El dia de l’Encarnació

Divendres vinent serà l’Encarnació de la Mare de Déu, dia -conegut també popularment per la Mare de Déu de Març- en què totes aquelles senyores, noies i nenes que es diuen Encarnació o, fent-ho més curt, Encarna celebren la seva onomàstica. Tinc una veïna que porta aquest nom. I, com cada any, la felicitaré amb una alegria especial. Perquè, quan arriba la data del 25 de març, quatre dies després d’haver-se encetat la primavera, em fa l’efecte que ja hem deixat enrere el fred i iniciem l’època del bon temps, tal com diu el vell refrany: «L’Encarnació s’emporta el gel i duu el calor». És clar que no sempre això es compleix, atès que, algunes vegades, l’abril i el maig no fan gaire honor a aquesta dita. De qualsevol manera, el cert és que, a causa d’allargar-se molt la claror de l’astre rei (a part que, a partir de finals de març, els rellotges ja avancen 60 minuts l’hora oficial), miro aquests dos mesos amb simpatia i optimisme -sobretot, si l’hivern ha estat d’allò més rigorós-, perquè sé que l’estiu ja és a tocar.

A casa nostra, abans hi havia hagut una creença molt curiosa entorn del dia de l’Encarnació, que, fins al segle XVI, era també la festa de la Mare de Déu del Roser, car hom deia que, el 25 de març, s’encarnà, en el si virginal de la Mare de Deu, el roser de puresa del qual nasqué Jesús. Segons la citada creença, el Papa celebrava una missa solemne dedicada als cucuts. «Tots els cucuts del món -he trobat escrit a les pàgines d’un llibre antic- fan cap a Roma, per tal d’assistir a llur missa. Un cop enllestida, surten, com en processíó, fins damunt d’un pont proper a la ciutat i, des d’allí, s’escampen per tot el món. Hi ha qui diu que s’enfilen dalt de la basílica de Sant Pere i que és des d’allà que s’espargeixen. El dia de Sant Pere tots tornen altra vegada a Roma, a fi de concórrer a la missa solemne que, en tal dia, el Papa dedica al príncep dels apòstols i primer Sant Pare». I és per aquesta raó que existeix el vell refrany: «Per la Mare de Déu de Març/ el cucut surt de Roma,/ i per Sant Pere se n’hi en torna». L’única veritat de tot això, però (els nostres avantpassats, com pot apreciar-se, eren molt fantasiosos), és que el cutut arriba a Catalunya, així com a la resta dels Països Catalans, tan bon punt «esclata» la primavera i, en treure el nas els primers freds, se’n va a passar la hivernada a les càlides o tòrrides terres africanes, d’on procedeix. Aquest ocell, per cert, és enemic del soroll, motiu pel qual no se’l pot veure fàcilment a les grans ciutats.

La Mare de Déu de Març, per altra banda, també es coneguda, en alguns indrets de Catalunya, per la Mare de Déu de la farigola i per la Mare de Déu de les violetes. I és que, segons s’afirma, el 25 de març la farigola floreix i adquireix virtuts excepcionals i les violetes fan més olor que mai. I, parlant d’herbes i de flors, cal indicar que, per l’Encarnació, floreix el poliol, herba que ho sol fer quatre vegades l’any, és a dir, per les quatre festes de la Mareu de Déu, igual que el romaní. A casa meva, precisament, en tinc, de romaní, plantat en un test, i, pel que he pogut observar, cada 25 de març em sol obsequiar amb una bonica florida. I no puc deixar d’esmentar el fet que un gran afeccionat a prendre aigua de poliol fou Salvador Dalí. Sempre, després dels àpats (ho vaig poder constatar personalment), en prenia una bona tassa, convençut, igual que moltíssima gent, que ajuda a fer pair. Això, naturalment, deixant de banda l’aigua de Vilajuïga, les propietats medicinals de la qual gaudeixen de prestigi internacional des de l’antigor, que el pintor bevia mentre menjava, fet imitat per l’escriptor Josep Pla, o a l’inrevés. Dalí, per cert, tornant al poliol, havia arribat àdhuc a assegurar que una «bevedora empedreïda» de l’aigua d’aquesta planta havia estat la Mare de Déu, tot ressaltant que li donà forces per suportar els dolors del part.

Altrament, convé assenyalar que el dia de l’Encarnació i el dia de Sant Miquel de Setembre són les dates de l’any en què el sol, pel que es comenta, està més segur, cosa que, antigament, era aprofitada per marcar els rellotges de sol, per tal que anessin bé i no oferissin variació. De rellotges de sol, encara n’hi ha per moltes cases antigues de pagès, així com d’altres que no són de pagès, construïdes recentment, a fi de dotar-les d’un «toc» de tipisme. El meu recordat amic i col·lega Miquel Gil i Bonancia, per cert, publicà fa temps un llibre sobre els rellotges de sol, on hi ha inventariats tots els que aleshores hi havia a les comarques gironines, tasca en la qual el vaig ajudar, a petició seva, una mica. És clar que, com cal suposar, hi ha molt poca gent avui dia que es guiï per l’hora d’aquesta classe de rellotges. Gairebé ningú. Tothom té el seu rellotge de polsera (automàtic, ultramodern, etc., alguns amb calendari i aviat, potser, amb dutxa i tot), que moltes persones contínuament consulten, la mar de neguitoses, perquè tenen por de fer tard pertot arreu. Abans, amb els rellotges de sol, això no passava. Els nostres avantpassats es conformaven de saber l’hora aproximada i vivien més tranquil·ls i feliços. Ah!, i de tard, en solien fer, més o menys, igual que nosaltres.

Emili Casademont i Comas
(“Diari de Girona”)

L’antiga premsa en català

L’any 1911, ara es compleix exactament un segle, començà una gran florida de periòdics escrits en llengua catalana, florida que, en els primers mesos del 1931, arribà quasi al miler de publicacions d’aquest gènere al nostre país, sense comptar les de Barcelona capital, segons llegeixo en un llibre, l’autor del qual és el traspassat poeta tarragoní Lluís Bertran i Pijoan, editat aleshores. Aquella immensa florida, que havia fet mig pansir la dictadura del general Miguel Primo de Rivera, revifà extraordinàriament, durant el temps de la Generalitat republicana. Però, a partir del final de la Guerra Civil, l’any 1939, amb la victòria del també general Francisco Franco, sublevat contra el govern legítim de la Segona República (individu que implantà un ferri règim dictatorial a l’Estat espanyol que durà quatre llargues dècades), quedà seca del tot.

L’inici del periodisme en català, el 1841, amb la publicació de Lo Pare Arcàngel, es traduí en un fracàs estrepitós. En el seu primer número, aquest setmanari barceloní, aparegut el 25 d’abril, deia que «fem servir l’idioma de la nostra paisana verge i màrtir, la gloriosa santa Eulàlia, catalana de tots qüatre costats». L’ambient de l’època, però, no era propici per a la gent que, amb gran entusiasme i bona voluntat, intentava tirar endavant Lo Pare Arcàngel, raó per la qual ben aviat es veié forçada a plegar veles. Una altra temptativa tingué lloc un parell d’anys més tard, o sigui, el 1843, amb Lo Verdader Català, periòdic també barceloní, que publicà,.en el seu número 4, una nota on deia: «Ha arribat a nostra notícia que alguns que es diuhen catalans no volen suscriurese a “Lo Verdader Català” perquè ve escrit en llengua catalana; y fins s’ens havia aconsellat que a fi que tingués eixida nostra revista, la escriguessim en idioma espanyol, seguint la mateixa marxa y los mateixos principis. No, lo principal objecte que nos proposàrem, al empendrer la publicació de “Lo Verdader Català”, fou traurer nostre hermós parlar de l’estat de postració y abatiment en què es troba, ostentar sas riquesas y sa bellesa». El públic, però, no en féu gens ni mica de cas i, finalment, el periòdic, enmig del més desesperant desinterès general, no trigà gaire, lamentablement -el 23 de maig del mateix any 1843-, a desaparèixer.

Hagué de passar molt de temps perquè sorgís, també a Barcelona, una nova temptativa de periòdic fet en català, atès que, fins al 1865, no veié la llum Un Tros de Paper, setmanari que tingué un gran èxit i que fou l’iniciador de la premsa humorística i satírica a casa nostra. Dirigit per Albert Llamas, al cap d’un any, però, per divergències sorgides entre ell i alguns dels seus principals col·laboradors, deixà de sortir, essent substituït per un altre setmanari, Lo Noy de la Mare, semblant a Un Tros de Paper, que aconseguí igualment interessar els lectors barcelonins, alhora que, de forma successiva, anaren apareixent -a la Ciutat Comtal- moltes altres publicacions d’humor satíric: L’Embustero, Lo Mestre Titas, Lo Gall de Paper, La Rambla, La Plassa de Sant Jaume i un llarg etcètera. De mica en mica, la premsa en català s’anà consolidant, gràcies a aquest tipus de periòdics, els quals propiciaren l’aparició de la premsa patriòtica i literària, iniciada pel Calendari Català, aquell mateix any 1865, revista que, sota la direcció de Francesc Pelagi Briz, comptava amb els millors literats del país, com Jacint Verdaguer, Carreras Candi i Jaume Collell. I aquesta consolidació no sols es produí a la Ciutat Comtal, sinó que, de mica en mica, també ho féu a totes les ciutats i les poblacions més importants de les comarques de Tarragona, Lleida i Girona.

En la història de la nostra premsa sobresurt la revista La Renaixensa, considerada la més interessant i la més prestigiosa del segle XIX, que nasqué el dia 1 de febrer del 1871, dirigida successivament per Francesc Matheu, Pere Aldavert i Àngel Guimerà, i que durà un total de nou anys, ja que es transformà en diari, el dia 1 de gener del 1881, amb el subtítol «Diari de Catalunya». Però, en no arribar a assolir l’èxit esperat i desitjat, deixà d’editar-se després del número 9.840, el 9 de maig del 1905. La Renaixensa, en contra del que pugui pensar-se, no fou pas el periòdic barceloní de més llarga vida sorgit al començament de la dècada dels anys 70 del citat segle XIX. N’hi hagué un altre que gaudí de més longevitat (65 anys). M’estic referint al popular setmanari republicà La Campana de Gràcia -ben recordat encara avui per algunes persones d’edat avançada, tant del Cap i Casal com de la resta del nostre territori-, fet «fonedís» el 12 d’octubre del 1934. Aquesta publicació humorística (d’un humorisme satíric que s’«acarnissava», sobretot en els seus últims temps que pertanyia a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), amb els polítics que no compartien les seves idees), cal reconèixer que tingué un gran mèrit. O sigui, el d’haver contribuït, entre els catalans de l’època, a fomentar poderosament l’afició per fer-ho en la llengua pròpia del país. I ho feia, com alguns han assenyalat en to festiu, a tocs d’una graciosa campana...

Emili Casademont i Comas

Periòdics carnestoltencs

Eduard Rodeja afirma, en el seu Llibre de Figueres, que l’antic Carnaval figuerenc era molt animat i, sobretot, «molt carregat d’intenció». I la cosa, si haig de fer cas d’allò que s’explica, deu ser certa. Com també deu ser cert això que diuen que, al recordat i gran cronista oficial de la capital de l’Alt Empordà, no li feia gaire gràcia el Carnaval o Carnestoltes, raó per la qual tan sols li dedica quatre pàgines de la seva voluminosa obra que, després d’obtenir el Premi Maspons i Camarasa l’any 1961, fou editada a Barcelona. Malgrat tot, s’hi endevina ben clarament que l’antic Carnaval de Figueres arribà a gaudir d’una gran importància.

Així, i pel que fa al ball de solters que se celebrava al Casino Menestral, Rodeja conta que aquest començava amb la publicació d’un periòdic que sortia tan sols aquell dia, titulat L’Hereuet, el qual es «ficava» amb tot «bitxo vivent», com se sol dir vulgarment. «Alguna de les seves facècies era molt enginyosa i carregada de sal i pebre, i ningú no hauria aguantat tot allò fora d’aquells dies de gran gatzara», indica Eduard Rodeja. I té tota la raó. Perquè ja m’explicareu, cars lectors, com hauria «respirat», en una època allunyada del Carnaval (i m’imagino com ho degué fer àdhuc en les mateixes dates carnavalesques), aquella pobra nena de casa bona -identificada per tothom-, a qui L’Hereuet li deia que no tenia pas cap necessitat d’escalfar-se al braser, car ja s’escalfava prou amb aquell que ella sabia molt bé…

Per la seva banda, l’amic Josep Maria Bernils i Mach, l’actual cronista oficial de la capital altempordanesa (que, igual que en Rodeja, no fa cap referència a aquella sensacional parada i fonda que féu a Figueres el rei Carnestoltes l’any 1878, camí de Barcelona, esdeveniment citat per Joan Amades), dedica només catorze línies de la seva obra Figueres, publicada el 1977, a l’avui desaparegut Carnestoltes figuerenc, renascut després de la mort de Franco, que havia prohibit la celebració de les festes carnavalesques a l’Estat espanyol durant quatre dècades. Bernils, a part d’assenyalar que el Carnaval ja es troba documentat el 1453 a Figueres i que, arran de la creació de les societats recreatives ciutadanes a la segona meitat del segle XIX, fou molt animat, ressalta que, a més del periòdic L’Hereuet, també en sortia un altre, aquest el dia del ball dels casats, En Banyeta, que feia igualment al•lusions molt intencionades, però que s’aguantaven perquè era Carnaval. I tot seguit, relata: «La figura de Carnaval era un ninot amb un cap articulat i, durant una època, anava vestit com Felip V. La cavalcada desfilava pels carrers als sons d’una marxa triomfal fins arribar a l’Erato, on s’iniciava el ball dels casats». Aquest ninot, per cert, que rebia el nom de Rei Titus, es veié per darrer cop a la dècada dels anys 1990. I en el seu discurs, a la Rambla, pronuncià aquesta frase: «Bancs i caixes, caixes i bancs, a l’infern sense entrebancs». Una frase que era l’avís (aquell Rei Titus era tot un gran profeta) que, en el futur, res de bo no podia esperar-se d’aquestes entitats.

I no puc oblidar un llibret titulat Records de Figueres, original de Frederic Gironella (editat a Barcelona, sense data), on hi ha un petit capítol que, sota el títol Diades de Carnestoltes, conté una sèrie de breus poemes dedicats al Carnaval figuerenc. Aquest autor, en els seus versets, parla de la societat carnavalesca La Broma, així com de «les balles», on surt el noi Pep, fill de Pep Ventura: «Era de consuetud, per Carnestoltes,/ fer balles tots tres dies a la plaça,/ que s’omplien de gent, molts amb disfressa,/ no mancant-hi el jovent de l’encontrada/ vestint gec de vellut i barretina/ i calçant espardenyes de veta ampla.// Solia encarregar-se de la cobla/ el noi Pep, que era un mestre quan tocava/ i que havia heredat, per la tenora,/ el saber que fou únic de son pare.// Les típiques absoltes quan moria/ en Carnestoltes la tercera tarda/ eren una follia, puix quan queia/ enmig d’aquell galop algun dansaire,/ al damunt seu, entre gemecs i cosses,/ s’hi feia un pilotàs de carn humana».

Pel que es conta, el noi Pep, Benet Ventura, traspassat en plena joventut el 1890, era un gran animador de les festes carnestoltenques (també dites carnestolenques). Amb els músics que dirigia, o sigui, els de la cobla que havia fundat i pertangut al seu pare, no sols actuava al Carnaval figuerenc, sinó que també ho feia als dels pobles de la comarca, com el de Roses. Un vila costanera, aquesta, que, durant el règim franquista, sempre, a excepció de l’any 1939, el del final de la Guerra Civil, celebrà el Carnaval -sense garebé amagar-se’n-, convertit enguany en un dels més antics, lluïts i concorreguts de Catalunya.

De l’activitat carnavalesca del noi Pep al capdavant de la cobla Antiga Pep, també se’n feren ressò sovint L’Hereuet i En Banyeta, uns periòdics carnestoltencs molt curiosos i sorprenents per a la gent de l’època (per a la d’ara, és clar, ja no ho serien gens), com molts del mateix estil que abans s’editaren exitosament a diverses localitats catalanes, avui ben oblidats, fins al punt que resulta difícil de poder-ne trobar algun exemplar.

Emili Casademont i Comas

El cas de la família Granados

Enric Granados i Campiña, que sentia una veritable passió per l’obra del pintor aragonès Francisco de Goya y Lucientes (considerat, gràcies al seu anomenat arte goyesco, el precursor de les avantguardes pictòriques del segle XX), estrenà al Palau de la Música Catalana, ara fa exactament un segle, la suite titulada Goyescas. Poc temps més tard, aquesta suite obtingué un èxit realment extraordinari a París, fins al punt que Granados fou condecorat amb la Legió d’Honor de la República Francesa i, atenent el prec dels melòmens parisencs, no dubtà a convertir-la en òpera.

A causa de la Primera Guerra Mundial, però, l’estrena de l’òpera Goyescas no pogué tenir lloc a l’Òpera de París, tal com s’havia projectat, i hagué d’efectuar-se, el 26 de gener del 1916, al Metropolitan Opera House de Nova York. Enric Granados, acompanyat de la seva esposa Aurora Gal (en lloc d’Aurora, alguns afirmen que, en realitat, es deia Amparo, cosa força possible, tenint en compte que era valenciana), hi anà, malgrat la seva aversió als viatges per mar, aversió que li féu pronunciar aquestes paraules que resultaren malauradament profètiques: «En aquest viatge, hi deixaré els ossos».

Després d’aquella estrena de Goyescas als Estats Units, que significà un gran triomf per al compositor i destacat pianista nascut a Lleida, Wilson, el president nord-americà, convidà Enric Granados a actuar a la Casa Blanca. Això l’obligà a renunciar a emprendre el viatge de retorn a Barcelona, en ple i perillós conflicte bèl·lic, a bord d’un vaixell espanyol, que era d’un país neutral, i fer-lo, en canvi, en un d’anglès, substituït, a les costes britàniques, per la nau Sussex, encarregada de creuar el Canal de la Mànega, nau que l’Armada alemanya, confonent-la amb una de transport d’explosius, la torpedinà el 24 de març d’aquell any 1916. El tràgic succés comportà la mort de molts dels seus passatgers. Sobre la del matrimoni Granados, hi ha diferents versions. Però la més acceptada com a verídica és la que diu que el músic, rescatat per una barcassa, observà que, no gaire lluny d’allà on es trobava, hi havia la seva esposa, demanant desesperadament auxili, i que ell, volent-la salvar, es llançà al mar, sense saber nedar (igual que ella), i tots dos, al final, foren engolits per les aigües.

Enric Granados, que ja destacà de petit com a pianista, tot actuant sota la batuta dels millors directors d’orquestra -Pau Casals, per exemple, el 1901- i interpretant obres dels més cèlebres compositors clàssics, fundà l’Acadèmia Granados, a la ciutat de Barcelona, que dirigí fins al seu dissortat viatge al Nou Continent. O sigui, un centre d’ensenyament musical, després continuat amb el nom d’Acadèmia Marshall pel seu antic deixeble Frank Marshall, originari de Mataró, que ha donat grans figures de la interpretació pianística, com Alícia de Larrocha i Rosa Sabater.

Durant el seu encara no mig segle d’existència, Granados escrigué una gran quantitat d’obres, amb títols tant catalans com castellans, però la que més ha quedat -potser, l’única- ha estat Goyescas, òpera representada encara sovint a moltes ciutats -la seva Lleida natal, Barcelona, Madrid, etcètera-,cosa que desmenteix que, avui dia, el seu autor sigui (així ho he vist escrit en algunes biografies d’Enric Granados, editades últimament), un músic del tot oblidat. I, per altra banda, hi ha també moltes ciutats, tant catalanes com espanyoles, que tenen carrers i places dedicats a aquest insigne personatge, format musicalment a la Ciutat Comtal, el pare del qual residí a l’aleshores província hispana de Cuba, abans d’establir-se a la capital del Segrià, en companyia de la seva esposa càntabra.

Enric Granados i Campiña i la seva dona Aurora -o Amparo- Gal, moriren, repeteixo, perquè cap dels dos no sabia nedar. Per contra, ironies del destí, els seus descendents esdevingueren uns nedadors excel·lents, tot començant per l’Enric Granados i Gal, fill del músic. Aquest fou campió d’Espanya de natació dels 100 metres lliures l’any 1923, nedant, per primera vegada al nostre Estat, a l’estil crol, que havia vist practicar, el 1920, als Jocs Olímpics d’Anvers. Maria Aumacellas, la seva muller, també es dedicà de ple a l’esport natatori, amb el qual guanyà diversos campionats. I els fills d’aquest matrimoni, Enric i Jordi, néts de l’autor de Goyescas, han estat campions de natació en les modalitats de fons i mig fons. Per acabar, no puc deixar de ressaltar que Enric Granados i Gal fou, així mateix, un gran jugador de waterpolo. Un waterpolista que participà en els Jocs Olímpics de París, celebrats l’any 1924, amb una selecció espanyola, integrada completament per membres del C.N. Barcelona, entitat que, poc abans de la Guerra Civil, ell arribà a presidir. Després, ja com a entrenador i fins al moment del seu traspàs, produït el 1953, impartí, en alguns dels clubs barcelonins i madrilenys més importants, lliçons natatòries i waterpolistes altament valorades.

Emili Casademont i Comas
(“Diari de Girona”)

Un centenari d’Enric Morera

Aquest centenari no és pas el de la naixença d’Enric Morera i Viura, que fou commemorat l’any 1965, amb concerts dels orfeons i les agrupacions corals de tot Catalunya, malgrat que, a causa de les circumstàncies del moment (ens trobàvem en plena dictadura), hi mancà un homenatge nacional digne de l’extraordinària personalitat del mestre. Com tampoc aquest centenari no és pas el de la mort de Morera, atès que, fins al 2042, no podrà ser commemorat. Cal desitjar i esperar, però, que, quan arribi el moment, no es repeteixi allò que, per dissort, succeí l’any 1942. O sigui, que l’òbit de l’autor de la música de La Santa Espina, en coincidir amb els inicis del règim franquista, fou silenciat.

En realitat, el centenari d’Enric Morera al qual vull referir-me (centenari, per cert, lamentablement força oblidat avui) és el del retorn definitiu del músic a la pàtria l’any 1911, després d’una segona i breu estada a l’Argentina, retorn molt celebrat (moltíssims catalans anaren a rebre’l al port barceloní), tal com expliquen els periòdics de l’època, tot indicant que, a continuació, Morera, que abans ja havia destacat poderosament en el seu ofici, fou nomenat sotsdirector -més tard, director- de l’Escola Municipal de Música de Barcelona, convertida després en Conservatori. Una de les coses que hom més recordava era que Enric Morera havia fundat una coral de gran prestigi, la Catalunya Nova, integrada únicament per homes de condició ben humil, obrers, dels barris del Cap i Casal. Catalunya (i això explica el fet que aquella arribada de Morera fos desitjada per molta gent) tenia la imperiosa necessitat de comptar, de nou, amb el genial músic, ja que, en aquells moments, la nostra música corria el perill de caure en la vulgaritat, en el mal gust. La música forastera s’estava apoderant dels teatres, cosa que motivava que els nostres millors músics abandonessin la lluita o emigressin a l’estranger. Tot això, amb el retorn d’Enric Morera de l’any 1911, quedà solucionat, atès que, en qüestió de poques setmanes o de pocs mesos, la música catalana aconseguí imposar-se arreu del país.

Al llarg de la seva vida, Morera compongué música de cambra, música simfònica, música religiosa, òperes, cançons, sarsueles, sardanes, etcètera. I fins i tot, un himne del Barça, molt més vibrant i patriòtic, asseguren, que el que posseeix actualment, la partitura del qual es deu trobar, si no s’ha perdut, abandonada als arxius del club blaugrana. Tots els poetes del seu temps treballaren per a Morera: Àngel Guimerà, Joan Maragall, Jacint Verdaguer, Santiago Rusiñol, Josep Carner, Josep Maria de Sagarra, etcètera, sense oblidar els rossellonesos Josep Sebastià Pons i Carles Grandó, que li portaren els seus versos perquè els musiqués. I, a part d’això, cal ressaltar que la sardana recobrà la dignitat que Pep Ventura, Juli Garreta o Josep Serra li havien donat. Així, gràcies a la inspiració d’Enric Morera, sorgiren peces tan belles i cèlebres com L’Empordà, La sardana de les monges, Baixant de la Font del Gat, Davant la Verge, etc., que ell feia estrenar a la històrica cobla La Principal de Peralada. Llàstima que ara, com algú ha comentat, amb l’excusa que la gent vol sardanes noves, les cobles toquin moltes vulgaritats, a excepció d’unes poques que segueixen les petjades dels grans mestres.

Morera, segons expliquen els que el conegueren, tot fent-ne un retrat, era un home alt, sec, una mica escardalenc. Tenia uns cabells fins plantats com les espigues en un camp de blat, balancejant-se al compàs del vent. El seus ulls petits, darrere les ulleres que duia, ho escodrinyaven tot I, pel que fa al mal caràcter que hom li ha atribuït, els seus amics han afirmat, desmentint-ho de forma rotunda, que era com un anyell, a qui li complaïa vestir-se de lleó. Així, si parlava malament dels seus col·legues, era perquè volia que tots fossin com ell: apassionats, desinteressats, idealistes, disposats sempre a sacrificar-ho tot, per tal que l’art hi sortís sempre guanyant. Enric Morera no era mai neutre. No era mai indiferent. Posava la seva persona, el seu talent, al servei de l’art de la terra. Era, en definitiva, el geni musical de Catalunya.

I aquest geni musical de Catalunya nasqué un 22 de maig, igual que Richard Wagner. Tots dos tenien el mateix ideal: crear una música nacional que representés el poble al qual pertanyien. Enric Morera, talment com Granados (el lleidatà Enric Granados, víctima del naufragi del vaixell Sussex, torpedinat pels alemanys, durant la I Guerra Mundial, al Canal de la Mànega), Debussy i Beethoven, morí un mes de març, en encetar-se la primavera. I jo hi penso molt, en l’autor de la música de La Santa Espina i de L’Empordà, però no pas tan sols quan arriba aquesta estació de l’any, sinó sempre. I és que tinc la sort, o el privilegi, que els balcons i les finestres del pis de la ciutat de Figueres on actualment resideixo, donen a un jardí dedicat a Morera, jardí que aquests dies de febrer em fa evocar que ara, precisament, es compleix el centenari d’un fet, que cal qualificar d’importantíssim, protagonitzat per l’excepcional músic català.

Emili Casademont i Comas

La locutora de l’«Ondas 69»

La doctora Sílvia Espinosa Mirabet, professora de ràdio a la Universitat de Girona, m’ha pregat que li faciliti tota la informació que tinc relativa a una locutora, anomenada Maria dels Àngels Roig, que fa mig segle pertanyia a Ràdio Girona (i que «sembla que se l’hagi empassada el món», diu), en assabentar-se que, en aquella llunyana època, intervingué en un programa informatiu meu, dedicat a l’actualitat de la Costa Brava, programa que vaig realitzar diàriament, durant els mesos d’estiu, a l’emissora degana de les comarques gironines. Sílvia Espinosa intenta localitzar Maria dels Àngels, ja que la UdG està preparant un treball documental, que promet ser molt interessant, sobre les dones locutores de Girona ciutat.

Naturalment, he atès amb molt de gust la professora. I així, li he explicat que Maria dels Àngels Roig, a finals del 1962, fou contractada per la potent estació francesa Radio des Vallées d’Andorre, d’ona mitjana i ona curta, propietat de l’empresa Sofirad. Una estació que, al llarg de la seva història -acabada en iniciar-se els anys 80-, tingué diverses denominacions, com (en llengua catalana) Ando-ràdio, Ràdio de les Valls d’Andorra (aquesta és la més recordada) i Sud-ràdio. Maria dels Àngels hi esdevingué ben aviat molt popular, parlant en francès, castellà i català, fins al punt que, el 1969, fou guardonada, a Barcelona, amb el premi Ondas a la millor locutora internacional.

En aquell jurat del premi -premi considerat com el Nobel de la Ràdio-, hi figuraven representants de les ràdio-televisions d’Itàlia, França, Holanda, Amèrica del Sud, Espanya, etc., així com de Ràdio Montecarlo i, per descomptat, de Ràdio Barcelona, amb la seva revista Ondas, que donà nom als prestigiosos guardons, concedits en les diverses especialitats radiofòniques. He trobat això escrit en una còpìa mecanografiada del Glossari andorrà, corresponent al 14 de novembre del 1969, la cèlebre emissió diària que realitzava a la Ràdio de les Valls el gironí Josep Fontbernat, l’antic director general de Radiodifusió de la Generalitat republicana, que fou qui posà en marxa aquesta estació francoandorrana i qui aconseguí que Maria dels Àngels Roig hi fes el salt des de Ràdio Girona. «Demà, dissabte -deia-, aquesta manifestació serà closa amb sivella d’or en un acte que s’oferirà als llorejats i que tindrà lloc al Gran Teatre del Liceu. La Traviata de Donnizetti serà cantada per eminents artistes. Però l’espectacle serà al pati de butaques i a les llotges del teatre, durant els entreactes, on el públic podrà veure els llorejats, les veus dels quals són populars i conegudes».

I, tot seguit, Fontbernat feia l’elogi de Maria dels Àngels Roig. «D’aquesta Maria dels Àngels -contava- que, cada vespre del Pic Blanc estant (allà es trobaven situades les antenes de la Radio des Vallées), us desitja la «bona nit», tant si plou com si neva o venteja, i us diu si la Lluna és nova o si fa el seu ple, o si la foscor abriga, amb el seu vel transparent, tota la Vall, a més d’explicar-vos si la llum que la celístia rep de les estrelles espera l’alba que ja no és lluny. I ho fa en la nostra llengua, a la qual ella dóna tots els matisos: els greus i els dolços, els cantadors i els que tenen ritme de cançó i de rondalla; els que us conviden al somni i us donaran la pau i l’equilibri perquè, en desvetllar-vos, trobeu totes les joies que els matins porten als homes de bona voluntat i a les dones que saben els secrets de l’amor i de l’amistat».

Sempre vaig tenir un estret contacte amb Maria dels Àngels Roig. Fins i tot, vaig assistir com a convidat al seu casament, celebrat a la vella església de Porqueres, vora l’Estany de Banyoles, l’any 1964, juntament amb alguns alts càrrecs directius de Sofirad. Però, després de desaparèixer la Ràdio de les Valls d’Andorra, poc temps més tard d’haver-se produït el decès del meu íntim amic Fontbernat (vaig tenir l’honor, per cert, de ser col·laborador del seu Glossari andorrà), aquella relació es trencà del tot. En una visita feta posteriorment al Principat pirinenc, una autoritat del país em digué que Maria dels Àngels se n’havia anat a Manresa. El cas és, però, que, des del tancament de l’emissora francoandorrana, no l’he vista més, com tampoc no he sentit més la seva exquisida i simpàtica veu per la ràdio, parlant en qualsevol de les tres llengües amb què s’adreçava meravellosament als oients. I tot em fa pensar que deu fer ja força temps que està retirada del mitjà radiofònic, on arribà a conquerir el premi Ondas 69, imposant-se a les seves col·legues de l’Estat espanyol i de l’estranger.

Celebraria, per tant, que la doctora Sílvia Espinosa, mitjançant les dades que li he proporcionat, així com d’altres que segurament obtindrà, aconseguís localitzar aquesta insigne figura radiofònica, de la qual fa anys i panys que no se sap res, formada en aquella mítica Ràdio Girona del carrer de la Força, molt a prop, per cert, del de les Ballesteries, on aleshores ella, de soltera, residia amb la seva família, i pugui incloure-la, de forma ben destacada -tal com Maria dels Àngels es mereix-, en el treball documental que la UdG prepara sobre les locutores de la ciutat de Girona.

Emili Casademont i Comas

Un mal de ràbia

Patir de mal de queixal és una cosa terrible. Hi ha qui afirma que és un mal de ràbia. I té tota la raó. Jo, per exemple, puc donar-ne fe, ja que n’he patit força. I ple de ràbia, perquè un queixal o una dent no em deixava viure, sempre, oblidant que sóc abstemi, m’he lliurat a la beguda alcohòlica (glopejant-la i llençant-la tot seguit), després d’haver provat d’alleujar el meu dolor, sense èxit, amb diverses «potingues» -calmants-, adquirides a les farmàcies. Al final, però, he acabat per fer-me arrencar la peça bucal dolenta, conscient que una dent o un queixal corcats provoquen serioses malalties. És clar que, per a molta gent, això d’anar a cal dentista o a cala dentista (en puc recomanar una que té les mans d’or), costa bastant. Fa mandra, angúnia i por. És quelcom força empipador, malgrat que les tècniques odontològiques han avançat una barbaritat i, per tant, l’extracció d’una dent o d’un queixal avui ha deixat, pràcticament, de tenir importància.

La tradició catalana conta, al marge del que diu la història o la llegenda oficial, que Apol•lònia s’havia casat amb un home molt geniüt, furiós i rondinaire, que mai no estava content de res del que ella feia, motiu pel qual la pegava constantment. La pobra dona, avorrida, fugí de la llar conjugal i anà a tancar-se en un convent de monges. Concretament, al de les dominiques de Montsió, establert al carrer barceloní del mateix nom. Així les coses, una nit se li aparegué Jesús, i Apol•lònia li preguntà: «Senyor, voleu que us ajudi a portar la creu?». I Ell li respongué: «Apol•lònia, Apol•lònia, com vols ajudar-me a portar la meva creu si tu no pots portar la teva?». En escoltar aquestes paraules, Apol•lònia decidí abandonar el convent i tornar a casa, on el seu marit la ben bufetejà, en rebre-la, i li féu saltar tots els queixals i totes les dents. Per això, a Catalunya sempre hem tingut santa Apol•lònia per advocada contra el mal de queixal, a part de per patrona dels dentistes, alhora que, antigament, s’hi encomanaven les esposes que tenien un marit intractable, perquè els donés paciència, resignació i conformació.

Hi hagué un temps que els arrencaqueixals barcelonins -i amb ells, els de les localitats veïnes de la Ciutat Comtal- celebraven amb molta gatzara la festa de Santa Apol•lònia, vestits tots de vint-i-un botons. I d’això no fa pas molts anys. Perquè heu de saber que la figura del metge-dentista que estem acostumats a veure avui dia, o de l’odontòleg, és relativament moderna. Abans hi havia, tal com acabo de dir, els arrencaqueixals. O sigui, uns personatges tot curiosos, que eren com una mena de «xarlatans» de fira, els quals solien anar de poble en poble, instal•lant-se al bell mig de les places majors, i feien uns discursos, ponderant la seva destresa en l’ofici, abans de procedir a arrencar queixals i dents amb unes tenalles, que mai no s’entretenien a desinfectar, mentre al seu costat un «músic» que els acompanyava tenia cura de fer força soroll amb l’instrument que duia, per tal d’impedir que se sentissin els crits de dolor dels pobres desgraciats que els arrencaqueixals estaven intervenint. L’espectacle era la mar de «pintoresc» i, a la vegada, extremadament perillós per als individus i indivídues que es posaven en mans dels que exercien el citat ofici, entre els quals figuraven molts barbers. En aquella època, la medicina popular tan sols recomanava que, per fer front al mal de queixal, les persones afectades mengessin truites, ja que no costen gens de mastegar.

Santa Apol•lònia és una santa, venerada a molts països europeus, que trobem al calendari del mes de febrer, concretament el dia 9. Un mes de febrer, per cert, que té molt «males bromes» i del qual no podem refiar-nos ni un pèl (hi ha un refrany que adverteix que el febrer és un mes traïdor), malgrat que, en el famós Tapís de la Creació (que pot admirar-se a la Catedral de Girona), hi és representat pel Carro del Sol, la qual cosa vol indicar que els raigs de l’astre rei ja comencen a escalfar amb certa intensitat. Així, hi ha hagut anys que el febrer ens ha «obsequiat» amb fortes i terribles fredorades, com aquella del 1956, en què nevà, glaçà i bufà un vent de mil dimonis, tot causant enormes estralls als arbres (a les centenàries oliveres de l’Empordà, sosbretot, que quedaren del tot «rostides»), a les plantes i al bestiar, a més de provocar la mort de moltes persones d’edat avançada o delicades de salut.

Per acabar, esmentaré que santa Apol•lònia, com a advocada contra aquest mal de ràbia, havia estat especialment venerada al Santuari de la Mare de Déu dels Àngels, situat a pocs quilòmetres de Girona, és a dir, allà on Salvador Dalí i Gala es casaren per l’Església catòlica l’any 1958. Les mares gironines, desafiant sovint l’intens fred del mes de febrer, hi portaven, el dia 9, els seus fillets. I és que, al citat temple marià, s’hi guardava -almenys, això és el que s’afirmava- un queixal de santa Apol•lónia, queixal que feien passar per damunt les genives dels infants, per tal que dentessin amb facilitat. Un costum avui oblidat, però que, segons m’han assegurat, es mantingué fins poc temps abans d’esclatar la Guerra Civil del 1936 al 1939.

Emili Casademont i Comas