Emili Casademont i Comas

Curts i llargs

Com s’anunciava en el darrer SOM, l’Ajuntament d’Anglès, en edició facsímil, ha reeditat l’obra d’Esteve Fontbernat titulada Estètica de la Sardana. Sempre és bo recuperar opuscles i publicacions antigues pel que tenen d’evocador i il·lustrador sobre alguna etapa del nostre passat i, més encara, per veure per on anava la intenció dels prohoms d’aquells temps. Tant l’alcalde Pere Figuereda -aquell jutge de pau que tan bé va defensar l’ús del català- com Emili Casademont Comas, veterà i prestigiós periodista que escriu l’epìleg, ens il·lustren sobre la família anglesenca Fontbernat que, a més de l’autor de l’opuscle, tingué la figura soibresortint de Josep Fontbernat Verdaguer, polític i creador de la massa coral coneguda pels Cent homes d’en Fontbernat. Sembla que es deu als consells d’aquest opuscle de l’Esteve Fontbernat, publicat a Barcelona l’any 1908, que es va posar de moda el ballar els curts de la nostra dansa nacional amb els braços abaixats, forma que, amb el temps, s’ha imposat arreu, excepcte a la zona de l’Escala i voltants on es mantenen ballant amb els braços alçats, com ha vingut recomanant sempre el bon amic Lluís Albert. No polemitzaré ara sobre aquesta qüestió. M’interessen, en tot cas, algunes pinzellades del text sobre altres aspectes. En l’eterna discussió de la permanència de la sardana s’ha comentat, sovint, si la dansa s’havia vist perjudicada en ésser elevada a la categoria de símbol i sostreta de les veleïtats dels balladors, que preferirien dansar-la com un ball qualsevol, perseguint únicament la diversió i la joia. M’he fixat que l’Esteve Fontbernat, en aquest sentit, no és gens claudicant: ”La nostra dansa -escriu l’articulista- ha de ser el mirall de la nostra raça, reposada i franca i no esbogerrada com pretenen que siga la majoria dels nostres sardanaires.” I en un altre lloc: “La sardana l’hem vista ballar per homes venerables amb rítmica cadència. Al ballar-la seriosos, semblaven devots religiosos que consagressin un culte a la mare pàtria -en Maragall diria semblantment allò de “sacerdots els diríeu d’un culte”- i ara la majoria de les vegades la veiem ballar esbogerradament, saltant encabritats, corrent d’ací i d’allà, no transpuant-hi aquell ambient de pau i germanor tan característic d’ella, sinó com el salvatge goig del guany d’una batalla en camp de guerra”. Jo crec que, avui, per sort, a les ballades, s’ha assolit un punt d’equilibri estimable. En general, no ballem ni com si estéssim en un acte litúrgic ni de forma esbojarrada. Els termes mitjos sempre són els millors. Que duri.

Joan Domènech
(SOM. Publicació de cultura

popular catalana. - Agost, 2010)

L’«òpera de Lloret»

El dia 16 del mes d’agost de l’any 1855, ara fa poc més d’un segle i mig, s’estrenà l’òpera Marina, al madrileny Teatro del Circo, i el tenor Josep Font, en el paper de Jorge, hi cantà allò de «Costas las de Levante,/ playas las de Lloret,/ dichosos los ojos/ que os vuelven a ver», que hauria d’esdevenir famós. L’autor de la lletra de l’obra, musicada pel navarrès Emilio Arrieta, compositor de moda en aquella època, fou Francesc Camprodon i Safont, natural de Vic (erròniament, sovint s’ha dit que de Taradell, lloc de naixença del seu pare), i traspassat, el mateix mes d’agost però del 1870, a Cuba, on exercia un càrrec de confiança de la família reial. Un any més tard, les seves despulles foren traslladades a Barcelona, per tal de ser enterrades, posteriorment, a Madrid. La seva vídua i els fills del matrimoni que restaven vius, ja que quasi tots tingueren la desgràcia de morir en plena joventut, n’aconseguiren la repatriació.

Camprodon, que es llicencià en Dret a la Universitat de Barcelona, després d’haver passat per les de Cervera i Alcalà d’Henares, pràcticamente no féu mai d’advocat. Es dedicà a activitats polítiques (era un membre destacat del Partit Liberal, cosa que li proporcionà molts maldecaps, a més d’un exili a Cadis), literàries i teatrals. Així, a part d’escriure la lletra d’una gran quantitat de sarsueles, fou l’autor de diverses obres escèniques en castellà. I en català, llengua que mai no abandonà, d’un parell de sainets força celebrats, La teta gallinaire i La tornada d’en Titó, i algunes poesies, L’any 1871, el famosíssim tenor italià Enrico Tamberlick, desitjós de demostrar el seu afecte a Espanya, escollí Marina per actuar al madrileny Teatro Real, després d’haver-hi fet incorporar un acte més (fins llavors, només eren dos), tasca que encarregà al lletrista Miguel Ramos Carrión, absent ja del món dels vius Francesc Camprodon. I aquella nova versió de Marina assolí un èxit que cal qualificar d’extraordinari, puix que fou cantada vint nits seguides i, enguany, encara es continua cantant.

Allò de «Costas las de Levante,/ playas las de Lloret» (alguns intentaren, sense veure’s acompanyats per la fortuna, canviar les «playas de Lloret» per les «playas que lloré») motivà que la gent mostrés una enorme curiositat per saber on es trobaven aquelles costes llevantines i aquelles platges lloretenques, car ho ignorava completament i, per acabar-ho d’adobar, ni tan sols, com aquell qui diu, figuraven al mapa. I, segons un prestigiós crític del moment, Martínez Olmedilla, no trigaren a esdevenir conegudíssimes, fins al punt d’afirmar, el mateix crític, que «No hay ningún español que no recite de memoria los versos de Zorilla (es referia als de Don Juan Tenorio) ni tataree la letra de la partitura de Arrieta».

Francesc Camprodon i Safont

«Com a polític -diu el recordat escriptor lloretenc Esteve Fàbregas i Barris en un llibre-, Camprodon vingué a Lloret. Pretenia ésser elegit diputat a Corts pel districte de Santa Coloma de Farners, i calia treballar la candidatura. És probable, però, que la dolcesa del paisatge i l’ambient romàntic de les nostres viles haguessin captivat la seva ànima de poeta i que, la relació que s’inicià sota el signe de les conveniències polítiques, acabés en un veritable afecte que mantingué fins que morí». Així, el liberal de Vic deixà una pila d’escrits elogiosos sobre el litoral de la Selva, que són guardats a Lloret de Mar, litoral que, igual que tota la resta de la Costa Brava, de nord a sud, avui ofereix un aspecte bastant lamentable, per dissort, a causa de les barbaritats que s’hi han arribat a cometre i que han malmès, en bona part, el seu meravellós paisatge.

Francesc Camprodon s’inspirà per escriure la lletra de Marina en un fet real ocorregut a Lloret, els protagonistes del qual foren un jove, anomenat Romà, hereu de can Pa i alls, la seva promesa, la Roseta, de can Rosaris, i un capità de vaixell, en Pou Fàbregas. Aquest darrer era el més ben plantat i intrèpid de tots els capitans jovencells. En Romà, en canvi, era un individu normal i corrent, senzill, pertanyent a una família que posseïa les drassanes més pròsperes de la vila. Tothom estava convençut que la Roseta i en Romà es casarien i serien molt feliços, sense donar peu a cap mena de xivarri. Però el capità Pou Fàbregas, en retrobar les seves «costas las de Levante» i les seves «playas las de Lloret», al final d’una dilatada i melangiosa absència, restà encegat per la bellesa de la Roseta i, després de festejar-la, no li costà gaire de fer-se-la ben seva. Aleshores, l’hereu de can Pa i alls, profundament disgustat i adolorit, embarcà cap a les Amèriques i no tornà mai més a trepitjar la mitològica Vila dels llorers, mentre que en Pou Fàfregas i la Roseta constituïren una família lloretenca, com moltes de les que, en aquell temps, es formaven a les poblacions marineres, en què el marit sortia a navegar, tot restant la dona a casa, esperant, solitària i resignada, el seu anhelat retorn. D’aquest fet tan simple, Francesc Camprodon i Safont en sabé elaborar la lletra de l’obra Marina, tan popular (almenys, un petit fragment) arreu de l’Estat espanyol i dels països americans de parla castellana.

Tal com ha quedat consignat al començament d’aquest article, l’agost tingué moltíssim a veure amb Marina i amb Francesc Camprodon, ja que -repeteixo- fou en el decurs d’un mes d’agost quan s’estrenà la famosa peça, anomenada popularment «l’òpera de Lloret», i quan la dalla de la Parca segà la vida de l’autor de la seva lletra. Ah!, i he de dir, per acabar que, segons es conta, el diputat a Corts pel districte de Santa Coloma de Farners (en Camprodon triomfà en aquella comtesa electoral, esgrimint de cara als lloretencs l’eslògan de «si Lloret m’ajuda, jo també ajudaré Lloret») s’escapà d’una mort segura, quasi «cantada», també durant un mes d’agost, en patir, de molt jovenet, una gravíssima malaltia.

Lloret de Mar

Emili Casademont i Comas

L’estrany Diluvi Universal

L'arca de Noè

Antigament, l’agost era anomenat «el mes de l’aigua». I és que hom creia que, en aquest moment de l’any, es desencadenà, en temps d’allò més remots, el Diluvi Universal. Per això, molts pobles, en iniciar-se l’agost, dedicaven cultes a les víctimes «diluvianes», mentre que a Grècia celebraven tot un seguit de festes, dites «les hidrofòries», que mobilitzaven moltíssima gent, la qual, amb gerros plens d’aigua, acudia al temple de Iu, per tal que els seus sacerdots llencessin el líquid element en un forat que hi havia, forat per on, d’acord amb la tradició hel·lènica, s’escolaren les darreres aigües de la fenomenal i mortífera inundació. I a tot això, encara cal afegir-hi un fet important: a Síria, en un avenc, existent al costat d’un temple erigit a Hieràpolis, també la gent hi tirava molta aigua (en aquest cas, però, era del mar) i l’escampava per terra. Aquesta cerimònia gaudia d’una fama realmente extraordinària, fins al punt que atreia persones d’Àsia, d’Àfrica i de molts pobles mediterranis.

D’altra banda, i fins a una època relativament recent, s’assegurava que l’aigua del diluvi fou absorbida per moltíssims forats que s’obriren a la superfície del nostre planeta. Però alguns d’ells, en no poder-la «engolir» tota, acabaren formant, amb les restes de l’aigua que quedaren, uns llacs, més o menys enormes, sense fons. I si algú s’adentrava massa en aquells llacs, anant en barca, i tenia la desgràcia de caure-hi, desapareixia, per efecte d’uns «xucladors», i reapareixia, al cap d’un temps (naturalment, sense vida), en un indret força allunyat, que era, per regla general, al bell mig del mar. D’aquesta curiosa manera, per cert, molts gironins explicaven l’origen del misteriós estany de Banyoles, prescindint de la llegenda d’en Morgat.

El Diluvi Universal és un mite (paraula que significa tradició fabulosa, segons el Diccionari) que trobem en un llibre de la Bíblia -concretament, el Gènesi-, presentat com un càstig de Déu als homes, càstig del qual el Creador salvà Noè, la seva família i una parella de cada animal, allotjats tots plegats, al llarg de quaranta dies i quaranta nits -quaranta vol indicar multitud-, en una arca. O sigui, en una embarcació de grans dimensions (construïda pel propi Noè, sota la direcció divina) que, quan cessà de ploure, s’«assegué» damunt el mont Ararat, a Turquia, moment en què el patriarca envià un colom a explorar el terreny, ocell que tornà a l’arca amb un branquilló d’olivera al bec, a fi d’anunciar als allà «refugiats» que ja podien sortir tranquil·lament «al carrer». De l’arca, mai no se n’han trobat restes -restes que podríem denominar fiables-, malgrat les recerques practicades, per part de prestigiosos arqueòlegs de diverses nacionalitats, a l’indret on, segons el relat bíblic, quedà «ancorada». És més, àdhuc s’ha arribat a dir que Déu manté l’arca de Noè ben protegida i amagada.

Però el Diluvi Universal no sols apareix al Gènesi, sinó que també surt en alguns «documents» molt més antics, com l’Epopeia de Gilgamesh i el poema Atrahasis, en què es parla de l’arca, del càstig diví, del colom (substituït, a voltes, per un corb), etcètera, a part que s’han pogut localitzar taules sumèries i acàdies, que en fan referència. I això porta a pensar que els hebreus haurien conegut el mite, durant la seva època d’exili a Babilònia, tot adaptant-lo a la seva cultura. Altrament, el Diluvi Universal és mencionat a la Mitologia grega. En aquest cas, la història és personificada per Deucalió, que se salva del desastre, gràcies a Prometeu, el seu pare, després de fer-li construir una arca. I no podem oblidar tradicions com la hindú, la maia i l’asteca, entre d’altres, que recullen inundacions catastròfiques, cosa que abonaria la hipòtesi de la realitat del Diluvi Universal, atès que, de forma especial, esmenten el càstig diví per la impietat de les criatures humanes. Com tampoc, no podem oblidar que Noè apareix a les pàgines de l’Alcorà, el llibre sagrat dels musulmans, que explica que l’arca, amb algunes espècies d’animals -només algunes, no pas totes-, navegà ben a prop de la ciutat santa de la Meca.

De qualsevol manera, cal ressaltar que els estudiosos del tema descarten l’existència d’un diluvi universal pròpiament dit, ja que no se n’han trobat restes geològiques. Això no obstant, opinen que diverses inundacions grans de caràcter local podrien haver inspirat els mites originaris, que s’haurien escampat amb les diferents migracions humanes, tot adaptant-se a la cultura de cada zona.

Una d’aquestes possibles inundacions grans de carácter local seria la que es produí fa 7.500 anys al Mar Negre, hipòtesi defensada pels geòlegs nordamericans Walter Pitman i Wiliam, autors del llibre El Diluvi Universal. Segons aquests científics, el Mar Negre era un llac d’aigua dolça, d’unes dues terceres parts de l’actual superfície, i la fusió dels glacials elevà el seu nivell, fenòmen que provocà una inundació d’allò més considerable. També les pujades dels rius Tigris i Èufrates, a la regió mesopotànica, podrien haver inspirat el mite del Diluvi Universal. I, per acabar -no vull cansar més el lector-, diré que alguns científics pensen que el Diluvi Universal, en el cas d’haver-se materialitzat, hauria estat causat per un colossal tsunami, originat per l’explosió d’un volcà, el Thera, situat a l’illa de Santorini (Grècia).

Enguany, malgrat que la gent, en la seva majoria, està convençuda que el Diluvi Universal no és res més que una fantàstica llegenda, grups religiosos minoritaris continuen aferrats a la creença que es tracta d’un fet històric verídic. Alguns d’aquests grups, convé remarcar-ho, els constitueixen persones que interpreten literalment la història narrada al Gènesi, interpretació que cal qualificar d’errònia (la narració bíblica té tots els ingredients per ser considerada metafòrica), mentre, és clar, no es demostri el contrari, cosa, pel que sembla, pràcticament impossible...

L'estany de Banyoles

Emili Casademont i Comas

Barrets i «cases de barrets»

Si ens fixem en els «retrats» que s’han fet dels apòstols, així com de tots els sants bíblics, comprovarem que l’únic d’aquests personatges que porta barret és sant Jaume. I això es deu al fet, segons la llegenda, que sant Jaume, quan deixà Judea i vingué a la península Ibèrica a predicar, notà que aquí no feia tanta calor com a les terres asiàtiques. I temerós de tenir fred al cap, se’l cobrí amb pèls de conill i, al cim d’aquests, hi col·locà un cabasset, perquè el vent no els escampés. Però es donà el cas que sant Jaume no sols no patí fred a la testa, sinó que arribà a suar de valent. I la suor mullà els pèls de conill i el cabasset, formant tot plegat, en solidificar-se, el primer barret. Un barret que l’apòstol dugué sempre més (no en «fabricà» cap altre), malgrat foradar-se-li de tan vell. D’aquí ve que, per indicar un afer compromès, el refrany digui: «Si que estem ben arreglats, com sant Jaume, de barrets, que no en tenia sinó un i encara era foradat». Aquest refrany, tot i ser molt antic, encara, avui dia, la gent de casa nostra el «recita» sovint. Com també hi ha molta gent de casa nostra que, quan parla de sant Jaume, l’anomena «Sant Jaume de barrets». I és per tot això que els barretaires d’arreu de l’Estat espanyol -fabricants i venedors de barrets- tenien abans l’apòstol Santiago per patró, mentre que els homes, cada 25 de juliol, compraven un bon barret, que alguns catalans substituïen per una no menys bona barretina. Un barret que, després de lluir-lo amb orgull durant la diada del sant, el guardaven curosament i no se’l posaven més, tret de per Nadal, i esperaven l’arribada del 25 de juliol de l’any següent per adquirir-ne un de nou. Hi havia, per cert, bastants afeccionats a col·leccionar-los.

D’altra banda, i segons la mateixa llegenda, sant Jaume es pentinava amb una petxina acanalada i estriada que duia cosida al barret. D’això ve que també els pintaners -els que feien pintes i en venien- el tinguessin per patró i que les petxines acanalades i estriades fossin conegudes per «pintes de sant Jaume». Unes pintes que els pelegrins que anaven a visitar el sepulcre de l’apòstol a Sant Jaume de Galícia portaven, igualment cosides, al barret. I hi ha una cosa la mar de curiosa relacionada amb sant Jaume. Els nostres avantpassats, quan estornudaven, donaven gràcies a sant Jacob, és a dir, a sant Jaume, perquè n’havien sortit sense dany. I és que, segons la tradició, els primers homes moriren sobtadament a causa d’un fort esternut. Així ho feren Adam i els grans patriarques i profetes de l’antigor, fins que Jacob acudí a Déu Nostre Senyor i li demanà que establís un altre sistema d’abandonar aquest món, petició que Ell escoltà i atengué. D’aquí ve el costum, practicat a tots els països cristians del planeta Terra, de saludar i felicitar, amb un «Jesús!», la persona que acaba d’esternudar, costum que té un origen que, en aquests moments, garebé tothom -per no dir tothom- desconeix.

Però tornant als barrets, l’inventor dels quals fou sant Jaume, cal recordar que el primer bordell anomenat «casa de barrets» s’instal·là a Barcelona. Concretament, a la plaça Reial, vora les Rambles, plaça construïda entre els anys 1850 i 1859, on abans hi havia hagut un convent caputxí i una capella dedicada a l’apòstol. El 1860 o el 1861 s’obrí allà una barreteria molt singular, on tots els barrets tenien el mateix preu. L’home que entrava a la botiga preguntava al venedor si hi havia algun barret més car o més barat. Allò donava a entendre que el que volia no era pas, precisament, un simple barret, sinó una altra classe de «mercaderia». Aleshores, el venedor el feia passar a la rebotiga i, un cop allà, els dos parlaven i discutien sobre els diferents preus i la qualitat de la dita «mercaderia». I si, al final, arribaven a un acord, aquell individu podia gaudir dels favors d’una «senyoreta» -algunes, pel seu exquisit treball, eren sol·licitadíssimes-, cosa que tenia lloc en una de les habitacions existents al mateix edifici, preparades per a aquesta finalitat. Així fou com nasqué, a la Ciutat Comtal, la denominació de «casa de barrets», donada a les cases de prostitució, que hauria d’esdevenir, amb el temps, popularíssima arreu del territori català.

Abans, però, i tenint en compte que tothom llavors duia barret (des de fa anys i panys, la moda de portar-ne ha quasi desaparegut), a diverses poblacions del Principat ja havia començat a «sonar» el nom de «casa de barrets», aplicat a les cases de mala nota. En algunes, per exemple, per raó del fet que, als seus vestíbuls, s’hi podien veure molts barrets penjats. I a d’altres, segons es conta, perquè els amos o les mestresses -les «madams»- dels locals d’aquest tipus exhibien, a la porta d’entrada, uns barrets foradats, per tal d’anunciar que, a l’interior, hi havia una colla de «forats», esperant mascles disposats a «tapar-los». És possible que això últim ocorregués amb els primers prostíbuls que hi hagué a Girona, situats al barri vell, indret anomenat el Barri Xino o, simplement, el Barri, avui modernitzat i del tot net de bars de prostitució. No tindria res d’estrany que, entre els locals que començaren així el negoci, hi figurés el famós i antiquíssim Racó, des d’on, després de ser enderrocat, pot contemplar-se una bella panoràmica de la Vall de Sant Daniel. I dic bella, malgrat la destrucció que aquesta paradisíaca vall, immortalitzada pels pinzells de Santiago Rusiñol i cantada pels més inspirats poetes, ha sofert en els darrers temps.

Per acabar, diré que estic ben segur que, si el pobre sant Jaume, patró d’Espanya, hagués arribat a sospitar que el barret serviria, en un futur llunyà, per designar les cases de «pepes», no l’hauria pas inventat. S’hauria estimat més, sens dubte, que la seva testa passés fred, tot i exposar-se al greu perill d’«arreplegar» una colossal pulmonia…

Plaça Reial (Barcelona)

Emili Casademont i Comas